“No renunciïs al que et fa il·lusió, per més difícil que sembli fer-ho”

Molts estudiants de matemàtiques tenen vocació musical, però quan arriben a la universitat han de triar entre les matemàtiques i la música. Jo a batxillerat ja vaig tenir aquest dilema. Em vaig haver de graduar de les dues titulacions per separat perquè no hi havia la possibilitat de combinar les dues disciplines. De fet, només som dues persones que tenim les dues carreres, perquè és molt dur.

Ara els estudiants que facin aquest doble grau podran convalidar fins a 80 crèdits. Les assignatures de matemàtiques es faran a la Facultat de Matemàtiques i Estadística (FME) de la UPC i les de música s’impartiran a l’Esmuc però amb horaris coordinats. Per accedir-hi cal tenir la nota de tall del grau en matemàtiques i també superar la prova d’accés a l’Esmuc.

Es podria dir que jo tenia un horari macabre. Anava a les 8 a l’Esmuc i a mig matí corria cap a la UPC per fer les classes que podia. Dinava a mig camí. I moltes assignatures de mates les vaig fer pel meu compte amb apunts que em deixaven, perquè no hi arribava. Les dues disciplines requereixen moltes hores, de pràctica, en el cas del piano, i de capacitat d’abstracció i reflexió, en les matemàtiques. A més se m’encavalcaven els exàmens. I lamentablement haig de dir que no sempre vaig trobar comprensió i ajut entre els professors que vaig tenir.

Perquè encara hi havia, i podria dir que encara hi ha, la creença que no podràs fer les dues coses i, sobretot, que no les podràs fer seriosament. Sovint em deien que el que havia de fer era triar-ne una i tenir l’altra com una afició, com un hobby. Com que són dos graus tan exigents, consideren que és impossible que ho puguis fer, i que acabaràs no agafant-te seriosament un dels dos estudis. I les institucions tampoc no facilitaven la possibilitat de combinar-ho. Espero que amb el nou doble grau aquesta manera de veure les coses hagi canviat.

Sí, estudiar música és comú entre alumnes de ciències, i a la UPC es feien concerts oferts pels mateixos estudiants, però era vist sempre com una cosa de més a més, no com uns estudis que es cursen en paral·lel. Aquesta nova titulació pot obrir moltes portes en aquest sentit. Falta comprensió sobre com combinar les dues disciplines. I sobretot cal plantejar, si un alumne ja a batxillerat vol tirar endavant amb tot, què es pot fer per ajudar-lo.

Que cadascú ha de decidir per ell mateix què vol i què pot fer. Que tothom del teu entorn creu que pot opinar i et diran que et compliques la vida i que has de triar. Però crec que cadascú sap prendre les seves pròpies decisions. A més, he descobert que qui acaba bé la carrera sovint no és el que té les millors notes, sinó el més perseverant. És important no renunciar a allò que tu saps que et fa il·lusió. Per més difícil que pugui semblar arribar a acomplir-ho.

Sento que soc les dues coses. Segueixo sentint que les dues disciplines es combinen i em serveixen per avançar en el camí que m’he traçat. Quan vaig acabar els estudis, les matemàtiques em van servir per entrar en el món de les finances, perquè vaig treballar en una consultoria al Regne Unit. I ara en el doctorat segueixo treballant amb les dues matèries.

Estic connectant música i matemàtiques creant un mètode per memoritzar partitures de música contemporània, que és una realitat que a mi em fascina. L’objectiu del mètode és entendre el que estàs memoritzant. Hi ha una gran diferència entre memoritzar per repetició i entendre el concepte que hi ha al darrere. També he estat convidada com a conferenciant sobre música i matemàtiques a la Boston University, al Colorado College i la University of Colorado de Colorado Springs.

Sí, The French Reverie (2018) va ser possible gràcies a 208 mecenes de 28 països. Philippe Sommerich, del Classical Music Magazine, va descriure el disc com “un model per als artistes joves que produeixin els seus àlbums de debut”.