“De cop ve una crisi i et diuen: no, tu no ets dels nostres!”

Les dones amazigues i les migrades que venen del Magreb, les qui s’estan a casa i no fan un treball remunerat a l’exterior, estan acostumades a gestionar el seu espai. De cop, han hagut de compartir la casa amb el marit i el fills i això ha provocat, com en moltes altres famílies, situacions d’estrès i tensions. Moltes n’estan contentes, però, en general, hi ha molts casos de dones que viuen amb molta humilitat, en pisos petits... Però també ha ajudat a rebaixar la tensió el fet que, durant el confinament, s’hagi celebrat el ramadà.

Perquè l’ambient del ramadà és de relaxació, de meditació i d’oració. L’espiritualitat pròpia d’aquesta celebració ha fet que les persones estiguessin més connectades i en comunió.

La situació s’està agreujant. Hi ha moltes persones que han perdut la feina, entre aquestes moltes dones immigrades que treballen en el servei domèstic i els seus marits que treballen en l’hostaleria. Però, tot i així, quan parles amb moltes dones, et trobes amb la sorpresa que durant el ramadà a cada casa han preparat la harira, la famosa sopa marroquina, i sempre en preparaven de més per donar, en el cas del Raval, a persones que no tenien res.

La diversitat religiosa a casa nostra encara no està resolta. Hi ha molts prejudicis i estereotips, però, des de l’atemptat del 2017, s’ha treballat molt el diàleg i cal dir que, al nostre país, la societat civil és molt participativa i activa.

Hi ha gent i agrupacions violentes que sempre busquen brega amb les persone que venen de fora i, especialment, amb els musulmans. Durant el confinament, vaig anar a una farmàcia i un senyor, sense venir a tomb, va començar a insultar el guàrdia de seguretat, d’origen sud-americà. “Per què treballes aquí tu? En aquest lloc hi hauria d’haver un espanyol!”, li deia. Hi ha molta gent que considera que “primer els nostres”. També ha passat amb la gestió del govern espanyol amb el retorn de moltes persones que eren fora de l’Estat durant la pandèmia.

Més de 3.000 persones es van quedar bloquejades al Marroc i no els han deixat tornar, persones que viuen, treballen i estan empadronades a Catalunya. Hi havia 60 dones embarassades, persones malaltes, gent que potser havia deixat els fills petits un parell de dies a casa un familiar i no els han deixat tornar en dos mesos. Ara, ja han tornat, per sort, però la política de l’Estat espanyol va ser, en primera instància, que primer tornessin a casa les persones espanyoles d’origen europeu. He treballat aquest tema tot aquest temps i primer em pensava que era cosa del govern del Marroc.

No! La decisió de l’entrada era en mans del govern espanyol. A una persona sé segur que li van enviar una carta dient-li que encara que tingués la nacionalitat espanyola com que era d’origen marroquí no se li donava l’autorització per sortir del Marroc. El govern espanyol, doncs, va aplicar criteris racistes; racisme institucional. Políticament, vam fer molta pressió i es van fer moltes preguntes al Congrés amb la gestió d’exteriors, però només va ser quan les persones de nacionalitat i origen espanyol ja havien tornat que van poder tornar les altres. També ha passat, que jo conegui personalment, amb l’Amèrica Llatina i el Senegal. Tot això s’ha amagat. No ha sortit en cap mitjà.

S’està treballant per a la integració. El discurs és que s’ha de treballar per la convivència. I, de cop, ve una crisi i et diuen: “no, tu no ets d’aquí”.

Racisme subtil. Que repercuteix molt en les persones. I si existeix la discriminació institucional, si institucionalment hi ha la mirada que tu ets l’altre, imagineu com pot ser la discriminació el dia a dia al carrer.