Això no és esport
Les etapes formatives de l’esport estan saturades de males conductes que es tradueixen en insults, baralles i un excés de pressió sobre els nens i nenes
Els pitjors exemples s’acostumen a concentrar en el futbol i els segueixen patint sobretot els àrbitres, malgrat l’augment de les mesures i les campanyes contra l’assetjament a aquest col·lectiu
“Si penses que sempre he de ser el millor, no vinguis. Si per a tu el resultat és el més important, no vinguis. Si escridassaràs l’àrbitre cada vegada que creus que s’equivoca, no vinguis. Si no pots suportar que estigui a la banqueta, no vinguis. I si t’enfadaràs cada vegada que fallo, no vinguis. Si vens, vine a gaudir, animar, i descansar. Jo només vull jugar feliç. I veure’t feliç.”
El text pertany a un dels catorze vídeos de la campanya que la Fundació Brafa, amb seu a Barcelona, impulsa des del 2016 contra la violència als camps de futbol. S’intenta contribuir a promoure hàbits que estiguin el més lluny possible de la virulència i la fogositat. Aquest exemple en concret, el tretzè vídeo de la col·lecció, culmina amb un missatge contundent que convida a la reflexió: “L’esport és un joc i li ho estem robant als nens.” El vídeo circula per tot el món. Altres vídeos de Brafa promouen el joc net i el respecte a l’àrbitre, o bé són una censura directa del pare que es creu entrenador.
Probablement, i amb el cap fred, qualsevol persona està en condicions d’afirmar que comparteix els valors que promulguen aquests treballs. Després, als terrenys de joc, es veuen massa sovint escenes lamentables de gent que perd els papers. La violència és massa present en l’esport formatiu, sobretot la verbal, i s’aguditza especialment en el cas del futbol. Les baralles físiques, en edats matineres, no són el final habitual de la història, però les agressions verbals i la pressió psicològica desmesurada sobre la canalla s’han integrat, malauradament, com un element més del joc.
A Catalunya, la temporada 2021/22 es van registrar 27 incidents greus en camps de futbol, segons la Federació Catalana de Futbol (FCF). Cada any es disputen uns 150.000 partits, així que el percentatge, un 0,018%, és molt minúscul. Ara bé, una altra cosa són els incidents de caràcter lleu, que no estan llistats i que es repeteixen amb massa assiduïtat, o les faltes de respecte, difícils de quantificar i fins i tot de detectar. Sobretot quan no van acompanyades ni de crits ni d’escarafalls. Arribats aquí, la pregunta seria: “Si ets el pare o la mare de la criatura, no és una falta de respecte cap a l’entrenador qüestionar les seves decisions, sobretot quan la discrepància es trasllada al menor?”
“La inspiració per fer els nostres vídeos la trobem als camps de futbol, ni més ni menys”, sosté el director de la Fundació Brafa, Ignasi Taló, que segueix descrivint una realitat massa present en l’esport de base: “Pares enutjats si el fill no ho juga tot o donant instruccions de manera permanent al menor, o protestant i insultant l’àrbitre, o consumint alcohol al camp...” Taló aporta una reflexió i llança una pregunta a l’aire: “Quan vas a veure un concert de piano de la teva filla, no se t’acut corregir-la durant l’actuació perquè ha desafinat. Per què no actuem així en el futbol o en l’esport en general?”
A la Fundació Brafa, tots els nens i nenes que volen practicar esport hi tenen cabuda. També canalla amb dificultats motrius o que hi arriba derivada de programes socials. Molts cops es fa un seguiment de la persona fora del terreny de joc. Quan una família hi aterra per primer cop, relata el responsable de l’àrea educativa, Antonio Villanueva, “marquem algunes directrius i deixem clar que el més important és que el nen o nena gaudeixi de l’activitat i que el respecte cap a l’altre forma part del nostre ADN”. A Brafa no només hi ha equips de futbol, tot i que l’esport rei concentra la majoria de les llicències. A banda de l’entrenador, cada equip té designat un tutor que acompanya l’equip des de la graderia i intervé si veu una conducta inapropiada. “Tothom diu que educa en valors, però després què fa per portar-ho a terme?”, subratllen els representants de la fundació. Villanueva apunta a més que els menors estan cada cop més sobreprotegits pels pares: “Això ho veiem quan criden o salten al camp perquè han donat un cop de peu al fill.”
Àrbitra de futbol
De totes les cares negatives que es concentren en l’esport formatiu, els àrbitres s’emporten la pitjor part. La Irene López és àrbitra de futbol i amb 15 anys es va penjar per primer cop el xiulet. Arbitra partits masculins i femenins. N’ha vist de tots els colors, però sobretot “gent respectuosa”. Això sí, els energúmens fan massa soroll. “M’han insultat en partits de prebenjamins [6-7 anys] i des de la pandèmia la gent està més nerviosa”, explica, i hi afegeix una dosi d’alleujament: “Sort que soc una persona forta de ment, però, tot i això, és força desagradable.” López, que estudia per ser mestra, creu que, no fa gaire, l’insult cap al col·lectiu que representa “estava més normalitzat”, però a poc a poc, diu, “aquestes conductes s’han anat castigant més i hi ha menys tolerància social amb qui no es comporta”. Assegura que les situacions més desagradables les ha trobat amb entrenadores dones o equips femenins. Ella mai ha suspès un partit perquè se sentia amenaçada o per haver detectat una baralla a la grada. Només un cop va estar a punt de fer-ho per una desena de persones del públic. Ella és una dona amb autoritat en un món encara molt masculí. Ha patit masclisme? “El mateix que està arrelat a la societat. Per sort les coses estan canviant, però encara hi ha gent que et vol fer passar vergonya. Després hi ha l’altre tipus de masclisme, del qual la gent no és conscient, com quan em feliciten perquè sent dona xiulo molt bé.” Celebra que la federació catalana “potenciï molt l’arbitratge femení”.
Xavi Moreno presideix el comitè tècnic d’àrbitres de la FCF. Amb una llarga experiència vestint de negre –ha xiulat a primera divisió–, vol transmetre un missatge de calma: “La realitat d’ara, respecte a la pressió que suportem els àrbitres, no té res a veure amb el que es vivia fa 30 anys. Per sort hi ha més gent formada als clubs, la societat ha evolucionat i s’han fet campanyes des de la federació, com la del Joc Net (2012), la de les pancartes de «Prou violència» o les que impulsen zero insults a la grada i a les xarxes.” A més, explica, des de fa un parell d’anys “s’han activat més mecanismes per protegir l’àrbitre. Té potestat per suspendre un partit si sent insults contra ell o contra qui sigui, sobretot si després d’un avís els crits no cessen”. Moreno assegura que en el 90% dels casos, “amb el primer avís, s’acaba el problema”. Les sancions als clubs també s’han endurit. “Si a la graderia o a la banqueta hi ha gent que no se sap comportar, al club li cau una multa o se li tanca el camp. També hem arribat a vetar persones del públic, a qui se’ls ha prohibit l’entrada a qualsevol instal·lació esportiva.” La federació no disposa d’eines per controlar si el fanàtic de torn compleix aquesta sanció, però els clubs són conscients que si se’ls cola al camp i és descobert –tasca fàcil, si es torna a descontrolar–, la sanció cap a l’entitat serà ben grossa. D’altra banda, el comitè d’àrbitres treballa cada setmana en equip amb els Mossos d’Esquadra per preveure situacions de conflicte i garantir la presència de la policia allà on s’intueix que pot haver-hi un altercat.
Actualment hi ha 2.000 àrbitres de futbol a Catalunya, un 10% dels quals són dones –fa 14 anys n’eren el 3%–. Molts són menors d’edat i en molts casos s’hi dediquen per guanyar uns calerons –per xiular un partit de benjamins, per exemple, guanyes 23 euros nets–. No tothom hi té accés. Abans ha de dedicar moltes hores per superar un curs organitzat pel Comitè Tècnic d’Àrbitres. A la darrera convocatòria s’hi van presentar un miler de persones, un nou rècord. Un cop realitzades les proves, s’hi van admetre la meitat. Habitualment, l’aproven tres de cada quatre participants.
Un reflex de la societat
“El que succeeix a l’esport no és diferent del que passa cada dia a la nostra societat, però la diferència rau en el fet que l’esport té el focus a sobre i res no hi passa desapercebut.” Són paraules del director del Consell Català de l’Esport, Aleix Villatoro, qui no amaga que la violència “és un tema que ens preocupa moltíssim”: “Treballar per erradicar-la està entre les nostres prioritats.” Villatoro recorda que hi ha molts tipus de violència –cita la física, la verbal o psicològica i la sexual– i destaca que el punt de partida afavoreix el combat del problema: “Tots els agents implicats estem alineats respecte a quines són les conductes inapropiades que s’han de perseguir.” El representant de la Generalitat aposta per mantenir i potenciar les campanyes que s’impulsen tant des del govern català –en coordinació amb Interior i Igualtat– com des d’altres institucions, per seguir apostant per la formació d’entrenadors i àrbitres “també perquè disposin d’eines que els permetin saber com actuar si detecten una situació de violència, també les de racisme o masclisme”, i per mantenir la col·laboració amb els diferents cossos policials per frenar qualsevol fet que surti de mare. Els reglaments interns de què es doten els clubs també són una bona eina per combatre el problema “i des del Consell els oferim assessorament”, indica Villatoro, que aporta la seva visió sobre la competitivitat en edats primerenques i els maldecaps que en algunes ocasions comporta: “La competitivitat és un valor positiu que va lligat amb l’esport, però sempre des de la relativització del que representa guanyar.” I sentencia: “Hi ha pocs casos de violència en l’esport de formació, però tan sols que n’hi hagi un, ja em semblen molts.”
Si bé és cert que el futbol és l’esport que té registrades més llicències federatives i, per tant, concentra la fauna més diversa, el problema de la violència no és exclusiu d’aquesta disciplina. El club Unió Bàsquet Llefià és una entitat que aquesta temporada ha rebut el reconeixement de la Liga Endesa (ACB) pel seu projecte social. A l’entrada del poliesportiu que és la seu oficial d’aquesta entitat, a Badalona, llueix un gran cartell: “Pares, mares, volem jugar amb aquestes regles”, i tot seguit ve un decàleg amb instruccions com “No em cridis”, “No menyspreïs l’àrbitre”, “No em donis lliçons després del partit” o “Amb el teu suport seré feliç”. El president del club, Albert Tomàs, explica que als equips només hi tenen cabuda entrenadors que comparteixen els valors de l’entitat. “Als pares també els expliquem que aquí tenim unes regles i que s’han de complir, pel bé de la canalla”, precisa. La Unió Bàsquet Llefià no expulsa jugadors “perquè no tenen prou nivell, tothom té el seu lloc”, i fins i tot té esportistes amb dificultats per a l’aprenentatge. Admet que, malgrat l’esforç, “sempre se’ns escapa alguna actitud que no és exemplar”, però redueix el percentatge a “molt pocs casos”. Tomàs considera també que en l’esport abunden els discursos sobre la importància dels valors “però encara hi ha massa gent que dona més importància a guanyar que no pas a formar”.