“L’òptim, i no és un mantra, és que ens cal un estat propi”

De totes les crisis surt el pitjor i el millor, tant de les persones com del sistema de protecció social. S’ha evidenciat que tindríem moltes més eines si fóssim un estat independent, no només recursos econòmics, sinó també la capacitat legislativa per poder gestionar-los. No és un tòpic i encara menys quan el sistema es posa en crisi, amb moltes dificultats, i et falten recursos per afrontar-ho. Com a país vam crear una renda garantida de ciutadania (RGC) que cobreix les necessitats bàsiques per als més vulnerables. L’Estat s’adona que és una bona eina i fa l’ingrés mínim vital (IMV), amb la dificultat d’integrar els dos sistemes.

A les taules bilaterals amb l’Estat s’insistirà a reclamar la gestió entenent que ja tenim una eina que és la RGC. S’està treballant per compaginar les dues prestacions, perquè amb l’IMV es percep una quantitat inferior i es triga més de sis mesos a resoldre’s les sol·licituds. Nosaltres anem al dia. La tramitació no és fàcil perquè en tots dos casos requereix els informes dels treballadors socials, que estan desbordats.

S’ha de buscar alguna fórmula per accedir a cadascuna de les prestacions, que demanen diferents requisits, i això dependrà del treball a la taula bilateral per millorar l’IMV. El col·lapse en els serveis bàsics es reforçarà amb un nou contracte programa amb els ajuntaments i consells comarcals, en municipis de més de 20.000 habitants, per cofinançar els serveis bàsics. Volem renovar el darrer contracte, que és del 2019, i ampliar les ràtios dels serveis socials, però tot dependrà dels pressupostos.

Dins l’acord de govern de la CUP amb ERC es va anunciar un pla pilot d’una renda bàsica universal. En funció de com funcioni es decidirà el que s’ha de fer amb la renda garantida. Interpreto que si s’aprovés aquesta renda bàsica estaria per damunt i eliminaria la renda garantida, però s’ha de veure com evoluciona perquè encara no ha començat el projecte que suposaria uns ingressos adquirits des del moment de néixer. Per a la renda garantida tenim un pressupost de 430 milions.

La llista d’espera per la renda garantida la tenim a zero i les peticions es resolen com a màxim en dos mesos. En queden fora aquelles persones que no compleixen els requisits que marca la llei. I un altre tema seria que es vulgui o pugui revisar aquests criteris. És un debat que és als grups parlamentaris per estudiar quins són els motius pels quals hi ha gent que queda fora o les dificultats per accedir a la renda garantida.

Els joves van arribar de cop a Catalunya amb un sistema que no estava preparat i vèiem joves dormint a les comissaries esperant un recurs d’acollida. Es va crear el dispositiu d’atenció immediata, gestionat per la Creu Roja, per fer la primera atenció abans de distribuir-los pel territori. Ara n’arriben, però menys, i tenim lloc als centres. Hi ha projectes d’acompanyament d’aquests joves perquè un cop deixen d’estar escolaritzats puguin continuar formant-se, amb la dificultat que per a molts suposarà aconseguir feina.

La nostra col·laboració amb les entitats és diversa i amb algunes tenim la concertació de serveis. Com a departament tenim una convocatòria per a totes les entitats que va ser de 58 milions d’euros per cobrir les despeses de la seva activitat. Els fons europeus, però, es gestionen des del govern estatal i tenen molt marcades les línies d’actuació, que no són per a serveis bàsics.

Al setembre s’han de signar els convenis pels 400 milions d’euros per a afers socials i 400 milions més en temes d’habitatge. Aquests últims encara s’estan treballant perquè hi vam presentar al·legacions les comunitats autònomes i no s’ha fet el decret llei. Pels temes socials tenim tres línies de subvencions: per a projectes del departament, per a les convocatòries dels ajuntaments i per a les entitats.

Entre 160 i 200 milions d’euros aniran per a nova construcció i remodelació de residències de llarga estada, per adaptar-les a un nou model i atenent les mesures Covid, per a gent gran, persones amb discapacitat, problemes de salut mental, violència de gènere o persones vulnerables de sensellarisme. Uns altres blocs seran per al nou model d’assistència personal, des de teleassistència i telemedicina, i més recursos per adaptar nous sistemes informàtics i de gestió de la informació amb el Departament de Salut i els municipis. L’atenció als menors víctimes d’abusos sexuals i la remodelació d’equipaments de joventut és una altra de les línies al costat de projectes pilot d’envelliment zero i un pla d’accessibilitat dels edificis públics.

Vam considerar com una oportunitat, no com un drama, poder donar el component de dret social que té l’habitatge, perquè el més normal és que els ciutadans tinguin un sostre. La meitat del pressupost de l’Agència Catalana de l’Habitatge, que és de 200 milions d’euros, es destina a polítiques socials i treballarem a curt, mitjà i llarg termini.

És insuficient, ho sabem, i no podem construir de la nit al dia. Des del 2015 s’han adquirit a través de la compra de tempteig i retracte més de 3.000 habitatges buits, i a través de la Sareb buscarem pisos que tenen els bancs. S’ha readaptat el projecte Reallotgem per fer ús dels habitatges que utilitzen famílies sense recursos i que tenen una sentència ferma de desnonament. Ens posem en contacte amb el propietari per pagar el lloguer i els sis mesos anteriors i, sempre que les famílies compleixin les condicions de la mesa d’emergència, pagarem el lloguer de cinc a set anys. Comptem així amb aquest habitatge tan necessari per evitar que aquestes persones acabin condemnades a anar al carrer.

S’ha de procurar que aquestes persones tinguin una seguretat i no l’angoixa constant si la moratòria s’amplia un mes o dos. Des del Parlament de Catalunya s’han de buscar polítiques d’habitatge que siguin estructurals i no que vagin tapant situacions i acumulant la despesa dels serveis bàsics. Volem fer un pla nacional d’habitatge i començar a construir habitatge públic.

Estem treballant en aquests moments per ampliar en els pressupostos tot el que afecti l’habitatge, que hauria de ser una de les prioritats. Tenim onze municipis que tenen mesa d’emergència amb unes 1.800 persones que es troben en aquesta urgència. S’ha de construir habitatge per als més vulnerables, però també adaptat a la gent gran, per emancipar-se els joves i per intentar evitar el despoblament rural.

Treballarem totes les línies que tenim aprovades dels programes amb els ajuntaments per fer actuacions d’urgència. La realitat de les persones dormint al carrer és diversa i necessiten una atenció, perquè n’hi ha que s’han trobat sense cap recurs però d’altres tenen patologies afegides. Com a societat, més que treure’ls del carrer, se’ls ha de donar l’acompanyament social que necessiten per atendre els problemes de salut mental, addiccions o la recerca de feina.

Totes les lleis que s’han anat aprovant al Parlament o bé estan anul·lades o, l’última, al Tribunal Constitucional, tot i que no suspesa: està pendent de la llei estatal de l’habitatge. Si fóssim un estat independent no ens tocaria esperar a veure si els socis de govern, socialistes i comuns, es posen d’acord per si hi ha d’haver un sostre de lloguer o no. La llei d’habitatge és un altre clar exemple de les invasions competencials, com ha passat amb la llei de la dependència o l’ingrés mínim, que a sobre has de donar les gràcies, tot i ser pioners en la renda, i respirar fondo per veure com s’encaixa sense problemes. Si realment no es creuen les nostres competències, l’òptim, i no és un mantra, és la necessitat de tenir un estat propi. La realitat és que actuacions que servirien a les persones més vulnerables per tenir una vida diferent i més completa no les tenen.

La llei diu que el finançament ha de ser compartit i l’Estat no hi està posant el 15%. La resta s’assumeix des de la Generalitat amb el cofinançament dels mateixos usuaris. Si els recursos fossin els que toca, al voltant de 1.500 milions, la llista d’espera seria molt més curta. Una de les prioritats és avançar en un model d’autonomia personal i crear una agència integrada social i sanitària. S’ha fet una primera trobada amb els responsables de Salut. La idea és que tothom pugui decidir com vol viure, des dels que opten per un recurs assistencial fins als que volen seguir vivint a casa seva. L’administració hi ha de posar a l’abast els serveis socials i sanitaris.

Tots ens vam espantar molt a l’inici de la cinquena onada perquè la variant delta es va transmetre molt ràpid i temíem el pitjor. Per sort la vacunació ha fet que molts dels residents tinguessin símptomes lleus, i algunes persones de més edat i amb patologies greus han mort amb Covid. A mitjans d’agost hi havia 126 residències vermelles, amb contagis, i s’ha passat a les 59 actuals. Els protocols per frenar les entrades i sortides a les residències han funcionat. Cada nova onada n’aprenem, amb protocols, la sectorització que es fa a les residències o els tests d’antígens als treballadors. La immunitat de grup la tindrem amb la població vacunada, i tornem a fer una crida als treballadors perquè es vacunin.

Crec que hi havia menys soroll del que es traslladava als mitjans. Al final de la legislatura, que va ser llarg i tortuós, es va afrontar una pandèmia. No es que hi hagués discrepàncies entre Salut i els altres departaments, sinó que, com passa ara, cadascú defensa com anar recuperant la normalitat dels diferents sectors econòmics, socials i culturals del país. Això pot generar tensions i interpretar-se com una guerra, però hi havia més soroll mediàtic que una altra cosa.

És cert, però de la relació amb els socis no tinc res a dir perquè és perfecta. No sé com estaven abans, perquè no hi era, però no he vist res estrany i des de les conselleries portem els temes a aprovació sense problemes. Fins ara hi ha molta solidaritat, sobretot en situacions que hem viscut, com la dels incendis o amb la cinquena onada, i perquè hi ha conselleries de nova creació que obliga a treballar conjuntament.

No ho crec. Els que érem independentistes ho continuem sent i els que no, quan analitzes que la millor eina per tirar endavant és tenir un estat independent, tampoc poden deixar de ser-ho. El que hem tingut és una pandèmia que ens ha tancat a tots a casa i la Diada, tant la de fa un any com la d’ara, es gestiona com es pot. Amb una desgràcia com aquesta tothom, ciutadans i administracions, estem concentrats en això i pot semblar que el procés està alentit. La gent, però, continua sentint el mateix i quan es fixi el camí a seguir es tornarà a mobilitzar com va fer pel 9-N i l’1-O.

ERC va guanyar les eleccions i té la responsabilitat de governar i marcar el full de ruta que vam pactar i que parla d’una taula de diàleg. S’hi ha de donar compliment i la màxima confiança. Una altra cosa és que s’hi cregui més o menys, però jo en qui no confio és en els de l’altre cantó de la taula de diàleg. Des del govern, des de Mas fins a Puigdemont han intentat dialogar amb l’Estat, però el tema és si és efectiu, perquè s’aproven pressupostos a Madrid i després no s’acaben complint. S’ha d’intentar però sense renunciar a res i amb dos punts clars, com són l’amnistia per als 3.000 represaliats i les persones a l’exili i el dret a l’autodeterminació. No renunciar-hi dona més força a aquesta taula de diàleg, que tant de bo funcioni.