“Hi ha manca de dones en les converses de pau dels conflictes”

Implica analitzar com va evolucionant el conflicte, els impactes sobre la població civil i posant el focus en l’àmbit negociador, de diàleg. A l’Escola de Cultura de Pau analitzem els conflictes armats posant èmfasi en les causes, l’evolució, dinàmiques i actors, però també posant èmfasi en el que són les oportunitats de pau. És un seguiment sobre l’evolució en l’àmbit negociador.

Al març hi va haver unes setmanes en què, tot i la situació de greu violència, massiva, semblava que hi havia una mica més de dinamisme en l’àmbit negociador, amb inclús certs moviments d’apropament. Des de l’abril, amb aquesta nova fase de la guerra més centrada a l’est d’Ucraïna, sembla que les negociacions estan bastant encallades. Això passa en molts conflictes armats. Les negociacions són un àmbit molt complicat. I en aquest cas, en un context d’invasió, encara és més difícil apropar les posicions de les parts. Els conflictes armats difícilment acaben per la via militar. Hi ha pocs casos i els que hi ha són amb un impacte sobre la població civil molt elevat. Esperem que també acabi per la via negociadora, tot i que això implica un treball de negociació difícil ja que no sempre es donen les condicions o les circumstàncies per avançar. S’han de continuar demanant esforços, però, en aquest àmbit.

Les negociacions de pau, perquè funcionin, no poden ser una estratègia de guerra. El que passa és que sovint les parts entren en les negociacions sense voluntat d’arribar a acords, sinó que les utilitzen per guanyar temps, mentre es rearmen o fins i tot intensifiquen les dinàmiques bèl·liques. Però perquè les negociacions de pau funcionin i es puguin assolir acords acceptables per totes les parts es necessita que les parts hi participin amb voluntat real d’aconseguir acords, que sempre són difícils, i amb moltes limitacions. Des d’una perspectiva de cultura de pau, les negociacions de pau sovint són limitades, en el sentit que són formats sovint molt excloents i en què s’aborden alguns dels elements del conflicte. La construcció de pau va molt més enllà de les meses de negociacions. Des d’una perspectiva de cultura de pau, les organitzacions de la societat civil i diferents actors internacionals i locals, en diferents contextos, no només a Ucraïna, intenten que les negociacions siguin més àmplies, més inclusives; per exemple, reclamant la participació de les dones.

Ha d’haver-hi un equilibri. Per una banda, s’ha de posar el focus en la necessitat de construir pau a través del diàleg. Això implica que ens hem de preguntar quins esforços es poden portar a terme per avançar cap al diàleg i cap als acords. I periodistes, polítics i societat en general ens hem de fer preguntes en clau de cultura de pau. No hem de parlar només de la guerra i dels impactes, hem de parlar de quins escenaris possibles hi ha, quins esforços es poden fer. Com molt bé dius, els processos de negociació formals requereixen cert espai de més confidencialitat que pugui facilitar un espai on es pugui parlar de qüestions que són molt difícils, arribar a acords difícils. I perquè no es trenqui fàcilment sí que es necessita cert nivell de discreció. Els processos han de tenir certa transparència i han de ser més participatius del que són. No només en el procés entre Ucraïna i Rússia sinó també en altres conflictes, hi manca la participació de les dones i perspectiva de gènere en les negociacions que permeti que en l’agenda de temes, els mecanismes i els resultats que s’aconsegueixin s’hi incorporin qüestions que tenen a veure, per exemple, amb com el conflicte està afectant de forma específica els drets de les dones, incloent-hi la violència sexual.

La violència contra les dones en els conflictes armats és una realitat històrica, que ha sigut normalitzada, sovint invisibilitzada. En les darreres dècades ha estat més present en l’agenda política, en l’opinió pública. Sí que arran de l’ús de la violència sexual contra les dones a les guerres als Balcans, també en el genocidi de Ruanda, es va incorporar de manera més àmplia i més específica en el dret internacional humanitari, tot i que ja es preveia en els convenis de Ginebra. Arran dels tribunals internacionals per a l’ex Iugoslàvia i Ruanda, els seus estatuts i jurisprudència, van ampliar les definicions. També l’Estatut de Roma del 1998 del Tribunal Penal Internacional incorpora explícitament a la llista dels crims de guerra la violència sexual, incloent-hi la violació, però no només. Hi ha altres formes de violència sexual. És una realitat històrica en el marc dels conflictes. Les dones defensores de drets humans i organitzacions de dones d’arreu del món l’han denunciada i és una realitat a la qual fan front. És veritat que des del 2000 els impactes de gènere dels conflictes armats entren a l’agenda del Consell de Seguretat de l’ONU. L’any 2000 per primer cop el Consell de Seguretat de l’ONU va debatre sobre els impactes de gènere dels conflictes i la participació de les dones en la construcció de pau. Es va aprovar la resolució 1325, sobre dones, pau i seguretat , que va ser resultat del treball d’activisme d’organitzacions de dones d’arreu del món en aliança amb actors institucionals. Aquesta resolució és una eina que enforteix, des d’una mirada de marc normatiu, les obligacions dels estats de reconèixer els impactes de gènere de les guerres i la importància de promoure i garantir la participació de les dones en els processos de construcció de pau, en els àmbits de decisió. Hi ha uns compromisos i unes obligacions de prevenir i perseguir i combatre la violència sexual en els conflictes i de promoure i garantir la participació de les dones en els processos de construcció de pau. La realitat sabem que és molt diferent. Per això és important que els mitjans de comunicació i la societat en general interpel·lem els governs i actors internacionals sobre què estan fent per promoure i garantir la participació de les dones en els processos de pau.

En l’àmbit de l’establiment de responsabilitats penals i d’acció judicial encara hi ha moltes limitacions. Hi ha molta impunitat respecte a la comissió de la violència sexual contra les dones. Això té a veure amb moltes coses, amb el fet que per als governs la prevenció i abordatge de la violència de gènere i de la violència sexual contra les dones gairebé mai és una prioritat. Per això és molt important el treball de recopilació d’evidències de la violència sexual relacionada amb els conflictes que està portant a terme la fiscalia del Tribunal Penal Internacional, així com organitzacions de drets humans, que també estan recopilant proves, tot i les limitacions. Per altra banda, en paral·lel a l’acció judicial que ha d’acompanyar els processos de trànsit de la guerra a situacions postbèl·liques, el focus principal ha d’estar centrat en les persones supervivents que pateixen aquesta violència. El focus principal han de ser els drets i la dignitat de les persones que pateixen aquesta violència i les seves necessitats. Això implica que es necessita suport i recursos també internacionals en aquest cas, en la resposta a la invasió i guerra a Ucraïna. La prioritat és donar resposta a les necessitats de suport integral, que ha d’implicar suport mèdic de manera urgent, suport psicosocial, informació legal..., i això en un context de violència com la que estem veient és difícil perquè continuen les hostilitats. Però alhora s’ha de donar suport a les institucions locals, com ara les organitzacions de la societat civil d’Ucraïna, que estan molt activament implicades a donar aquest suport integral. Alhora també hem de posar el focus en el fet que a Europa hi ha països de la UE com Polònia, Hongria, Eslovàquia o Romania amb restriccions tant legals com polítiques en l’àmbit de la salut i dels drets sexuals i reproductius, i això està provocant que dones desplaçades d’Ucraïna i d’altres guerres –perquè no oblidem que tenim una realitat amb una trentena de conflictes armats i amb persones que es desplacen de diferents contextos de violència– en el seu trànsit per aquests països hagin de fer front a aquestes restriccions, algunes legals i altres polítiques, i que estan suposant limitacions greus d’accés a l’atenció mèdica urgent, a l’avortament... Sempre hem de tenir una mirada àmplia sobre totes les dimensions que envolten la violència sexual relacionada amb els conflictes.

Hi ha hagut denúncies de les dificultats que estan afrontant persones trans, dones trans d’Ucraïna, per sortir del país. En els conflictes armats s’agreugen les desigualtats prèvies preexistents, sobre població que viu diferents dimensions d’exclusió. ONU Dones, l’agència de les Nacions Unides per a l’empoderament de les dones, alertava que la població gitana a Ucraïna està patint discriminació greu en el dia a dia en l’accés a l’ajuda humanitària; també gent gran o persones amb diversitat funcional, menors sense referents adults... Hi ha moltes situacions de persones en situació d’exclusió per diferents eixos de desigualtats. Es necessita posar atenció a aquestes situacions específiques i incorporar una mirada interseccional en el que és la resposta als conflictes armats a Ucraïna i arreu del món.

S’actua amb moltes dificultats. Hi ha una gran quantitat d’organitzacions de dones a Ucraïna i activistes i sectors professionals que estan mobilitzats que s’organitzen com poden. Estan fent l’impossible per poder arribar a la població afectada. S’ha de valorar aquesta mobilització massiva de la mateixa societat ucraïnesa en la resposta. Es necessita donar suport des d’aquí als actors i a les organitzacions locals involucrades. I això implica provisió de recursos. Implica també pensar quina és l’ajuda més útil que podem oferir des d’aquí. I l’àmbit de l’ajuda humanitària és importantíssim.

La dinàmica bèl·lica no està evolucionant de la manera que la Rússia de Putin esperava o voldria. Des de l’Escola de la Cultura de Pau, més que intentar predir amb molt de detall què pot passar, posem èmfasi en la necessitat d’intensificar els esforços per generar condicions per a unes negociacions que puguin conduir a acords; la necessitat d’enfortir el que és la crida a la protecció de civils amb totes les mesures possibles per posar al centre la protecció de civils i la resposta humanitària. Alhora també emmarcar aquest conflicte en una realitat internacional d’una trentena de conflictes armats al món, amb un increment de tensions geopolítiques i geoestratègiques els darrers anys. Davant d’aquesta realitat necessitem urgentment polítiques públiques de prevenció de conflictes de manera transversal en l’acció exterior, comercial i financera, i també polítiques de prevenció específiques amb recursos, capacitats, arquitectures de suport al diàleg i la mediació. Però sobretot repensar cap a on anem, i quin concepte de seguretat és el que volem promoure com a societats. Avançar cap a un concepte de seguretat militar, que és la direcció que estan prenent els governs d’Europa, és qüestionable i s’ha de poder problematitzar i debatre socialment. Des de la cultura de pau es posa el centre en polítiques de desarmament, a enfortir les arquitectures de seguretat compartides en el continent i el multilateralisme..., moltes altres dimensions com la fiscalitat justa que estan relacionades amb la seguretat humana. No podem continuar repetint les errades un cop i un altre. Es necessita avançar en la prevenció de conflictes d’una manera urgent.