“Més que contrapoder, som un aliat necessari”

L’èxit de Med­ci­ties és que no ens limi­tem a anar a con­ven­ci­ons o fòrums a fer decla­ra­ci­ons, sinó que som molt pràctics, una porta de pro­jec­tes per a molts muni­ci­pis mem­bres, del sud i l’est de la Medi­terrània. I de molts llocs on o bé falta estat, com passa a Tunis amb el des­man­te­lla­ment de les ins­ti­tu­ci­ons locals, o bé n’hi ha massa, com al Mar­roc. Però amb el punt en comú de la pro­xi­mi­tat: com més a prop del ciu­tadà millor. Molts pro­jec­tes tam­poc els fem sols, sinó amb suport en finançament, per exem­ple, de la UE, i la impli­cació d'acadèmies, cen­tres de recerca, a més d’ajun­ta­ments i regi­ons. La trans­ferència de conei­xe­ment és impor­tantíssima, i l’aspecte humà de com­par­tir una taula per resol­dre pro­ble­mes comuns. Si no fos per Med­ci­ties no sabrien que hi ha solu­ci­ons o no veu­rien la manera de posar en marxa els pro­jec­tes.

De 63 que érem el 2019 als 73 que som ara, un dego­teig cons­tant, però també hem doblat el nom­bre de mem­bres obser­va­dors, als quals con­vi­dem per si volen entrar-hi més enda­vant; d’aquests hem pas­sat de tres a set. Hi ha l’Agència Cata­lana de Coo­pe­ració al Desen­vo­lu­pa­ment –òrgan que depèn de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya–, i també l’Assem­blea Par­la­mentària de la Medi­terrània (PAM), entre d’altres. La PAM, per exem­ple, aplega tots els par­la­ments de tots els estats de la conca, excepte el de l’Estat espa­nyol. I seguim volent ampliar els mem­bres i els obser­va­dors; una de les pro­pe­res visi­tes que ens interessa fer és a Nàpols, perquè l’alcalde ha sen­tit a par­lar de nosal­tres i ens vol conèixer. D’altres ciu­tats, com Gazi­an­tep i Hatay, afec­ta­des pel dar­rer gran ter­ratrèmol de Tur­quia, es van interes­sar en nosal­tres ara ja farà un any.

Els dos que em venen al cap i són més des­ta­ca­bles fan referència a la gestió de resi­dus i de l’aigua. Per exem­ple, el pla estratègic de la ciu­tat de Tunis, que emana de la coo­pe­ració euro­pea, lli­gada a uns objec­tius de desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble (ODS) de les Naci­ons Uni­des, que aju­den a fer polítiques con­jun­tes. És un pla estratègic per a qua­tre anys, però amb la mirada posada a 15 anys vista, i ja s’està començant a exe­cu­tar en matèria de resi­dus i amb visió metro­po­li­tana, per a 36 muni­ci­pis més, lide­rat des d’aquí. En aquest camp, del trac­ta­ment o el com­pos­tatge, L'Àrea Metro­po­li­tana de Bar­ce­lona (AMB) exporta conei­xe­ment a mig món. O un altre exem­ple, més cen­trat en l’aigua, té a veure amb la sequera que també estem patint aquí, com a la resta de la conca medi­terrània, a Gabès, al sud de Tunísia, per rea­pro­fi­tar aigües en una zona semiàrida on la ciu­tat apro­fita un oasi urbà.

El MedECC, grup d’experts euro­peus en canvi climàtic, con­clou que som la segona regió pla­netària més alte­rada, després de l’Àrtic, i que patim un 20% més d’escal­fa­ment res­pecte a la mit­jana mun­dial, amb ona­des de calor, seque­res i incen­dis extrems i epi­so­dis de plu­ges tor­ren­ci­als. Cap al sud, al nord de l’Àfrica, encara és pit­jor. I a Gabès, a Tunísia, experts de l’Àrea Metro­po­li­tana de Bar­ce­lona estan dis­se­nyant també la recu­pe­ració d’aigües plu­vi­als perquè mirin de ser auto­su­fi­ci­ents. De vega­des aquí, mediàtica­ment, ens que­dem amb les pro­ves pilot. Però el més impor­tant és que es fa pla­ni­fi­cació i fulls de ruta perquè les acti­vi­tats comen­cin i con­tinuïn enda­vant, amb el per­so­nal tècnic for­mat un cop mar­xem a enge­gar un nou pro­jecte.

Pro­ves pilot, per recu­pe­rar dipòsits ances­trals, que havien aban­do­nat sota terra. De vega­des és tan sen­zill com recu­pe­rar solu­ci­ons anti­gues, en molts àmbits, a l'escala del que aquí fem amb el cis­tell d’anar a com­prar. Però allà estan tor­nant a fer ser­vir cana­lit­za­ci­ons exca­va­des a terra, bas­ses, amb nous dipòsits i tècni­ques per recar­re­gar aqüífers, com s’està fent al Llo­bre­gat. De fet, aquí, a Bar­ce­lona, ja s’està obrint el terra en molts llocs per apro­fi­tar l’aigua plu­vial i evi­tar que vagi a parar a la depu­ra­dora.

En des­ta­ca­ria, més que tec­no­lo­gia, pro­ces­sos polítics en el sen­tit més ampli del con­cepte. Gover­nar amb la gent. Pot sem­blar con­tra­dic­tori, perquè et tro­bes amb casos d’estats cen­tra­lis­tes, sovint amb dic­ta­du­res, però amb movi­ments soci­als, de lluita pels drets des de baix, eco­lo­gis­tes, que estan col·labo­rant molt. Per­so­nes que van a mirar qui­nes espècies de pei­xos tro­ben al mar, i això ajuda a fer cen­sos, i plans de pro­tecció de la bio­di­ver­si­tat d’abast més gran. A Cata­lu­nya, per exem­ple, hi ha hagut inter­canvi amb el con­sell de joves de la Gene­ra­li­tat.

D’una experiència de Msaken, a Tunísia, amb una impli­cació d’un alcalde que va renun­ciar abans que el pre­si­dent dis­solgués tots els ajun­ta­ments. S’havia com­promès a crear un con­sell de joven­tut paral·lel al ple muni­ci­pal, que se l’havia d’escol­tar.

El Con­sell Naci­o­nal de la Joven­tut de Cata­lu­nya i joves del Con­sell de Bar­ce­lona van visi­tar-los, i ells van visi­tar-nos, a Sant Feliu de Llo­bre­gat, i ens van donar exem­ple del procés democràtic que van fer, i d’una empenta i impli­cació que aquí faria falta, encara que allà es tro­bes­sin amb la dis­so­lució poste­rior dels ajun­ta­ments. Són experiències d’inter­re­lació. I n’hi ha d’altres, com ara en l’eco­no­mia infor­mal, amb els vene­dors que aquí en diríem il·legals.

No pas. És a l’inrevés. En el marc del pro­jecte amb Tunis, pre­gun­ta­ven com for­ma­lit­zar un seguit de vene­dors infor­mals al vol­tant del mer­cat. I des de Med­Ci­ties vam posar l’exem­ple dels vene­dors al vol­tant dels Encants de Bar­ce­lona, que paguen impos­tos i estan orde­nats, com a model a seguir. Aquí ens tro­bem algu­nes situ­a­ci­ons sem­blants, que són mino­ria, però en altres països medi­ter­ra­nis són la tònica gene­ral. Al Mar­roc, un altre cas, hi ha reci­cla­dors que es podrien cana­lit­zar cap a l’acti­vi­tat de reci­clatge i con­trac­tar-los des del sec­tor públic, més enllà de dir que són il·legals i que no es poden gua­nyar la vida.

Una mica sí. Però des de la modèstia, crec que ens hem gua­nyat un pres­tigi tot i ser petits. Ens escol­ten i tenim presència i ressò, tot i que tam­poc cal dir-ho gaire alt. I no volem ser un con­tra­po­der. Però sense els ajun­ta­ments, tots els ODS i les agen­des inter­na­ci­o­nals, que els estats defen­sen men­tre con­ti­nuen incom­plint alhora alguns pre­cep­tes, són impos­si­bles de com­plir. La mobi­li­tat sos­te­ni­ble, l’eficiència energètica, la dis­po­ni­bi­li­tat d’aigua, la con­ser­vació de la bio­di­ver­si­tat, pas­sen pels muni­ci­pis. Un 60% de l’asso­li­ment dels ODS depèn dels ajun­ta­ments, i si no són forts ins­ti­tu­ci­o­nal­ment, amb com­petències, i prou recur­sos humans i finan­cers, serà impos­si­ble arri­bar-hi. La Unió per la Medi­terrània (UpM) o la Comissió Euro­pea, per sort, ens tenen en compte.

En matèria d’aigua o sos­te­ni­bi­li­tat, sí. O un altre exem­ple, la con­ferència de l’any pas­sat sobre la relació entre auto­ri­tats portuàries i locals, com ara les de Bar­ce­lona, València i Palma, sobre els límits al trànsit de cre­uers, que con­ta­mi­nen, gene­ren altes con­cen­tra­ci­ons de públic en un radi molt petit, o poden atraure màfies de pros­ti­tució... La UpM ens va venir a bus­car, i també ens va donar veu a la cimera del clima de Sharm al-Sheikh. O la UE ens avala pro­jec­tes que veuen que s’aca­ba­ran mate­ri­a­lit­zant, perquè tenim experiència al dar­rere. Més que con­tra­po­der, ens veuen com un aliat neces­sari.

Tar­ra­gona la tenim posada entre cella i cella. Estem pen­dents d’una tro­bada amb l’Ajun­ta­ment i la Dipu­tació per pro­po­sar-los que s’hi inte­grin com a obser­va­dors. Amb Múrcia no hi hem par­lat, i Alme­ria també podria ser interes­sant, perquè és la zona més desèrtica de la Medi­terrània ibèrica. Amb Sevi­lla hi va haver un intent, tot i no ser total­ment cos­ta­nera. Però, per esta­tuts, hi podrien entrar, igual que alguna ciu­tat por­tu­guesa, que no en tenim cap, o de la mateixa manera que ja és sòcia Aga­dir, que és atlàntica però per­tany a un Mar­roc medi­ter­rani. Al final, és sobre­tot una qüestió de clima: Porto o Valla­do­lid no pati­ran com passa aquí a Cata­lu­nya, o a Xipre, o a Tur­quia.

Mirem de fer un esforç en noto­ri­e­tat i peda­go­gia, per exem­ple, en pro­jec­tes impul­sats per la Comissió Euro­pea, o les com­pa­rei­xen­ces que hem fet dar­re­ra­ment al Par­la­ment en matèria de ter­ri­tori o acció climàtica, perquè aquests pro­jec­tes es facin arri­bar als muni­ci­pis cata­lans i puguin ser­vir de model aquí. Hi ha anys d’esforços al dar­rere de mol­tes ini­ci­a­ti­ves i sem­pre mirem de fer semi­na­ris o publi­car-ne detalls i idees perquè la taca s’escampi.

No hi hem entrat. Tam­poc no ens ho han dema­nat, i no cre­iem que sigui el nos­tre paper. Med­ci­ties fa xarxa entre tots els muni­ci­pis de la conca medi­terrània, però no inter­fe­reix en qüesti­ons inter­nes esta­tals. Evi­dent­ment, els nos­tres models de polítiques com­par­ti­des posen molt d’èmfasi en el trans­port col·lec­tiu. Reforçar-lo allà on es pugui, i pla­ni­fi­car tram­vies, millors xar­xes d’auto­bu­sos, foment de la bici­cleta, però més en l’àmbit urbà o metro­po­lità.