Més del 50% dels empleats no poden comprar un pis

L’increment dels preus de l’habitatge, la reducció de la concessió d’hipoteques i l’estancament dels salaris formen un còctel explosiu que dificulta molt l’accés a un habitatge en propietat. Hi ha molts estudis que ho confirmen i experts que alerten sobre l’impacte socioeconòmic d’aquesta situació. Ara, a més, hi ha una plataforma digital que permet a qualsevol empleat, en funció del salari, la formació acadèmica i el lloc de residència, saber quines són les possibilitats reals de comprar-se un pis. El seu dissenyador és Óscar Olcina, un estudiant del màster d’intel·ligència de negoci i Big Data de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que ha estat guanyador, en la categoria de projectes de final de màster o postgrau, de la cinquena edició dels Big Data Talent Awards, patrocinats per Oracle.

Amb aquesta eina de càlcul, per a la qual Olcina ha fet servir més de cent variables diferents, l’investigador ha analitzat la situació actual del mercat de l’habitatge a l’Estat espanyol i els resultats, reconeix, “han estat encara pitjors del que imaginava i això que no s’hi ha inclòs els aturats, que encara seria pitjor”.

D’acord amb aquesta anàlisi, només un de cada sis treballadors “tenen un accés clar” a la compra d’un habitatge. Aquest 15,9% puja fins a un 21,41% per a la franja d’entre 30 i 50 anys. El 54,34% dels empleats (un percentatge que baixa fins al 45,29% en la franja dels 30 al 50) directament no poden comprar-se un pis i el 29,76% ho tenen difícil o molt difícil.

El problema, segons destaca l’estudi, és especialment greu entre els joves de 16 a 29 anys. En aquest cas, les xifres han caigut des del 58% de pisos en propietat abans de la crisi (2007) fins al 29,6% de l’any 2018, segons dades de l’Instituto Nacional de Estadística, una de les fonts que ha utilitzat Olcina per al processament de dades.

Tot i que pot semblar que el salari és un condicionant bàsic a l’hora de poder comprar un pis, l’estudi posa també de manifest que no és així. En ciutats com Sant Sebastià i també Barcelona, que tenen els salaris més alts, això es mostra de manera molt evident. En aquest sentit, Olcina subratlla com Barcelona ocupa pràcticament l’últim lloc del rànquing, amb un 18,18% de possibilitat mitjana de compra. En canvi, la millor opció a l’hora de comprar un pis és Saragossa, on actualment les possibilitats d’adquirir un habitatge en propietat són del 52,14%, segons l’estudi.

A banda de Sant Sebastià i Barcelona, les ciutats amb els pisos més cars són Madrid, Cadis i Bilbao. Les que tenen una oferta immobiliària més gran són Ciudad Real, Alacant i Salamanca i les localitats on és més senzill comprar un pis són Saragossa, Sòria, Albacete, Castelló i Logronyo.

Pel que fa a la resta de Catalunya, Lleida és la ciutat amb més possibilitats d’adquirir un habitatge en propietat (47,06%), seguida de Tarragona (46,72%) i Girona (40,26%).

Olcina no comparteix la recomanació que va fer fa poc el Banc d’Espanya perquè la gent es decantés per comprar un habitatge abans que llogar-lo: “Les dues coses són un problema en aquests moments perquè la compra ha esdevingut una opció molt restrictiva i els lloguers han pujat de manera desproporcionada.”

Davant d’aquest bloqueig, en molts casos Olcina només veu la mobilitat geogràfica com a sortida. “Si no es pot ni comprar ni llogar la gent haurà de marxar a un altre lloc a viure”, subratlla. En aquest sentit, l’estudi també constata, com destaca l’autor, “que en funció de l’edat que tinguem les possibilitats de comprar un pis en un lloc o en un altre varien molt”. Així, per als menors de vint-i-nou anys Sant Sebastià és la ciutat més difícil i Sòria, la més fàcil. Entre 30 i 50 les ciutats més complicades són Sant Sebastià, Madrid i Barcelona. I per als majors de 50 anys, encara que les ciutats difícils són les mateixes, apareix Lleida, juntament amb Lugo i Castelló, on les expectatives estan entre el 40 i el 50%.

Amb la seva plataforma qualsevol ciutadà pot mesurar, introduint les seves dades personals i laborals, les possibilitats que té de comprar un pis en diferents ciutats del seu entorn.

Olcina també considera que pot ser una eina útil per a les immobiliàries “perquè poden fer un vestit a mida del client” i evidentment entén que també pot ser útil per a l’administració, “que amb les dades reals de la situació poden dissenyar accions encaminades a millorar la situació”.