“Davant la pandèmia, s’han de protegir els més pobres”

A través de l’Agenda Llatinoamericana Mundial, coordino una campanya d’educació popular en valors humans a Catalunya. Una de les accions és Viatge d’anada i tornada, que està enfocada a canviar experiències, a buscar suport i sinergies, i fa que gairebé cada any em toqui viatjar a algun país de l’Amèrica Llatina.

Es mantenen unes grans desigualtats, la qual cosa genera molta violència, poc futur i una gran ansietat. Joves i famílies senceres decideixen emigrar. Tant poden anar a Europa com als Estats Units. En el darrer cas, i com s’ha vist en els noticiaris internacionals, això ha provocat llargues caravanes d’immigrants que fugen i busquen un mecanisme de defensa, ja que així se senten acompanyats i no depenen de l’explotació dels coiots.

Les causes són molt diverses. Per una banda, tenim l’herència del colonialisme, que ha fet que l’oligarquia domini l’economia de molts països; a més, hi ha la irrupció del neoliberalisme, que defensa el capitalisme salvatge i ha sabut trobar en determinades sectes evangèliques una clau de domini d’una part de les classes més desfavorides.

Crec que s’han pres mesures oportunistes. El govern, liderat per l’empresari Nayib Bukele, ha deteriorat el sistema de salut en deu mesos: ha retallat 33,5 milions de dòlars del pressupost d’aquest ministeri i va eliminar programes socials i econòmics que beneficiaven la població de menys recursos, en especial la salut de les dones. Bukele està en contra de l’avortament terapèutic, no respecta les parelles del mateix sexe, ha augmentat la despesa militar, ha provocat el desabastament d’aigua i grans ciutats es troben que el 80% dels seus habitants no poden accedir-hi, i ha acomiadat els tècnics institucionals que no eren del seu color. Fa un mes i mig va militaritzar el Parlament. El van ocupar policies, militars amb armes de gran calibre, armilles antibales i cascs. Tot per exigir a la banca internacional 109 milions de dòlars. Ara, i després de les declaracions que ha fet, se’m fa molt difícil creure que el pensament d’aquest home s’ha girat com un mitjó.

No m’atreveixo a dir si eren encertades o no; es parla de suspendre durant tres mesos el pagament de les factures de l’aigua, la llum i el telèfon, així com la paralització de les hipoteques. Es prohibeix que la gent surti al carrer, però la realitat és una altra, ja que al país hi ha un 35% de la població en condicions de pobresa, i la gent no es pot quedar a casa perquè hi ha un 23% que no té una llar digna; vol que la gent es renti les mans, però l’aigua és un monopoli i molts no la poden pagar. A més, hi ha tota la problemàtica dels venedors i la gent que viu al carrer n’ha de fer de tots colors per no morir de gana o desesperació. Què es pot fer davant la pandèmia? Elemental: protegir els més pobres amb un ingrés bàsic universal d’emergència.

Als EUA es viu una corba de desigualtat extrema. Trump s’ha carregat els sistemes de protecció oficial que havia engegat Obama, i ara es troba que la pandèmia ha esclatat i no hi ha ni una sanitat pública que pugui aguantar el sistema, i és per això que algú ha plantejat que, si no s’imposa una renda bàsica, fallarà una de les claus de l’economia, no hi haurà consum i el caos ho farà petar tot. No deixa de sorprendre que, davant d’una complicació extrema com aquesta, l’FMI recomani que es perdoni el deute als països empobrits, i el sistema capitalista, sense entranyes, ho plantegi com una aposta de futur.

El coronavirus ens fa conscients de la nostra vulnerabilitat extrema i és per això que crec que, si no hi ha una resposta coordinada i sincronitzada entre els estats, el virus anirà guanyant terreny. Únicament ens pot ajudar a superar-lo la consciència individual, la cooperació internacional a gran escala i el coneixement científic. D’altra banda, hem d’estar contents per l’experiència col·lectiva, ja que s’han generat mostres de veritable solidaritat, s’ha demostrat que la sanitat pública és un dels pilars sobre els quals s’aguanta la nostra convivència i ens farà ser més empàtics, ja que la majoria hem hagut de trobar noves formes de treball, de consum i de relacions humanes. Tot fa pensar que les flors sembrades estan a punt de brotar! Com va dir monsenyor Romero, assassinat fa quaranta anys, “no podrem avançar si no es canvia el sistema”.