Societat
Al Liceu i a Cardedeu
Una exposició mostra els atractius que tenia la localitat vallesana per als primers estiuejants de mitjan segle XIX
Les llargues estades estivals de famílies de l’alta burgesia barcelonina van deixar una forta empremta en l’arquitectura local
L’arribada dels forasters dinamitza l’economia de la població cardedeuenca, eminentment agrícola
Ara que es parla tant de proximitat –agricultura de proximitat, cuina de proximitat, turisme de proximitat...–, seria un bon moment per recordar que a Catalunya hi va haver també un temps d’estiueig de proximitat, el que practicava l’alta burgesia barcelonina a cavall dels segles XIX i XX en un radi de 50 quilòmetres al voltant de la capital.
L’activitat d’aquests que podríem considerar pioners queda recollida en l’exposició itinerant Estiueig de proximitat, 1850-1950, coproduïda per la Diputació de Barcelona, el Museu de les Puntes d’Arenys de Mar i el Museu de la Nàutica del Masnou, i que es pot visitar fins a l’1 d’octubre a Cardedeu, al Museu Arxiu Tomàs Balvey.
Precisament, Cardedeu és una de les moltes localitats vallesanes receptores d’aquests visitants de temporada, gràcies a l’expansió del ferrocarril i a la millora dels accessos per carretera. No disposava dels preuats balnearis per “prendre les aigües” –com la Garriga o Caldes de Montbui–, però sí que tenia l’avantatge de la proximitat al massís del Montseny i els seus aires reparadors.
L’higienisme, un corrent sorgit a partir de mitjan segle XIX que predicava un nou estil de vida saludable, “va difondre socialment els valors de la salut ambiental derivats de l’aire pur, el clima sec, els boscos, les aigües medicinals i termals, l’exercici físic, els banys de mar i la bona alimentació. Anar a estiuejar era sinònim de fer salut”, s’explica en l’exposició, comissariada per l’historiador Joaquim Maria Puigvert.
És l’època de les torres modernistes i noucentistes, dels balnearis, dels casinos, on els membres de la colònia d’estiuejants formaven un cercle tancat socialitzant entre ells, jugant al bridge i al dòmino, animant tertúlies, organitzant balls, vetllades musicals, sessions de teatre... i concertaven més d’un matrimoni.
Un estiueig reservat a unes classes benestants amb prou renda per sostenir el trasllat, l’estada –amb el nombrós personal de servei que l’acompanyava– i el nou habitatge fora de la capital. És en aquells anys que apareix la dita que, per ser algú, calia tenir “un palco [llotja] al Liceu i una torre a Cardedeu”.
A partir, però, dels anys vint i trenta del segle XX, l’estiueig es va començar a diversificar socialment. “La institucionalització de la setmana de vacances pagades prevista en la Constitució republicana d’Espanya del 1931 hi va contribuir. Des d’aleshores, obrers i empleats començaren a practicar una altra mena d’estiueig, més auster i més curt. Es posaven les bases del futur turisme i estiueig de masses, que no arribaria fins ben entrats els anys seixanta”, s’indica en l’exposició.
Al marge de la relació entre l’elit forastera i la població autòctona, separades per un abisme social i probablement de prejudicis, el fet és que aquell estil d’estiueig primigeni, desenvolupat al voltant de les colònies, prolongat en el temps i que va desaparèixer del tot després de la Guerra Civil, va deixar una important empremta en aquest municipi del Vallès Oriental.
L’expansió del tren (1860) i el pas de la carretera de Caldes a Sant Celoni (1864) propicien l’arribada dels primers estiuejants a Cardedeu, on passaran tres o quatre mesos, des de Sant Joan fins a l’octubre. Amb ells, es transforma també la vila, ja que els nouvinguts s’hi faran aixecar les seves torres.
“En aquest període estival, la població de Cardedeu, eminentment agrícola, abandona totalment o parcialment les seves tasques habituals al camp i passa a formar part d’un equip de construcció, i tot això genera una transformació social al poble”, explica la historiadora de l’art i tècnica del Museu Arxiu Tomàs Balvey, Marta Núñez Camprubí.
En el canvi de fesomia arquitectònica que emprendrà la localitat, hi destaca Manuel Joaquim Raspall i Mayol, que tindrà un paper protagonista en aquest procés. Arquitecte municipal de Cardedeu des del 1904, el mateix any en què es va llicenciar, Raspall farà les noves cases, primer seguint l’estil dels grans mestres modernistes de què havia estat deixeble i, més endavant, entrant en el camí del noucentisme i l’art-déco.
Ordenació urbanística
Però la transformació urbanística no es va acabar aquí. “Raspall va obrir el poble, el va ordenar. S’hi van començar a construir cases, se’n van modificar de ja existents, cases entre mitgeres –dues s’unien en una–, i se’n van anar reformant per donar-los aspecte modernista. I s’hi van crear carrers nous. Cardedeu es va anar obrint, de mica en mica, en funció de les necessitats”, hi afegeix Núñez Camprubí.
L’obertura de la carretera cap a Cànoves, als anys vint i trenta del segle passat, va contribuir al creixement del municipi cap al nord i a la planificació d’una zona d’eixample.
“Es tracta d’un projecte d’urbanització dissenyat per Raspall, amb carrers ordenats, paral·lels i perpendiculars, i illes de cases rectangulars que culmina amb el parc dels Pinetons.” Raspall hi va mantenir la pineda original i va ubicar com a únic element arquitectònic la font d’estil déco.
Són anys de profundes transformacions, impulsades també per l’arribada de l’electricitat a Cardedeu (1914) i els inicis de la industrialització, amb la construcció de la primera fàbrica local, la tèxtil Rase, d’estil modernista en la seva fase inicial, i actual equipament municipal per al foment de la creació cultural de la vila.
Cardedeu és hereva del llegat que van deixar aquestes generacions de barcelonins pioners en l’estiueig a Catalunya. Un llegat arquitectònic i urbanístic, però també immaterial, i que es definiria per una amplitud de mires, afavorida per la proximitat amb Barcelona, fet que ha convertit Cardedeu en “un poble culturalment molt actiu i molt obert”, assegura Núñez Camprubí.
