“Casaldàliga és un exemple per aprendre a desaprendre”

La idea de deco­lo­nit­zació resu­meix el que s’ha anat trac­tant en totes les edi­ci­ons ante­ri­ors. És una con­vo­catòria perquè des de la crítica pro­po­si­tiva puguem can­viar la soci­e­tat. No es tracta només d’una des­co­lo­nit­zació física o política, també és men­tal i ha de per­me­tre l’empo­de­ra­ment d’aquells que han estat colo­nit­zats. En con­cret, al Bra­sil hem patit dos tipus de colo­nit­zació, la por­tu­guesa, que va por­tar la creu amb l’espasa els segles XVI i XVII i que ja tot­hom coneix, i la naci­o­nal. Amb aquesta dar­rera, des dels anys sei­xanta del segle pas­sat, amb la dic­ta­dura mili­tar, es va fomen­tar que la gent enri­quida del sud marxés cap al nord empo­brit, a explo­tar els recur­sos.

És el que conei­xem com la colo­nit­zació dels gauc­hos del sud, impo­sant els seus cos­tums, tra­di­ci­ons, reli­gi­ons i mane­res d’orga­nit­zar-se als pobles indígenes. Van por­tar la des­fo­res­tació de l’Amazònia, els grans mono­cul­tius de soja i la rama­de­ria indus­tri­a­lit­zada. Aquesta colo­nit­zació, com l’ante­rior, va dei­xar feri­des molt pro­fun­des, amb per­so­nes dis­minuïdes en la seva dig­ni­tat humana. Per això diem que la colo­nit­zació és un procés de mort, que no valora la gent.

Vol dir apren­dre a des­a­pren­dre, per poder rea­pren­dre. És un procés de des­cons­trucció i d’apre­nen­tatge per poder cons­truir una nova rea­li­tat. Hi ha grans teòrics que n’han par­lat i en par­len, com Paulo Freire i Enri­que Dus­sel. Ens diuen que la gent sen­zi­lla, popu­lar, amb les seves dife­rents natu­ra­le­ses i com­po­si­ci­ons, són els pro­ta­go­nis­tes prin­ci­pals. Amb pro­ta­go­nisme col·lec­tiu i no indi­vi­dual, que can­via la manera de pen­sar, els sen­ti­ments. La deco­lo­nit­zació resol qüesti­ons exis­ten­ci­als i també és un procés crític amb la història.

Quan par­lem de subs­ti­tuir estàtues de Cristòfor Colom. Al Bra­sil hi ha mol­tes ini­ci­a­ti­ves d’aquest tipus. És una manera de visu­a­lit­zar que s’ha de can­viar l’estil de vida. S’ha de par­lar de deco­lo­nit­zació des de l’eco­no­mia, també des de la política i la cul­tura, i dels seus impac­tes con­crets. Hem d’expli­car que les mul­ti­na­ci­o­nals explo­ten la natu­ra­lesa bra­si­lera, fan ser­vir lla­vors transgèniques, des­fo­res­ten, danyen la salut de les per­so­nes fan que els tre­ba­lla­dors pas­sin gana. I hem de poder omplir les pan­xes per poder can­viar les men­ta­li­tats. Cal edu­cació per fer que les vícti­mes pas­sin a ser per­so­nes qua­li­fi­ca­des per pren­dre les seves pròpies deci­si­ons, deci­dir què s’hi planta, com, com es con­su­meix i com es comer­ci­a­litza.

Quan va arri­bar, a prin­ci­pis dels setanta, s’esta­ven donant incen­tius fis­cals per anar cap al nord, per posar fi als movi­ments cam­pe­rols i les guer­ri­lles del Front Popu­lar. Va arri­bar par­lant poc i escol­tant i cami­nant molt. Va pren­dre con­tacte amb les comu­ni­tats ori­gi­nals de petits pro­pi­e­ta­ris expul­sats pels ter­ra­ti­nents. Era una època de molta violència envers aques­tes comu­ni­tats, amb mol­tes morts. Ell ho pre­sen­ci­ava, i a par­tir d’aquí veiem com una per­sona que ha sor­tit d’una cul­tura colo­nit­za­dora es comença a qüesti­o­nar les coses. Això vol dir que ja va sor­tir de Cata­lu­nya amb unes idees molt con­cre­tes al cap. Va can­viar la seva men­ta­li­tat com a ciu­tadà, com a claretià, com a bisbe i com a sub­jecte polític. Fràgil i petit com era, va ser una gran espe­rança per a la gent sen­zi­lla, vic­ti­mit­zada. Va saber rea­pren­dre i mal­grat la seva importància mai va voler ser el cen­tre, sinó part del col·lec­tiu.

El poder civil i mili­tar el va veure com una per­son peri­llosa, però ell sem­pre va con­ti­nuar defen­sant la tesi que calia ser mis­si­o­ner sense por i sense violència. Amb la seva manera de viure tan humil, des­mun­tava els que tenia en con­tra. Va viure una escena en què els mili­tars es van pre­sen­tar armats a la seu epis­co­pal, i van que­dar parats en veure que es trac­tava d’una cons­trucció molt petita, molt sim­ple. La millor síntesi del lle­gat de Pere i del seu impacte es pot veure en el docu­men­tal O anel de tucum [es pot tro­bar a You­Tube]. Pere va ser el res­pon­sa­ble del canvi de consciència de tota una gene­ració de joves. A casa seva cada dia hi havia visi­tes, de gent de la regió i de fora, que volien veure la seva manera de ser.

Efec­ti­va­ment, era una per­sona d’extrema coherència. Va crear molts pro­ble­mes al Vaticà, va fer una encar­nació de la fe, una actu­a­lit­zació de Jesús, una pro­posta nova d’Església sen­zi­lla, de la base, sos­tin­guda en l’amis­tat. M’atre­veixo a dir que Pere va ser l’ante­ces­sor del papa Fran­cesc en la defensa de l’amis­tat social. El pre­cur­sor de l’encíclica Fra­te­lli tutti, que en el capítol cinc diu que la millor manera de ser soli­dari és la política, des de la fe. Per al món, la visió del papa ha estat una nove­tat, però a l’Amèrica Lla­tina tenim gent com Hélder Câmara, Leo­nardo Boff, Paolo Eva­risto, Ivone Gebara... tots ells expo­nents de la teo­lo­gia de l’alli­be­ra­ment.

L’estruc­tura de l’Església de l’Amèrica Lla­tina no ha permès que aquest fos un pro­jecte gran. Però, en canvi, des de Roma, el papa va poder fer aquesta encíclica, que sin­ce­ra­ment crec que és la collita del que Pere va plan­tar als anys setanta, vui­tanta i noranta, amb el seu propi exem­ple. Va ser mal comprès, però el van res­pec­tar. Les divi­si­ons dins de l’Església catòlica es pro­du­ei­xen en l’àmbit de la teo­ria, però a la pràctica no se’l podia cri­ti­car, real­ment vivia de manera cohe­rent. Per això diem que és un gran exem­ple de deco­lo­nit­zació. Par­lava des de la base. I això és molt impor­tant perquè no es pot can­viar de men­ta­li­tat des d’un des­patx amb aire con­di­ci­o­nat. Es fa con­vi­vint amb el pati­ment de la gent. Ell no va tenir mai cotxe, cami­nava, anava en autobús, en barca, a cavall... Arri­bava a la gent sense par­lar, sense pre­di­car, obser­vant i escol­tant. Així neix la seva teo­lo­gia i la seva espi­ri­tu­a­li­tat. Va apren­dre a des­a­pren­dre.

Recent­ment hem ocu­pat uns ter­renys on hi havia un negoci d’explo­tació sexual de nenes i de tràfic d’òrgans.​La llei diu que totes les ter­res que on es va tre­ball esclau o explo­tació infan­til pas­sen a l’estat. En aquest cas vèiem –perquè la finca està a menys de cin­quanta quilòmetres de casa nos­tra– helicòpters que sor­tien en direcció a l’aero­port i ara sabem que por­ta­ven nenes per ser venu­des a països del nord d’Europa. Vam ocu­par les ter­res quan els pro­pi­e­ta­ris van ser detin­guts. El gran pro­blema del Bra­sil és el que govern no té força per fer la reforma agrària. Perquè aquesta reforma no con­sis­teix només en divi­dir les ter­res i repar­tir-les, cal fer polítiques públi­ques per garan­tir edu­cació, salut, habi­tatge. Per això nosal­tres, l’MST, fem una con­tri­bució al govern d’esquerra, ges­ti­o­nant aques­tes ter­res.Hem de tenir en compte que Lula ha gua­nyat les elec­ci­ons, però el Bra­sil ha vis­cut per qua­tre anys el clima de ter­ro­risme polític i social per part d’aquell de qui jo no dic el nom.

Per mi és el dimoni, per les meves cre­en­ces no puc dir el seu nom.

Per la fra­gi­li­tat de l’esquerra, el desen­gany i el can­sa­ment. També per la desin­for­mació. I encara hi ha un altre aspecte que no es té tan en compte aquí a Europa: el feno­men religiós d’extrema dreta. Les esglésies pen­te­cos­tals evangèliques i les esglésies pen­te­cos­tals catòliques, posant pen­te­cos­tal entre come­tes. No agrada que tra­iem aquest tema, però cal fer-ho. Són algu­nes esglésies que es basen en la teo­lo­gia de la pros­pe­ri­tat. S’ha impul­sat molt, des de semi­na­ris, des de nome­na­ments de bis­bes... per dis­mu­nir les comu­ni­tats de l’església de base. La deco­lo­nit­zació vol donar suport a aquest tipus d’església popu­lar, als movi­ments soci­als. Lula ha gua­nyat per poc, hi ha un joc de força molt com­pli­cat, si no hagués fet ali­an­ces amb el cen­tre no hau­ria gua­nyat i haguéssim tin­gut dimoni per qua­tre anys més. El pro­blema és que ara l’exe­cu­tiu no té la majo­ria legis­la­tiva. Cal nego­ciar i cal fer con­ces­si­ons. Això és el que passa amb la refòrma agrària, que ha de fer front als grans ter­ra­ti­nents. Recor­dem que el 54% del ter­ri­tori del Bra­sil està en mans d’un 1% de la població. I també amb la reforma urbana per crear habi­tatge públic, i que ha de fer front a les grans empre­ses immo­biliàries.