Els militars i la convivència

Expropiació forçosa

Espolla –que el 1978, quan es va voler ampliar la base, va ser objecte d'un dur procés d'expropiació que va comportar la pèrdua de moltes terres comunals– viu amb ambivalència l'activitat dels militars. Per exemple, Alfred López, soci d'una empresa de construcció, explicava que havia ajudat els militars a netejar el perímetre. “Abans –assegurava– una companyia feia la feina a mà amb desbrossadores, no fos cas que trobessin algun artefacte que pogués explotar.” L'arribada dels Tedax des de Saragossa, que van acabar de netejar una zona on es van trobar des d'artefactes moderns fins a d'altres de la Guerra Civil, va tancar el circuit, però van aflorar tensions quan el coronel Javier Mur Lalaguna, pocs dies després de prendre possessió, va decidir que, un cop acabat el perímetre, les portes es tancarien, juntament amb els camins de pas com ara el que puja a Requesens, rutes centenàries lligades al dret de servitud. Va caldre negociar i arribar a un pacte, i avui els visitants que s'arrisquin a anar-hi –cada setmana la base fa arribar als ajuntaments els horaris de les pràctiques i es publiquen a Facebook– trobaran el pas obert: “Va ser un pèl complicat –diu Carles Lagresa–, però al final van entendre que no es podien posar portes al camp.”

Hem intentat buscar les declaracions dels responsables de la base militar, però, pel que sembla, tot i les bones paraules, els missatges escrits i les converses telefòniques, el permís per accedir-hi s'allarga in aeternum. I així continuem amb el nostre relat dient que l'actual responsable, Javier Mur, s'ha guanyat la fama de ser un comandament dur i professional que, després que el Parlament de Catalunya, la Diputació de Girona i diversos ajuntaments de les nostres comarques aprovessin les mocions de desmilitarització, no va dubtar a declarar: “Les unitats de l'exèrcit continuaran desenvolupant la seva feina a la província de Girona i fent les activitats necessàries de preparació. Nosaltres treballem en favor de la seguretat, fem una feina a l'ombra i molt sovint ignorada.” Una manifestació de fermesa –després ratificada per la ministra De Cospedal– d'un home que va saber rectificar quan inicialment va prohibir la cacera als terrenys propietat de la milícia, però més tard, i en vista de la proliferació de senglars, va contactar amb les colles de la comarca i hi va autoritzar les batudes.

Estem parlant d'un equilibri imperfecte en què el pes de la llei estatal decanta els plats de la balança. Olga Carbonell, en qualitat d'alcaldessa i advocada, ho explica: “Vam remoure cel i terra per veure si una activitat com aquesta estava regulada legalment, quina era la normativa aplicable, si es parlava de distàncies de seguretat o de proximitat als nuclis, etc. No vaig trobar res. Buscant una solució, vaig parlar amb la sectorial d'ERC i els vaig demanar si a escala europea hi havia alguna directiva que regulés aquesta mena d'activitat per poder-la aplicar a l'Estat espanyol. Després de mesos de feina, em van dir que no n'hi havia cap. I, encara que a Madrid parlamentaris com ara Jordi Martí, al Senat, i Teresa Jordà, al Congrés, facin preguntes sobre el tema i demanin responsabilitats, ens agradi o no, els ajuntaments podem aprovar mocions antimilitaristes, però a la pràctica no hi podem fer res; no tenim potestat.”

Alto el Foc a l'Albera

Els que no són partidaris de l'ambivalència són els activistes d'Alto el Foc a l'Albera, una agrupació que, en contra de l'opinió d'alguns veïns dels dos pobles, que els acusen d'haver arribat de fora i haver creat problemes on no n'hi havia, lluita tant per posar fi a les pràctiques de tir com per recuperar el patrimoni natural i social comissat pels militars. Josep Maria Tejido, àlies Gustinet, un veterà de la lluita per la pau, es pregunta per què, l'agost del 2016, van arribar a la base noves tanquetes destinades al transport de tropes i per què en els darrers mesos la majoria dels municipis que s'han declarat antimilitaristes han vist com les seves muntanyes esdevenien escenaris de les anomenades marxes de reforçament de la tropa. “Estem en un moment crucial –diu–. Volen portar més personal a una base que funciona com un centre logístic i la utilitzen per tenir més presència a la demarcació.” Un any després de la creació de la plataforma, en Gustinet planteja no tan sols el tancament del camp de tir, sinó un canvi de mentalitat que porti a la recuperació dels terrenys i que ajudi a fer “les passes necessàries per substituir una instal·lació que és un fre per al desenvolupament econòmic, turístic i social de la comarca, i per llançar un pla de desenvolupament sostenible que contribueixi a potenciar el territori”.

S'ha fet un pas endavant. En tot moment, els ajuntaments han estat informats dels treballs de neteja i desbrossament i, segons Carles Lagresa, avui les tanques del perímetre ajuden a controlar les vaques salvatges que campen pel massís. Per ara no cauen bombes, però, tot i els esforços de les dues parts per no viure d'esquena i avançar en les relacions, de moment no han trobat el punt just per tenir una convivència millor.