FRANCESC CARMONA
Metge del SEM
“Cal ensenyar a l’escola què fer amb una aturada cardíaca”
Cada minut que passa sense que ningú faci res per recuperar el pacient, les possibilitats que se salvi cauen un 10%
La pandèmia ha estat una tragèdia absoluta, hem arribat tard perquè molta gent ha trucat més tard per por al contagi
Només un 25% de les persones que tenen una aturada cardíaca arriben vius a l’hospital. I d’aquest percentatge tan sols en sobreviuen la meitat. Els que han tingut seqüeles greus per falta d’oxigen al cervell o al cor acaben morint. A Catalunya es donen vuit casos d’aturada cardíaca cada dia, i l’any passat el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) va fer 2.557 assistències per aquest tema. La xifra és prou gran perquè el SEM insisteixi una i mil vegades que tothom hauria d’aprendre a fer reanimació cardiovascular. És fàcil. No cal tenir por. Tothom la pot fer. I val la pena perquè, com diu el metge i expert en reanimació Francesc Carmona, “la gran majoria dels pacients que aconsegueixen sobreviure és perquè algú ha fet alguna cosa abans que arribin els serveis sanitaris”.
El 16 d’octubre ha estat el Dia Mundial de la Reanimació Cardiopulmonar (RCP). Per què és tan important sensibilitzar sobre aquest tema?
És necessari que hi hagi encara un dia dedicat a aquest tema perquè quan algú té una aturada cardíaca l’actuació dels testimonis que hi ha al voltant seu és clau per a la seva supervivència. La majoria de la gent fa una aturada cardíaca a casa o al carrer. Aquestes representen el 80% del total, i d’aquestes el 60% passen al domicili i el 20%, al carrer. Si ningú dels que té al voltant fa res, si ningú comença la reanimació, les possibilitats que el recuperi el SEM són mínimes.
O sigui que és la persona que és al seu costat l’única que pot salvar la vida a un pacient amb aturada cardíaca?
Cada minut que passa sense que ningú faci maniobres de reanimació, la probabilitat que el sistema d’emergències el recuperi cau un 10%. Si pensem que un bon servei d’emergències, per molt ràpid que vagi, triga entre vuit i deu minuts, el que passa és que quan arribem moltes vegades no tenim pacient per reanimar perquè les probabilitats de salvar-lo s’han perdut totes.
I com identifiquem una aturada cardiorespiratòria?
Qualsevol persona que estigui inconscient i no respiri o no respiri amb normalitat té una aturada cardíaca i caldria fer-li una reanimació.
No es pot confondre amb un infart o amb un ictus?
No, amb un infart o un ictus la persona respiraria. En aquest cas, la persona no respira o no respira normal. Jo sempre poso com a exemple quan treus un peix de l’aigua, que fa com boquejades. Això vol dir que el cervell s’està morint i està fent tots els esforços per intentar respirar perquè li falta oxigen.
En el moment que això passa, què és el que cal fer en paral·lel a trucar al 112?
Marcar el número, posar el mans lliures i mentre vas parlant fer les maniobres de reanimació.
El mateix 112 té un protocol que t’indica com fer-ho?
La central de coordinació del SEM, quan detecta que està davant d’una aturada cardíaca activa un protocol per donar indicacions de com fer la reanimació i també d’acompanyar la persona, tranquil·litzar-la, estimular-la perquè continuï fent les maniobres mentre arriba l’ambulància.
Suposo que un dels problemes que es troba la gent és la por, el nerviosisme, la inseguretat davant d’una situació dura i sobtada. Què aconselleu per superar tots aquests factors paralitzants?
En general sabem que la gent té por a fer mal. Quan en realitat el mal que poden fer a algú que té una aturada cardíaca i que estarà mort si no el reanimem és no fer res. Si no fem res estarà mort. No s’ha de tenir cap mena de por a fer les maniobres de reanimació, perquè l’únic que podem fer és mirar de guanyar temps perquè arribi el SEM i el reanimi. Mai li farem mal. Al contrari.
Insistiu que no és una maniobra difícil, que la pot fer tothom. Quina és la indicació que doneu per fer-ho amb garanties?
Ho veiem constantment als anuncis, a les campanyes de divulgació. L’únic que cal fer és posar una mà al centre del pit, l’altra mà a sobre, posar els braços ben rectes i comprimir tan fort com es pugui entre 100 o 120 vegades per minut. I no és difícil, perquè això seria com seguir La Macarena o El muerto vivo de Peret… Hi ha mil cançons que coneixem que tenen aquest ritme. No s’ha de tenir por, com tampoc s’ha de tenir por a posar el desfibril·lador, que no s’equivoca ni dona descàrrega quan no toca.
Quins són els factors de risc per tenir una aturada?
Li pot passar a qualsevol persona, però hi ha factors de risc, com ara el tabaquisme, una diabetis o una hipertensió mal controlada, colesterol alt mal controlat, i ara s’ha vist que la contaminació és també un factor de risc; amb això tens més punts perquè et passi.
L’any passat el SEM va fer 2.557 assistències per aquest tema. D’aquest total, quin percentatge va sobreviure?
En general arriben vius a l’hospital entre el 25 i el 30%. Però d’aquest percentatge aproximadament la meitat moren a l’hospital per les greus seqüeles d’haver estat una estona sense oxigen al cervell i al cor. El que passa és que no podem saber en el primer moment qui sobreviurà i qui no. A vegades t’emportes sorpreses.
I aquest percentatge milloraria amb una actitud més activa de la gent?
Hi ha exemples. Cal pensar que a Suècia, que és dels països més avançats en aquest tema, la supervivència és més alta que aquí, i no perquè el seu sistema d’emergències sigui millor, sinó perquè allà en el 80% de les aturades cardíaques algú fa reanimació cardiopulmonar.
I aquí?
Aquí estem encara al voltant del 30%. A Europa hi ha unes 400.000 aturades cada any. Només que augmentéssim un 1% la supervivència, salvaríem 4.000 persones més, que és una barbaritat.
Quin percentatge se salva abans que arribeu?
Són pocs. A vegades arribem i el pacient ja l’han recuperat. Una altra cosa és que necessiti anar a l’hospital, que hi ha d’anar segur. Però a vegades quan arribem li han fet reanimació, li han posat un desfibril·lador extern automàtic (DEA) i ja té pols un altre cop. A vegades la gent no se n’adona perquè el pacient es queda inconscient. De moment és un percentatge molt petit, en part perquè no hi ha gaires desfibril·ladors i no s’utilitzen gaire. Però amb casos, i amb casos amb èxit, ens hi trobem.
Recorda algun cas?
Recordo el cas d’una noia, estudiant de medicina, que va salvar un pacient a la boca del metro de la Sagrera. Sabia que hi havia un DEA dintre de l’estació del metro. Va començar la reanimació, va enviar a buscar el desfibril·lador, l’hi van posar i quan vam arribar nosaltres el senyor ja tenia pols. El vam agafar, el vam posar a la llitera i el vam portar a l’hospital. Però la que va salvar el senyor va ser aquella estudiant de medicina.
És a dir, que l’actuació ràpida és clau.
És clau tant pel que fa al SEM com a la gent. Canvia molt arribar al cap de 10 minuts amb un 40 % de la possibilitats de recuperar algú. De fet la majoria dels pacients que reanimem i queden bé és perquè algú ha fet alguna cosa abans.
Què cal fer per ampliar el nombre de persones que hi intervenen? Alguns estudis indiquen que en el 70% dels casos hi ha testimonis però, en canvi, només un 29% fan alguna cosa.
Com s’ensenya a multiplicar, caldria ensenyar a les escoles què fer amb una aturada cardíaca. El que aprens a l’escola no ho oblides mai.
I què s’està fent en aquest sentit?
El Consell Català de Ressuscitació té un programa per ensenyar a les escoles i hi ha uns 200.000 nens que hi participen, però encara falten moltes escoles i que els nens creixin. Esperem que d’aquí a uns anys el percentatge hagi crescut.
Les seqüeles varien molt en funció de si s’actua més o menys ràpidament. Fins a quin punt algunes són irrecuperables?
El nostre repte és que la gent es recuperi sense seqüeles. La gent que queda amb seqüeles molt greus normalment acaben morint. I al revés, els que sobreviuen ho fan amb poques seqüeles. Poden viure amb la possibilitat de fer vida normal o quasi normal, que és el que nosaltres volem. Dels que arriben vius a l’hospital, la meitat quedarien amb unes seqüeles molt greus que els porten a la mort. El 12 o el 15% que sobreviuen ho fan amb bona qualitat de vida. Quan les seqüeles són greus és molt difícil la supervivència.
Els desfibril·ladors són imprescindibles per garantir aquesta supervivència?
Això ja seria la perfecció. Que a més que la gent fes reanimació hi haguessin prou desfibril·ladors als llocs on hi ha molta confluència de gent. Tampoc és necessari tenir un desfibril·lador a cada cantonada, però en canvi allà on hi hagi molta concentració de gent, o per on circuli molta gent, a totes les estacions de metro, intercanviadors de metro i tren, als estadis de futbol, als gimnasos, també n’hi hauria d’haver. I els desfibril·ladors que porten les policies locals han mostrat molta efectivitat. S’utilitzen més que els que estan penjats.
Com va la instal·lació de desfibril·ladors a tot Catalunya. Els teniu controlats tots?
No hi ha un registre fiable de desfibril·ladors. La Generalitat en té un però no hi surten tots, perquè com que no és obligatori registrar-los no se’n sap el nombre exacte. La distribució dels DEA la fan empreses privades; hi ha molts mapes però no hi ha un registre.
Doncs seria bo tenir-ho, no?
Els que estan declarats, el SEM els té localitzats, i si algú els agafa, salta una alerta al SEM que s’està fent servir. Però n’hi ha molts que no sabem on són. Estaria molt bé que tothom que tingués un DEA el posés al servei de la societat. Però hauria de ser fàcil, hauria de ser d’una forma molt senzilla, i encara no tenim aquest sistema.
I amb els avenços tecnològics, no es pot desenvolupar una app que ho faciliti?
De fet ara el SEM està treballant en aquest sentit. Estem desenvolupant una app, que es diu projecte Esperança, amb què es vol aconseguir gent voluntària amb nocions de reanimació que s’hi apuntin. A partir d’aquesta aplicació, la idea és que cada cop que es detecta una aturada es pugui enviar una alerta a través de l’app i si la persona que s’hi ha apuntat és a prop de l’aturada, que hi pugui anar tan ràpid com sigui possible i assistir-la. I que a més a més la mateixa app serveixi per localitzar els desfibril·ladors més propers. Això és un projecte que està en marxa, que no és fàcil de tirar endavant però que seria un sistema que ajudaria molt.
Com ha incidit la pandèmia en aquest tipus de pacients i en la vostra tasca, que ja ha estat prou dura?
La pandèmia ha estat una tragèdia absoluta. El que hem vist són molt més pacients que han trucat més tard probablement per por a entrar en contacte amb el sistema sanitari i contagiar-se de la Covid. Hem vist que hem arribat més tard a les aturades perquè la gent trucava més tard per por. Hem vist infarts més evolucionats, aturades en què havien passat molt més d’aquells deu minuts. Tràgic és poc.
No ho podem quantificar?
S’està fent, però encara no tenim les dades. S’ha fet com a registre d’aturades cardíaques de tot l’Estat, i el SEM hi ha col·laborat. I sí que s’està fent recerca, i algun dia es podran donar resultats.
23 anys al SEM
Nascut a Barcelona l’any 1970, el metge Francesc Carmona treballa al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) des de fa 23 anys. Encara recorda la suor freda que va sentir el primer cop que el van enviar a fer una reanimació cardiopulmonar. Després de tants anys s’ha convertit en tot un expert. Forma part del Consell Català de Ressuscitació i també del European Resuscitation Council, on l’acaben de fer responsable de l’equip que s’encarrega de dissenyar i supervisar els protocols de la formació en Super Vital avançat per als pròxims anys, un curs adreçat als professionals per actuar més ràpid i de forma més eficaç. Carmona insisteix en la importància d’incrementar la recerca en aquest camp per augmentar el grau de supervivència dels pacients.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.