“Benjamí Planes va lluitar perquè es pogués ser protestant en català”

Durant els primers anys del franquisme totes les esglésies protestants van ser clausurades. En aquella època els creients protestants estaven una mica amagats i s’havien de reunir a les cases, celebrar els cultes en petit comitè. El seu pare, el nostre besavi, era predicador i l’avi tenia pocs records d’aquella època, però sí que a vegades ens havia dit que hi havia força analfabetisme i que molta gent no entenia la Bíblia perquè només hi era en castellà i molts no el sabien perquè només parlaven català.

Era molt catalanista i un gran defensor de la llengua, de fet li agradava que nosaltres la parléssim bé i encara recordem quan sovint ens corregia les expressions. Ens explicava que durant el franquisme va ser perseguit perquè era protestant i també perquè era catalanista. Va treballar perquè es pogués ser protestant en català, perquè els protestants poguessin llegir els textos bíblics en la seva llengua.

Si, el 1832 la Societat Bíblica, que tenia la seu a Londres, va publicar Lo Nou Testament. Només va ser el Nou Testament i algun fragment de l’Antic, no la Bíblia sencera. Tot i que a l’Estat hi ha hagut protestants des de la mateixa Reforma, aleshores la comunitat encara era petita, era l’època en què missioners de diversos països europeus, d’Anglaterra i Amèrica, van venir a fundar les primeres esglésies. Al marge d’aquell Lo Nou Testament a l’època de la joventut del nostre avi no hi havia cap Bíblia en català actualitzada, per això ell ho va tenir sempre com un objectiu.

Amb l’objectiu de traduir les escriptures al català ell, l’Àngel Cortès i en Josep Grau, tres amics evangèlics de diferents branques, van impulsar aquesta entitat, que ara es diu Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya, però primer es deia Fundació. Tot va sorgir perquè en una església de Barcelona, que era al carrer Verdi, va anar-hi un predicador espanyol i els va dir: “Abans es traduirà la Bíblia a Timbuctú que en català.” Aquell menyspreu els va ferir i van sortir molt enfadats del culte. Van reaccionar i i van decidir començar a posar-se a treballar per fer la traducció de la Bíblia al català. La traducció òbviament s’havia de fer agafant els textos originals en hebreu, arameu i grec, per això van contactar amb els biblistes Joan Vallès i Pau Sais , que van començar la traducció de la Bíblia Evangèlica Catalana. Després s’hi afegiria Samuel Sais. Va ser una feina complicadíssima: s’hi van estar més de 40 anys. El 1970 va sortir el primer treball de la Bíblia en català, l’Evangeli de Sant Marc. Pensa que tot ho feien des del voluntarietat i d’amagat perquè anava en contra del que volia el govern en aquell moment. La impremta de Salvador Salvadó els l’anava imprimint i després repartien els fulls a les esglésies.

Sí, és clar. Hi havia una traducció de la Bíblia al català però era feta per catòlics, faltava la traducció feta des del prisma i amb el matís protestant. Les traduccions catòliques són més arranjades perquè siguin més comprensibles, mentre que les protestants són més fidels al text original. I després, com que la Bíblia es fa servir molt en els cultes, la necessitaven més pràctica; els versets comencen a cada línia, per exemple. Pels protestants ja des de Luter és imprescindible que es facin traduccions a les llengües vernacles per tal que la Bíblia arribi al poble.

El 1965 ell i altres persones, com l’Àngel Cortès i el seu cunyat, Pere Puig, que era músic, van recopilar en un volum que es diu Cants de Glòria els principals himnes protestants clàssics, que només hi eren en castellà, en anglès o en alemany i els van traduir de l’idioma original al català. La unificació dels càntics i la seva traducció va ajudar molta gent a poder cantar en català, la seva llengua. De traduccions se n’anaven fent cada any i ara potser ja n’hi ha 400.

L’ús dels himnes va ser una de les coses més importants del canvi de la Reforma. Els himnes i les corals, que tanta tradició tenen aquí a casa nostra, són clau en el protestantisme. El gospel, per exemple, el que molta gent no sap és que neix a les esglésies protestants dels Estats Units. Imagina’t, doncs, la importància de tenir els himnes traduïts a la teva llengua. Era cabdal.

Sí, en català tot i les prohibicions del règim franquista, cosa que no deixava de ser arriscat. Ell i els seus amics estaven compromesos amb la terra que estimaven i per això sempre van tenir clar que la revista només havia de ser en català. Abans de la seva aparició no hi havia cap altra publicació protestant periòdica en català .

Va néixer pocs anys després d’haver creat la institució bíblica amb la idea que es pogués repartir a totes les esglésies protestants de parla catalana, al marge de la branca del protestantisme que fos, per això es deia evangèlica. Es volia que a través de la revista les diferents branques del protestantisme es poguessin comunicar i estar en contacte. La revista va ser un mitjà amb el qual expressar-se. Hi havia notícies, articles, entrevistes... era el braç difusor dels protestants catalans.

Ells sols ho feien tot i, novament, l’impressor protestant Salvador Salvadó els ho imprimia. Al cap del temps la revista es va anar consolidant i avui encara continua i, de fet, s’ha convertit en una de les revistes en català més antigues del nostre país. Quan la revista va fer quaranta anys– l’avi la va dirigir durant 46 anys– nosaltres vam començar a col·laborar-hi. La revista havia quedat una mica antiquada, hi havia molta lletra, era en blanc i negre...i li vam donar una mica un tomb estètic. I l’avi, encantat que nosaltres volguéssim ajudar-lo. Ara som els qui la portem amb l’ajuda d’alguns redactors...tots som voluntaris.

Gairebé ho feia tot, sobretot al principi: feia de redactor, escrivia l’editorial....El 2014 va publicar el llibre Mirant endavant, que és una recopilació d’articles i editorials publicats al llarg de 40 anys a la revista en què parlava de les necessitats del poble evangèlic i també del poble català. El pobre va tenir la mala sort que ara no fa tant va escriure un altre llibre i uns hackers li van piratejar l’ordinador. Li van demanar diners i, com que no va pagar, li ho van esborrar tot.

Ell donava opinió de tot des del seu punt de vista protestant baptista, però sobretot li agradava animar la gent. No es desanimava mai. Tot i que era una persona reservada, quan predicava i pujava dalt del púlpit treia una força de líder i sempre sabia donar consells.

És l’entitat que agrupa les diferents branques del protestantisme i ell n’era el president; era una persona molt conciliadora, que es relacionava amb tothom de totes les branques. Ara, quan va morir, en Guillem Correa, secretari general del Consell Evangèlic, va dir d’ell que, entre altres coses, havia estat “una figura fonamental per a la normalització lingüística del català a les esglésies evangèliques”.

Per resumir diríem que els baptistes són els que creuen que el baptisme s’ha de celebrar en edat adulta perquè es considera que un infant no té consciència per batejar-se.

Perquè ell, que era un home calmat, tolerant i molt obert, era el president del Consell Evangèlic, que engloba totes les branques del protestantisme i sempre estava fent moltes coses amb tothom i s’involucrava amb tot, molt també després de jubilar-se de la feina.

Si, al llarg de la seva trajectòria ministerial va col·laborar amb les Esglésies Baptistes de Palamós i Ebenezer de Terrassa (UEBC-UEBE), així com amb les missions Spanish Christian Mission, a Toronto, i Communauté de Secours Axs Églises Martyres de Ginebra. Ell havia estat a Suïssa estudiant en un seminari teològic. Com tots els baptistes va tenir molta relació amb les altres tradicions . De fet, es diguin com es diguin les diferents branques, hi ha moltes similituds i sovint els trencaments que hi ha hagut i la creació de noves denominacions han sigut per qüestions molt minses.

Doncs ha retrocedit molt i ara mateix la llengua predominant en el món protestant a Catalunya no és el català sinó el castellà, per això els protestants catalans considerem que tenim molta feina a fer, sobretot perquè hi torni a haver una normalització lingüística dins del poble evangèlic català.