El nou caça bombarder europeu

Es prepara la posada en marxa d’un nou avió de combat, el Futur Sistema Aeri de Combat (FCAS), per part d’Alemanya, França i Espanya, aprovat a la fira d’aeronàutica i d’armes de París del febrer, en què els tres països participaran a parts iguals, un 33% cada un, per a disposar d’aquest caça bombarder en la pròxima dècada. A aquest efecte, els tres països per a la fase de preparació han aprovat una inversió de 330 milions d’euros a repartir a parts iguals, i el govern de Pedro Sánchez acaba d’aprovar una crèdit de 110 milions per a la fase de preparació del FCAS entre el 2019 i el 2022.

Un projecte en què els tres països es van comprometre aportar 8.000 milions per a disposar de prototips l’any 2030, costos que en la seva fase de desenvolupament augmentaran a no menys de 40.000 milions, i que fabricaran les aeronàutiques Airbus i Dassault, amb què col·laboraran Thales, MBDA, Safran, MTU i l’espanyola Indra.

Cada deu o vint anys, les armes envelleixen i cal dissenyar-ne altres de noves per a competir amb països rivals, no solament en el terreny militar, sinó també per competir en el mercat d’armes i poder oferir avions de combat molt més sofisticats que altres països productors. Aquest és l’argument utilitzat en la presentació per a justificar aquest nou artefacte, estar presents en la cursa aeronàutica militar per a, així, desenvolupar tecnologies que després tindran aplicació en el sector civil i es podran explotar industrialment, el qual, segons la ministra de defensa espanyola, Margarita Robles, generarà un efecte positiu per a l’economia.

Si girem la vista enrere, aquest va ser el mateix argument que es va utilitzar per a desenvolupar l’actual caça EF-2000 o Eurofighter, avui vigent i desenvolupat per aquestes mateixes empreses. Un avió de combat que també es presentava com a tecnològicament imbatible i que seria cobejat per molts països que acabarien adquirint-lo convertint-se en un gran negoci per a les empreses i els països productors. Es va complir aquesta expectativa? Categòricament no!

Ni el nombre inicial de 620 avions a què es van comprometre els països fabricants es va complir, es va reduir a 472: el Regne Unit, 160; Alemanya, 143; Itàlia, 96; Espanya, 73. I el nombre de 135 exportats va quedar molt lluny de les expectatives inicials.

I, a més, l’imbatible tecnològicament EF-2000 no va superar en vendes els Tornado de la britànica BAE Systems; ni va fer baixar les vendes del Rafale de la francesa Dassault, ni del Gripen suec de SAAB. I això sense comptar amb tota la gamma d’avions de combat que es fabriquen als Estats Units per part de Lockheed Martin i Boeing; o els russos Sukhoi i Mig. Avions de combat que són adquirits per molts països desconsiderant l’EF-2000.

A part queda la qüestió més important, els costos. L’EF-2000, a Espanya (en cada país ha tingut un cost diferent) en la seva fase inicial, el 1997, va ser pressupostat amb un cost de 9.255 milions d’euros, quan fins al 2019 ja s’han desemborsat 12.843 milions d’euros per a 73 aparells (176 milions per unitat). I sense que existeixi cap informe tècnic que informi de quines tecnologies de l’EF-2000 han tingut aplicacions en la producció civil.

Una colossal despesa desemborsada des de les arques públiques per a benefici d’aquestes indústries que ara es torna a posar en marxa amb el FCAS en una espiral de milers de milions que aniran en detriment de l’economia productiva de béns civils, la real, la que de debò beneficia la població.