L’art com a teràpia
L’educadora social Sílvia Fernández va fundar Arte Paliativo per ajudar a expressar-se malalts terminals i persones d’edat molt avançada
Treballa sobretot en hospitals i residències geriàtriques
La jove i el seu equip acosten a aquests malalts la pintura, la fotografia i qualsevol altre mitjà que millori el seu benestar emocional
Les arts plàstiques quedaven curtes per gestionar un moment tan complex, indica Fernández
Hi ha malalts que escriuen cartes de comiat, n’hi ha que fan collages de fotos per abocar-hi els records i n’hi ha que pinten per expressar el que senten o, simplement, per no pensar-hi. “Recordo una dona que volia fer un regal al seu net i només sabia cosir, així que va fer la M de Martí amb punt de creu”, explica Sílvia Fernández, l’educadora social que hi ha darrere Arte Paliativo, un projecte que vetlla pel benestar emocional de les persones que estan a punt de morir. La Sílvia i tres terapeutes les acompanyen en aquest difícil camí a través de l’art, entès com “tot allò que et permet expressar-te”. Per a Fernández, totes les persones que ha tractat són especials i i “t’ensenyen coses”, però recorda especialment el cas d’un home gran que ja no hi veia. “Ell deia que no podria fer cap taller perquè estava cec, però al llarg de la seva vida havia fet maquetes molt minucioses i vaig recopilar tots els materials que necessitàvem per fer una miniatura.” Durant les sessions d’artteràpia, van crear una petita taula amb les seves indicacions, que se sabia de memòria, i ell ho va anar supervisant amb les mans.
“Apoderar, fomentar la presa de decisions, oferir un espai de llibertat, acompanyar totes les emocions que vagin sorgint mentre s’avança cap a la mort” i també “ajudar a trobar el sentit de l’existència i recuperar la percepció de dignitat i qualitat de vida” és l’objectiu d’Arte Paliativo. Per avançar en aquest camí, els pacients trien el mitjà a través del qual volen expressar-se. Pot ser el dibuix o l’escultura, la base de les belles arts, però també qualsevol altre mitjà que els ajudi a treure a fora les seves emocions. “Les arts plàstiques ens quedaven curtes per gestionar un moment tan complex –explica Fernández– i per això també portem elements naturals com ara troncs i petxines, flors, aliments per fer receptes, fotos fetes o per fer...” “Som tot allò que encara podem fer; encara que estiguis molt malalt encara pots fer un regal, escriure, prendre decisions, acomiadar-te, queixar-te del dolor...”, reivindica la impulsora d’aquest projecte.
Amb els més vulnerables
Tot va començar amb el treball de final de grau de Fernández, que avui té 27 anys. Havia estudiat educació social a la Facultat Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull, i va voler idear una intervenció d’artteràpia “innovadora”, enfocada en les cures pal·liatives al final de la vida. “Ho vaig centrar en aquest àmbit hospitalari perquè en tots els que existeix vulnerabilitat social hi ha educadors socials menys aquí”, reflexiona. A ella de petita li agradava molt pintar, però el que realment la va marcar va ser veure com la musicoteràpia arribava on no havia arribat cap metge i ajudava la seva germana, que tenia intensos atacs de pànic cada nit a causa d’una malaltia rara. “En països com els Estats Units o Anglaterra s’atén més la part emocional dels pacients i la feina d’artterapeuta està més reconeguda”, recorda.
El 2015, gràcies al consell d’un amic, que li va parlar de l’existència d’aquests concursos, va presentar la seva proposta al programa Invisible beauty makers de la Fundació Puig. El va guanyar. Aquest reconeixement i altres que van venir (el Making more health d’Ashoka o els Premis Joves Emprenedors Socials de la Universitat Europea) van donar-li un petit pressupost per fer les primeres passes i impulsar una prova pilot, d’un mes de durada, a l’hospital de Terrassa. Ara treballa no només en aquest centre sanitari sinó també al Josep Trueta, de la ciutat de Girona, i al Santa Caterina, a Salt. També és a tres residències geriàtriques.
Per donar aquest servei, gratuït per als pacients, té acords amb empreses i fundacions, que cobreixen les despeses. “Els hospitals no inclouen aquest servei, així que no poden tenir pressupost per prestar-lo”, lamenta. També passa consulta privada, però té pocs pacients perquè és una teràpia “molt desconeguda”. Fernández està ara treballant per aconseguir que més hospitals i fundacions s’hi impliquin, perquè molta més gent tingui accés a un final digne i amb molt menys patiment emocional.
