“M’alegro quan es trenca un plat, penso que és feina per als ceramistes”

Exacte, reivindiquem un element quan passa a ser part del nostre patrimoni. A mitjan segle XX, pels avenços de la societat industrial, el càntir cau en desús i es converteix en un objecte d’estudi. Argentona li dedica el 1975 el museu per fer-ne difusió com a patrimoni històric i identitari. Tenim unes 4.000 peces i n’exposem 700.

La nova seu on estem es va estrenar l’any 2000 però té dues ampliacions previstes. Necessitem més espai per traslladar-hi l’escola de ceràmica i ampliar les sales d’exposicions.

El museu mostra el paper fonamental que va tenir per proveir d’aigua els humans, així com el procés d’elaboració i les diferents tipologies. La trajectòria és llarga des de l’edat del bronze fins a les peces decorades per Picasso. Cada tres anys aprofundim amb exposicions temàtiques com ara els càntirs modernistes, d’animals, en el món de l’art, internacionals, els valencians... Arriba un moment en què deixem enrere els càntirs i ens fixem en el present i el futur de la ceràmica.

Sí, perquè el món de la ceràmica no es mou en una única direcció. Hi ha una riquesa brutal i noves idees. Volem saber com es dona resposta a la societat i a tota la creació artística amb materials que arriben de fora com ara el gres, la porcellana, nous esmalts...

Des de 1994 els convidem a exposar i cedeixen obra que amplia el fons del museu. Va ser el 2016 arran del Congrés de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica que té lloc a Barcelona quan vam rebre més obres dels participants i ens vam plantejar fer l’exposició temàtica per donar a conèixer la ceràmica contemporània. Tenim autors que són imprescindibles.

Va tancar el Museu de la Ceràmica de Barcelona i una petita part de la col·lecció, però poc de contemporani, es pot veure al Disseny Hub de Barcelona. A la resta de museus que tenim a Catalunya, com ara la Bisbal, Quart i Esplugues, es dediquen més a la ceràmica tradicional o al càntir com nosaltres. El repte és que a l’ampliació del museu es mostrin peces a l’aire lliure.

És curiós perquè aquí no tenim cap taller de producció de ceràmica i la relació ens vindria a través de l’aigua i l’element central del càntir. Li hem dedicat un museu, una fira monogràfica i també l’escola de ceràmica, que fa més de trenta anys que funciona.

Sí, ens trobem que hi ha un interès renovat que no existia fa uns anys. Moltes escoles van tancar i les poques que hem quedat som un referent. Ara tenim llista d’espera.

La ceràmica ha de donar resposta a les necessitats de la societat. S’ha d’innovar i buscar nous reptes. Soc optimista perquè és un material molt adaptable i és molt útil per cuinar i en la vaixella, però també per a aplicacions en arquitectura o biomedicina.

Busquem la manera d’ajudar les petites i mitjanes empreses de ceràmica a innovar. Veus com s’estan fent moltes pròtesis per al cos humà, per a la indústria aeroespacial o l’electrònica. La ceràmica és un bon aïllant i el comportament tèrmic té avantatges per a la indústria de l’automoció. En la rellotgeria també es fa servir per la seva resistència. Si sabem donar-li sortida la ceràmica té molt futur. Soc dels pocs que en un restaurant m’alegro quan es trenca un plat perquè penso que és més feina per als ceramistes.

Els revestiments ceràmics del modernisme català són una font de treball inesgotable. Ho ha de fer gent molt especialitzada i aquí tenim futur. És clar que no podem competir amb grans produccions perquè a la Xina sempre trobaran algú que ho farà més barat. S’ha d’anar a buscar el valor afegit.

Sí, ens el farà el dissenyador industrial i interiorista Miquel Milà. Ja arribem a la 68a edició i ens fa molta il·lusió. El prototip que ens ha presentat busca la funcionalitat i la sobrietat que necessita un càntir. És evident que la ceràmica és el millor material per mantenir l’aigua fresca.