“Hem ajudat 90 persones a sortir de l’Afganistan”

El moviment, que es diu Afghan Women on the Run, va sorgir arran de la tornada del règim del talibans, ara fa un any. En aquell moment vaig quedar completament aterrida amb les notícies, i altres noies també pensaven el mateix que jo, en què es podia fer.

Són unes noies que vaig conèixer a l’octubre. Com que duc una sèrie de projectes des que vaig començar amb Un Gest de Calor, vaig pensar què podia fer per ajudar les dones de l’Afganistan. Vaig conèixer dues dones, Inma Orquín i Queralt Puigoriol. Elles ja havien portat alguna dona afganesa a Espanya pel seu compte i buscaven una ONG per formalitzar l’activitat. Vam començar a treballar totes tres. Jo m’encarrego sobretot de cobrir les necessitats econòmiques i de posar el nom, i elles s’encarreguen del contacte directe amb les ambaixades espanyoles de l’Iran i el Pakistan.

Ens arriben casos a través de les xarxes socials perquè publiquem molt sobre el tema i ja veuen la sensibilitat. Als inicis a mi també em van escriure dues persones de l’Afganistan a través d’Un Gest de Calor demanant ajuda, però no tenia res a oferir-los. L’Inma i la Queralt contactaven amb les ambaixades espanyoles al Pakistan i l’Iran i els demanaven una entrevista per a les afganeses amb l’objectiu d’aconseguir un visat i venir a Espanya de manera legal, tot presentant proves del perill que corren vivint a l’Afganistan.

No haurien de presentar gaires proves perquè a ningú li falten motius per fugir dels talibans. Sovint els talibans envien una mena de carta d’amenaça a persones dient-los que les tenen en el punt de mira. Molts cops hem presentat aquesta carta com a prova, però tot i les proves moltes vegades se’ls ha denegat el visat. Sobretot des de l’inici de la guerra d’Ucraïna. A través de l’ONG canalitzem tota l’ajuda econòmica per ajudar les dones i les famílies que arriben al Pakistan o a l’Iran a viure-hi fins que aconsegueixen sortir del país.

I perquè sembla que són els únics països on els afganesos poden aconseguir aquests visats. En alguna ocasió hem estat en contacte amb l’ONG Too Young to Wed, que paga els vols a moltes dones que surten de Kabul cap a Islamabad. La nostra funció és, d’una banda, demanar una entrevista a l’ambaixada espanyola a aquestes persones i, d’una altra, ajudar-les perquè puguin sobreviure, pagant-los una manutenció, fins que tenen l’entrevista amb l’ambaixada. També paguem allotjament i els vols a Espanya a aquelles que més ho necessiten.

Sí, però quan hi ha hagut alguna negativa de l’ambaixada s’ha intentat amb altres països, França i Itàlia fonamentalment.

Sí, hem aconseguit que arribin més de 90 persones, comptant-hi nens. Cada mes arriba algú. Tenim per exemple una família a Tarragona de quatre membres i una altra de tres. A molts joves intentem ajudar-los a continuar els seus estudis buscant beques a diferents universitats espanyoles: València, Galícia, Barcelona, i així matricular-los i facilitar-los oportunitats d’una educació superior.

Hi ha fiscals, jutges, moltes periodistes i activistes, dones sobretot i també alguns homes. Algunes dones són mestresses de casa. Una dona encara no ha arribat aquí i fa més d’un any que s’està barallant al Pakistan. És una de les primeres dones que va deixar l’Afganistan perquè tenia un saló de bellesa a Kabul i va sortir en portada de molts mitjans, com a la BBC. Els talibans de seguida li van pintar l’aparador perquè hi havia cares de dones. Per als talibans la bellesa de la dona no es pot exhibir. Li han denegat el visat i hem apel·lat. Tenim una noia voluntària, la Noelia, que és advocada i ens ajuda a recórrer molts casos. A l’Afganistan hi ha moltes dones i moltes famílies atrapades que difícilment en podran sortir. I més ara, des que va començar la invasió d’Ucraïna. Fa molta pena, perquè les condicions de vida allà són molt dures.

Per exemple, hi ha una dona que ha sortit de l’Afganistan cap al Pakistan amb els seus dos fills petits i amb el seu germà. Tenen un telèfon compartit entre el germà i ella i costa molt comunicar-nos amb ella. Aquesta noia ho està passant molt malament. També hi ha una noia periodista que és molt coneguda a Kabul i molt activista. Els talibans la van anar a buscar a casa i com que no la van trobar es van endur el marit. Al marit el van detenir i vam aconseguir que ella arribés a principis d’agost amb el vol d’evacuació a Espanya amb els seus tres fills. Estant aquí ha rebut la gran notícia que el seu marit és viu. A dones que treballaven com a periodistes o com a enginyeres se’ls va acabar la vida laboral. Totes a casa. I els marits, si no combreguen amb el règim, corren perill de mort.

Una jove va aconseguir escapar amb el seu germà el dia del seu casament amb un talibà i està amagada en un pis. El seu oncle la va forçar a casar-se i el seu pare la va ajudar a escapar. Encara estan esperant cita amb l’ambaixada al Pakistan i quan tinguin la cita sortiran del país. Tenim recollides les històries al perfil d’Instagram d’Un Gest de Calor, però ocultem la seva identitat per no posar-les en perill, sobretot quan encara són allà. Tenim també una família que ha arribat a Tarragona després d’haver rebut la negativa de l’ambaixada al Pakistan i que després d’apel·lar van aconseguir el visat. Quan venen les anem a conèixer. Jawad era un conegut raper i el règim li va destrossar l’estudi. Va fugir i fa uns mesos va arribar amb la seva dona, el seu germà i la cunyada. També vam poder portar un matrimoni a Madrid que va tenir dues filles al cap de poc d’arribar.

Quan arriben aquí entren al programa de protecció internacional del govern espanyol, que consta de diferents fases. Mentrestant són ajudats per alguna ONG, com per exemple Creu Roja. Inicialment, així que arribaven, tenien uns 40 dies per sol·licitar l’asil i així entrar a la fase 1. Ara poden passar mesos, des que va començar la guerra a Ucraïna. Aleshores els envien a algun destí d’arreu de l’Estat des d’on intentaran començar una vida nova. També hi ha moltes dones joves que venen soles, com la propietària del saló de bellesa. Tenim tres germans als quals els talibans van matar els pares. La germana gran té 18 anys i és la que sosté la família. Una mare que té tres fills era policia de seguretat i tothom que era policia amb el règim anterior està en el punt de mira dels talibans. Estava esperant a l’ambaixada espanyola al Pakistan i li van donar cita un diumenge d’agost. Van arribar allà i l’ambaixada estava tancada, és clar... Els costa molt tenir una segona entrevista.

És difícil, poques vegades hi ha línia directa. Ens han trucat per telèfon en comptades ocasions. En veure el que publicàvem a les xarxes més dones es van voler sumar a Afghan Women on the Run: Mercedes Guilera, Araceli Esteves, Teresa Parvati, Neus Ros i Elena Vida. Cadascuna de nosaltres aportem el nostre granet com podem. Elles porten casos: estan molt pendents d’aquestes persones, detecten les seves necessitats i les acompanyen emocionalment. Al darrere tenim una advocada, la Noelia, i ajut amb les xarxes socials... De vegades amb un sol cas estem setmanes amoïnades, molts problemes a última hora que fa que ens passem el dia enganxades al telèfon. Només al Pakistan estem esperant entrevista per a unes 120 persones; moltes d’elles esperen fa molts mesos i ho viuen amb molta angoixa. N’hi ha que acaben tornant a l’Afganistan perquè almenys estan amb la família.

Per donacions de la gent. Per una banda tenim els donatius i per una altra, els apadrinaments. Amb la guerra d’Ucraïna van baixar molt les donacions, la gent es va oblidar dels afganesos. La gent es va bolcar a Ucraïna, potser pel fet de poder-los portar, de veure’ls, els pots tenir a casa sense a penes papers, i hi ha més proximitat cultural. S’empatitza més amb el refugiat ucraïnès que amb l’afganès. Al cap de dues setmanes ens vam quedar sense ajuts i se’ns van acudir els apadrinaments. Amb 150 euros al mes s’apadrina una família i se l’ajuda mínimament perquè pugui pagar una habitació humil i una mica de menjar. També posem en contacte les dues parts, si hi estan d’acord, perquè se’ls pugui acompanyar emocionalment. Fem ajuda directa, enviant les donacions a les persones afganeses o bé a algú de confiança que els hi entrega. Al Pakistan tenim especialment tres persones de confiança que busquen habitatges una mica més discrets, perquè allà també hi ha talibans. Els refugiats es busquen la vida i s’ajuden entre ells.

Sí, cadascuna de nosaltres té la seva feina i la seva família. Però un cop entres en aquests projectes parles amb la gent a qui ajudes, els poses cara, hi empatitzes... i te’n responsabilitzes. Com pots deixar-les a l’estacada? Entre nosaltres vuit ens ajudem molt. Hi ha dies difícils. Ens animem i ens aconsellem per ajudar tan bé com sabem.

Passen diferents fases. A l’Afganistan tenen molta por i ansietat, al Pakistan ja no temen tant per la seva vida però sí per si reben el visat o no. Creuen que rebre el visat és la fi, que ja tot va millor, però quan arriben aquí troben molt a faltar els seus familiars i se senten impotents perquè els arriben notícies de tot tipus i no els poden ajudar. Molts queden atrapats allà. Alguns que arriben aquí s’allotgen en hostals o centres en condicions que deixen molt a desitjar en molts casos. N’hi ha que no tenen ni un ventilador a l’habitació. Ho passen malament. Però depèn del cas.

Hi ha nou famílies que estan rebent l’ajuda directa de padrins de manera mensual. Tenim gent que va començar ajudant econòmicament i s’ha acabat integrant al grup.

Ara per ara, sí. L’últim que vam fer abans de l’Afganistan va ser al Líban. Hi vam construir una biblioteca i hi vam enviar 300 paquets de felicitat per a nens que estan en camps de refugiats amb l’ajuda de l’Ajuntament de Gavà: llibres, quaderns, llapis, gel hidroalcohòlic…

No estic tranquil·la, sento que tinc una obligació moral. Alguna vegada he parat perquè no sabia com ajudar i no m’he sentit bé. Per a mi el silenci, el no fer res, de manera activa fa que d’alguna manera participis d’allò, participes d’alguna manera perquè això passi. No puc estar amb els braços plegats veient el que passa al món.