“Qualsevol crisi és una excusa per retrocedir en la igualtat”

D’entrada, el teletreball accentua les dinàmiques que hi havia abans de l’inici de la pandèmia.

Les dones, però també té un component molt sectorial. Construcció i indústria no són teletreballables i molta part dels serveis no és teletreballable. Els primers sectors que van poder recuperar la presencialitat van ser aquells més masculinitzats, i no pas altres sectors molt feminitzats i absolutament importants, com el de l’atenció a les persones. Podríem fer una anàlisi profunda amb perspectiva de gènere i veure com novament, com en tot període de crisi, es van reproduint sempre unes pautes.

Sempre es recupera abans l’ocupació masculina que l’ocupació femenina, les dones sempre en surten amb una major càrrega de treball i qualsevol context de crisi és una excusa que serveix per fer un retrocés institucional en termes d’igualtat de drets entre homes i dones i, fins i tot, d’inversió en polítiques d’igualtat. En la crisi més recent que teníem, la recessió econòmica del 2008, van passar aquestes tres pautes.

Sí. Parlem d’oportunitat perduda perquè en la situació de confinament en una llar on les dues persones adultes teletreballaven i amb els centres educatius tancats es podia generar un context idoni en què no hi haguessin excuses. Estava tothom tancat a casa amb les criatures i no es podia dir que com que la dona fa jornada parcial dedica més temps a les criatures o al treball domèstic. No ha anat així a totes les llars.

Les dinàmiques anteriors a la pandèmia dins de la llar són les que s’acaben reproduint i accentuant durant la pandèmia. Les llars que tenien un repartiment més igualitari, amb la pandèmia continuen amb el repartiment igualitari. Allà on hi havia un repartiment que no era igualitari, amb la pandèmia s’ha accentuat el repartiment desigual. És obvi que amb tots tancats a casa augmenta el volum de treball domèstic i el de cura a fer, perquè són 24 hores al dia de convivència.

Exacte. Les dones assumeixen bona part de l’augment de treball domèstic i de cura que suposa el confinament i la pandèmia, s’accentuen les desigualtats quan ja n’hi havia i s’accentua la segregació, és a dir, la distribució de les tasques.

Els homes, en major mesura que les dones, eren els qui sortien al carrer. Van fer ostentació d’aquest privilegi en el moment del confinament. Dins de la llar, els homes van cuinar més que no pas rentar roba o netejar els lavabos. Les tasques més agradables, satisfactòries, amb més reconeixement social o menys rígides són les que feien els homes. En canvi, les tasques més rígides, més invisibles, menys agradables són les que persisteixen com a responsabilitat femenina.

El que es veu és que els nivells d’exigència del que és una casa neta o de com s’ha de cuinar varien generacionalment. Les generacions més joves tenen uns estàndards i uns nivells d’exigència diferents a les adultes, que comporten dedicar menys hores a la neteja, comprar roba que ja no s’ha de planxar o fer un altre tipus de cuina, fer plats precuinats, més ràpids, etc. Aquí, generacionalment veiem una diferència. Hi ha un altre element que és clar, que és el cicle vital. Al baixar el nivell d’exigència és més fàcil repartir perquè hi ha menys a fer.

Abans de la pandèmia, i durant la pandèmia ha passat el mateix. Parelles heterosexuals joves en què tots dos membres treballen, amb nivell d’estudis universitaris i sense criatures tenen una distribució equitativa de les tasques domèstiques. En bona part perquè les han reduït molt.

Hi ha un perfil més igualitari, el motor de canvi, que són homes amb estudis universitaris, amb càrrec de tècnic mitjà o alt de l’administració pública, amb criatures i que la seva parella o bé feia treball presencial o bé feia teletreball, però tenia un nivell d’exigència més elevat que ell. Homes que es van trobar sols durant el confinament i havien d’atendre la cura de les criatures perquè la seva parella estava absent totalment o parcialment per motius laborals.

En aquest perfil s’ha avançat en el gran obstacle de la igualtat, que és tenir la casa al cap. No només fer el que els tocava fer quan els ho deien, sinó pensar en el que s’ha de fer: en la logística, en l’organització: si cal comprar, netejar, canviar el llençols, les tovalloles, si avui els he fet llenties per dinar no els en puc fer també per sopar. Les dones s’acaben queixant que són les que continuen pensant en les tasques de la llar.

S’ha quedat en el cas dels homes que s’han quedat teletreballant i les seves parelles han continuat absents. En molts casos, però, quan ells han tornat a una modalitat híbrida i a les seves parelles els ha baixat el nivell d’exigència laboral s’ha tornat a la situació anterior. De vegades passa també perquè la dona vol recuperar un paper actiu. Fa uns anys vam fer una recerca que mostrava que ells no volen pensar en com organitzar la casa i elles no volen cedir poder.

Sí, però aquests rols estan en moviment. Per això diem que ha estat una oportunitat perduda per a aquelles parelles en què tots dos han estat fent teletreball en les mateixes condicions. La dona ha assumit el gran volum de l’augment de treball domèstic i de cura, i l’home s’ha fet més responsable del treball de cura quan hi havia criatures, però no al 100%.

Un bon exemple són els permisos parentals individuals i intransferibles de setze setmanes que a principis d’any es van fer equiparables a l’Estat espanyol. Una de les condicions d’aquests permisos és que no poden ser simultanis en el temps. Si el té la dona no el pot agafar l’home i si el té l’home no el pot agafar la dona.

Exacte. Amb el confinament hem vist que és important que estiguin ells sols fent front a la cura de les criatures, perquè això vol dir també que interioritzen la lògica domèstica. Estan ells sols i va tot en un paquet.

El nivell d’exigència per la responsabilitat laboral ha fet que els directius tinguessin menys disponibilitat per a la cura de les criatures. El règim de doble presència és el que ha caracteritzat el treball de les dones majoritàriament. Elles ho han assumit tot: la responsabilitat domèstica i familiar, i això s’ha convertit en jornades laborals interminables. En el cas específic de tècnics homes, tenien una doble presència similar a la de les dones, mentre que en els directius aquesta doble presència no ha aparegut per molt que hi haguessin criatures i, fins i tot, per molt que la parella estigués absent parcialment o totalment. S’han buscat altres estratègies per poder fer front a la cura de les criatures, però ells han estat molt més disponibles laboralment.

Les dones han viscut la situació del confinament amb teletreball amb molt més conflicte que els homes perquè els ha generat molta contradicció, molta ambivalència. No hi havia fronteres clares entre la vida laboral i la vida familiar i domèstica. Tot s’ha fusionat, i quan tu et sents responsable de tot, aquestes fronteres encara es fan molt més difuses.

En els homes hi ha una disponibilitat laboral més clara i no han viscut tant aquesta fusió de fronteres perquè la disponibilitat era laboral. El que passava al seu voltant no els molestava perquè no se’n sentien responsables. A banda d’això, la culpabilitat ha actuat de manera diferent. Un home que durant dues hores o tres li tocava la cura de les criatures i li coincidia amb una videoconferència laboral no tenia cap mena de problema a estar connectat aquestes dues hores fent la videoconferència i deixar que les criatures estiguessin dues o tres hores connectades a les pantalles.

A les dones, majoritàriament, aquesta situació els generava una angoixa absoluta i, de fet, acabaven prioritzant estar amb les criatures perquè no estiguessin aquestes dues o tres hores de pantalles, perquè això els feia sentir molt culpables perquè era perjudicial per a les criatures, i prioritzaven fer activitats actives amb elles.

Això és una qüestió de socialització diferencial per raó de gènere. És la càrrega educativa que portem, la interiorització de rols, els ideals de maternitat i paternitat. En el cas de les dones, opera molt més aquesta maternitat intensiva. En el cas dels homes, veiem que va apareixent aquesta paternitat intensiva, però no és generalitzada.

Sí, perquè el teletreball atrapa qui se sent responsable de la part domèstica i de la part de la cura. Molts homes han valorat positivament el teletreball perquè els ha permès el seu projecte vital molt enfocat en termes laborals, poder treballar amb disponibilitat laboral i, fins i tot, tenir moments de concentració que al lloc de treball no tenen perquè com que no se senten responsables de les tasques domèstiques i de les tasques de cura, no han vist fusió de fronteres en el seu cas. En canvi, les dones totes han vist fusió de fronteres.