Viure amb menys

Fa quinze anys i fent-se ressò de les tesis de Pere Casaldàliga –bisbe de São Félix do Araguaia, municipi de l’estat de Mato Grosso,(Brasil), implicat en la defensa dels pobles indígenes i un referent per moviments ecologistes i cristians– la Comissió Catalana de l’Agenda Llatinoamericana, amb seu a Girona, va convocar el primer premi a la difusió del decreixement. En un moment de crisi financera global la proposta va ser considerada un anatema defensat per alguns eixelebrats, entre els quals es podia comptar Joan Surroca i Sens, autor del llibre Com salvar-nos amb el planeta (2009), que va ser dels primers a valorar el decreixement com una altra manera d’entendre el món, un replantejament de la vida i del treball que ajudés a aturar el consumisme desbocat dels països del nord desenvolupat que portava a l’esgotament de la Terra. Surroca, que va impulsar el premi, resumia la filosofia del decreixement en tres punts: “ La disminució de la producció econòmica i l’assoliment d’una nova relació d’equilibri entre l’ésser humà i la natura, l’afavoriment de l’entesa entre els éssers humans i la distribució equitativa dels fruits de la terra.” Una idea que lliga amb les d’un dels impulsors de la teoria, Serge Latouche, quan pregona que “no és possible el creixement econòmic il·limitat en un planeta limitat” i que com que “ja hem superat molts dels límits ambientals i som a prop de superar-ne molts d’altres, l’única estratègia que sembla viable és la del decreixement”.

El guanyador de la primera edició del premi va ser la Xarxa de Decreixement de Catalunya, que van seguir el Col·lectiu Ronda , l’Eco Xarxa de Girona, el Banc del Temps Pont del Dimoni de Santa Eugènia de Ter i Sant Narcís (Girona), Associació Recerca & Decreixement (Research & Degrowth), TAIFA seminari d’economia crítica, Attac Catalunya, F4F Girona, SOS Costa Brava, Aigua és Vida i, el darrer, Joan Martínez Alier.

Els premiats en les tres darreres edicions han volgut donar una visió del decreixement com a alternativa i pas necessari per assolir la llibertat viable i sostenible per als éssers humans i per a la comunitat de vida de la terra. Sergi Nuss, responsable de SOS Costa Brava, va publicar en l’agenda del 2021: “Són molts els reptes a afrontar en un context d’emergència climàtica i crisi ecològica. Gràcies als processos comunitaris de defensa del territori es pot articular la població per alentir la maquinària extractivista de l’antropocè i crear oportunitats per repensar el territori en clau de regeneració i resiliència socioecològiques, dues dimensions d’un nou tipus de civilització que tot just estem començant a comprendre.”

Una civilització que, com asseguren Pau Masramon i Edurne Bagué, membres d’Aigua és Vida, l’entitat premiada el 2023: “A la ciutat de Girona les darreres dues dècades ha canviat la percepció social sobre l’estat de l’aigua, tant enel seu medi natural (conca hidrogràfica del Ter) com sobre quina és la gestió que fem fins les nostres aixetes. I això ha estat possible gràcies al moviment ecologista local. Poca gent i, a més a més, repartida en un munt de petites associacions, però amb la tenacitat suficient per començar a revertir una sobreexplotació d’aquest recurs cada cop més escàs i absolutament bàsic per a la vida.”

Si en comptes de recurs posem recursos i mantenim la frase “cada cop més escassos i absolutament bàsics per a la vida”, ens trobarem que l’argumentació coincideix amb la de Joan Martínez Alier. És el darrer guardonat, un dels economistes més prestigiosos del Principat –aquest any ha guanyat el premi Holberg, considerat el Nobel de les humanitats i les ciències socials– i un dels desenvolupadors del concepte de l’ecologisme dels pobres. Considera que en aquest moment la Terra està en risc, amenaçada per l’augment poblacional, el consum dels combustibles fòssils, la destrucció de la biodiversitat i el canvi de metabolisme del planeta, la qual cosa ens porta a la impossibilitat d’aconseguir el desenvolupament sostenible i genera l’activació i la intensificació dels conflictes. “A mi em crida molt l’atenció que diguin que anem cap l’economia circular quan això no és veritat. L’economia –assegura– cada cop és més entròpica, mai no hem consumit tants materials com ara i, a més, quan més ric és un país, més gas, petroli o carbó fa servir. Compti que el reciclatge només és el 8% de tots els materials que entren a l’economia , la resta el 92% s’ha perdut per sempre. Encara que les persones recullin papers i reciclin el vidre i el plàstic, si la comparem amb la quantitat de combustibles fòssils que cremem la proporció es molt petita. I, amb això, creix la desaparició d’ especies. Hi ha efectes en la biodiversitat, també hi ha canvi climàtic, per tant, no és del tot veritat que la modernització ecològica pugui frenar tot això, més aviat necessitem un decreixement econòmic, no tant per l’economia, sinó decreixement material i energètic de l’economia.”

El sociòleg Ernest Garcia assegura que el decreixement es produirà d’una manera o d’altra i, si s’han superat els límits, cap poder social ni econòmic podrà fer-hi res perquè la natura s’encarregui de tornar als nivells sostenibles. És un avís.