Vallès Oriental
Puiggraciós, amb les portes sempre obertes
Fa 50 anys, a petició de creients de la zona, el monestir benedictí de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona va crear una comunitat filial en aquest santuari
Hi han passat fins ara disset monges, bolcades en l’acollida i l’acompanyament
Preparen actes per celebrar el cinquantenari i també per “projectar el futur amb esperança”
“Ens hem sentit sempre molt acollides per la gent d’aquí dels pobles, molt. I això ens omple de joia”
“Veiem un desvetllament molt ferm de desig d’interioritat, molta necessitat d’espiritualitat”
Fa cinquanta anys, al santuari de Puiggraciós, damunt del contrafort oriental dels Cingles de Bertí, s’hi va instal·lar una comunitat filial de Sant Pere de les Puel·les. Eren originàriament sis monges que el monestir benedictí de Sarrià enviava en aquest indret, a la confluència dels termes municipals de l’Ametlla del Vallès i del Figaró-Montmany, en resposta a la demanda de cristians de la zona, que tenien el seu santuari de referència tancat.
“Era un moment d’església, després del Concili Vaticà II, en què s’obrien moltes comunitats i Puiggraciós era, a més, un lloc que propiciava un altre estil de vida monàstica”, explica Maria Teresa Botey, una de les dues monges que actualment hi viuen. Ella hi va arribar per primer cop el 1976 i s’hi va estar cinc anys. Hi va tornar ara en farà quatre al novembre, al mateix temps que la Roser Caminal, que s’hi estrenava després d’haver-s’hi ofert voluntària.
Amb elles, han passat fins a disset monges de les Puel·les a Puiggraciós. La que més estada hi va fer –46 anys– va ser la germana Rosa Julibert, traspassada el juny passat. Des de llavors, des d’aquell llunyà 1973, a les acaballes de la dictadura franquista, la comunitat de Puiggraciós ha obert les portes a tots els que hi han buscat un espai de natura i d’espiritualitat on aprofundir en la recerca interior.
“Oferim això, tampoc és que pretenguem fer grans coses més”, resumeix la Roser. “Puiggraciós sempre està obert, i això és un valor afegit.”, continua. Obert a les pròpies necessitats de la gent que s’hi apropa, i amb la voluntat de poder donar-hi resposta.
Ella i la Maria Teresa són filles de Barcelona, d’Horta i del Poblenou, respectivament. No es van sentir gens desterrades quan les van enviar a Puiggraciós, contesten rient quan se’ls pregunta. “No, no. Ens hem sentit sempre molt acollides per la gent d’aquí dels pobles. Molt. I això ens omple de joia. Sempre els hem dit que, si som acollidores, és perquè ells ens n’han ensenyat.”
Tradicionalment, les monges de Puiggraciós han treballat per a la pròpia subsistència, primer amb encàrrecs de la Sony i, posteriorment, estampant roba o fent icones. El dia a dia d’aquesta petita comunitat consisteix en “estones llargues de pregària, estones de treball, convivència i acollida”.
“Com que tenim l’hostatgeria petita, tres o quatre habitacions, les estades no solen ser llargues; normalment, d’una setmana, quinze dies...això depèn”.
Expliquen que al santuari s’hi arriba pel boca a orella o per aquest anhel de silenci associat als monestirs. “Ens sorprèn bastant que gent que es diuen no creients o no practicants siguin després els que venen a totes les pregàries.” Els que s’estan a Puiggraciós s’organitzen una mica a la seva manera. Solen compartir les estones de pregària, els àpats i,“si demanen per parlar o que els acompanyem, doncs ho fem”.
Els anys d’acollida al santuari els ha fet bones coneixedores de les angoixes humanes. “La gent pateix molt, moltíssim; suposo que sempre ha estat així”, reflexiona la Roser. “Vivim un moment en què la possibilitat de parar no existeix i en què costa trobar espais de silenci. Ens fa por. I penso que la societat, en aquest sentit, ens convida a sortir cap enfora, a consumir... i, és clar, això no omple”, hi afegeix.
“La societat de consum afavoreix l’individualisme, i l’individualisme provoca solitud; la societat està molt malalta de solitud”, corrobora la Maria Teresa. “Estem atrapats en la immediatesa, en l’exigència de fer, fer, fer... i hi ha persones que diuen «ep, no». I cerquen un entorn de silenci amb una necessitat de buscar el sentit de la vida, de retrobar-se amb el seu fons, que, al final, sempre és la presència amorosa de Déu.” Són conscients de l’allunyament de molts cristians de l’Església. “Les esglésies estan buides, tenim els ulls ben oberts en aquest aspecte. Però això no treu la set, el desig d’Evangeli, que és una font d’autenticitat, de felicitat, de germanor. Veig que hi ha un desvetllament molt ferm de desig d’interioritat, molta necessitat d’espiritualitat i d’anar al fons. De les maneres que siguin. Per això penso que és molt esperançador, perquè la plenitud humana també es va fent a poquet a poquet”, sosté la Maria Teresa.
La seva senzillesa, la fina ironia i extraordinari bon humor els fa ser optimistes. “Constatem també que hi ha molts joves compromesos i amb ganes de pensar en societats millors”, asseguren, encara que potser no necessàriament des d’una òptica cristiana, admeten. “Anem caminant, descobrint i avançant. Cadascú ho intenta a la seva manera, cadascú en el seu moment necessita una cosa”, observa la Roser. “A l’església hi cap tothom, Jesús va recollir una colla d’arreplegats; no som perfectes, gràcies a Déu”, apunta la Maria Teresa.
Oportunitat de canvi
“Els temps que vivim no són gens fàcils. Són de gran transformació social i eclesial. Aquest aniversari és l’ocasió –afirmen– de mirar el passat i el present amb agraïment per tot el que hem rebut i viscut fins ara. Alhora és l’oportunitat per repensar el futur de la vida comunitària i acollida a Puiggraciós amb creativitat i amb la possibilitat, potser, d’integrar-hi laics i laiques, que ja ens acompanyen des de fa temps des de la reflexió i la pregària.”
La comunitat de Puiggraciós, que sempre ha fet reivindicació del país –amb la defensa de la llengua, per exemple, o dels presos de l’1-O–, prepara ja el programa per celebrar el cinquantenari “amb una projecció, també, de futur”.
Avancen que pel 7 de setembre –quan es compleix pròpiament l’aniversari– hi haurà una vetlla de pregària i l’endemà el bisbe de Terrassa hi celebrarà l’eucaristia.
Entre altres activitats hi ha previstes també aquest any xerrades i concerts. I una sorpresa: el dia de Cap d’Any, a la sortida del sol, hi haurà ballada de sardanes amb la música de cobla en viu, un acte que promou l’Agrupació sardanista de la Garriga.
En un altre moment de l’any, també hi haurà una caminada nocturna que organitzaran centres excursionistes de la zona. “Una caminada que també ens faci entrar en les nostres nits interiors”, puntualitzen.
Comunitat arrelada
Al marge de l’aniversari, a Puiggraciós s’hi celebren tres aplecs. El propi del santuari, que pertany al terme municipal del Figaró-Montmany, és el 25 de març. Després hi ha el de la Garriga, que té lloc l’últim diumenge del mes d’abril, i el de Bigues i Riells, coincidint amb el dilluns de Pasqua. A més de Sant Pere de les Puel·les, amb presència al país des de l’any 945, hi ha dues comunitats més de monges benedictines a Catalunya: la de Montserrat i la de Sant Daniel, a Girona.
