“Els supervivents del genocidi a Auschwitz em van canviar la vida”

Perquè el meu avi és Ricard Valentí, descendent d’una de les famílies gitanes més antigues de Gràcia i de petit, de tant dir-me el nét, em va quedar en Ricardet. I això que ja tinc 37 anys! N’estic orgullós!

Sí, els Valentí, originaris de Florència, fa 200 anys que es van establir a Gràcia. Jo he estat criat a la plaça del Raspall i a la del Poble Romaní, hi havia molta vida!

En altres temps part del carrer Francisco Giner era seu; hi tenien cases, quadres, fàbriques de cotó, van fer molts calés com a tractants de bestiar i venent matalassos. Però més endavant aquests diners es van perdre.

L’avi va marxar a Palma de Mallorca a fer venda ambulant; el pare hi va néixer i quan tenia 12 anys van tornar a Gràcia. Van treballar de repartidors a la zona de Sarrià, Pedralbes, la Bonanova i jo quan vaig complir 14 anys, vaig deixar els estudis. Llavors et podies guanyar bé la vida en qualsevol feina.

Sí, s’ha de conscienciar les famílies perquè avui en dia amb les noves tecnologies i la robòtica que avança els nens que no estudiïn no seran res a la vida. Com a mediador he portat dues escoles i un institut i hi ha pares que ho veuen i d’altres que no. Hem de continuar treballant-hi, és el futur dels nostres fills.

Recordo una primavera caló a la plaça del Sol, on vaig trobar gitanos de tot Europa i em van caure a terra alguns estereotips, vaig conèixer l’Israel Ramírez, fill de Juan Ramírez Heredia, un referent en la defensa dels drets de la nostra comunitat, i també la Maria Rubia, presidenta de l’associació intercultural Nakeramos (en romaní: No fem res?). Vaig tenir l’oportunitat de formar-me sobre la nostra història i sobre l’antigitanisme present a Europa, de viatjar a Bergen Belsen i a Auschwitz on supervivents del samudaripen (genocidi de la població gitana durant el nazisme) ens van traspassar el seu testimoni i la seva memòria. Allò em va canviar la vida i vaig entendre que havia de pujar al tren de l’activisme.

No, està invisibilitzat, quan vaig a les escoles els alumnes em donen les gràcies per explicar-los la història del poble gitano. En el decurs del samudaripen van matar moltes més persones que les 500.000 que es diu; hi ha investigadors que apunten cap a 1 milió i mig. La nit del 2 d’agost de 1944 entre 4.200 i 4.400 gitanos de totes les edats van ser gasejats a Auschwitz.

Sí, pretenien que renunciessin a la seva llibertat, que canviessin la seva forma de vestir, de viure, que no parlessin la seva llengua, de fet, que deixessin de ser gitanos, i si no, els fuetejaven, els tallaven les orelles i la llengua, els portaven a galeres.

L’antigitanisme continua: Salvini ens ha fet la vida impossible, Manuel Valls ens associava amb la delinqüència i ens volia expulsar pel fet de no seguir l’estil de vida francès, a Bòsnia no ens deixen votar, a Romania ens fan fora de la capital... jo tinc amics a Europa que s’han d’amagar de ser gitanos.

Aquí es conviu, com diu la cançó de Lolita “los gitanos y los payos en Gracia se dan la mano”, hi ha moltes famílies barrejades, no es mira si ets paio o gitano, sinó bona persona.

Estem compromesos a treballar solidàriament pel bé de tothom. Fem classes d’anglès i romanó, repàs escolar, inserció laboral, participem a la iniciativa de l’Arxiu Municipal i l’associació Otras Memorias per mantenir viva la història oral de la comunitat gitana, col·laborem amb el Banc d’Aliments, la campanya Cap Nen Sense Joguina, La Marató de TV3, ciutats defensores dels drets humans... no parem.

Abans quan hi havia assemblea, es quedaven a casa, ara s’aixequen i parlen. Tenim advocades, economistes, antropòlogues, presidentes del consell municipal del poble gitano de l’Ajuntament de Barcelona, dones que viatgen amb nosaltres per Europa. Estan més apoderades. I és que el món avança i nosaltres hem d’avançar, si no, malament rai.