SOCIETAT
En favor de Caterina, acusada de bruixeria
Als voltants de l’any 1620 es va produir a Catalunya un important debat entre partidaris i detractors de les acusacions entorn dels suposats crims de bruixeria, com ha pogut demostrar en el marc de la seva recerca Josep Capdeferro, professor agregat Serra Húnter d’història del dret de la UPF i membre del grup de recerca en història del dret català de la Universitat. Mentre revisava més de 180 volums d’impresos jurídics datats entre els segles XVI i XIX, Capdeferro va localitzar a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic un insòlit document jurídic relacionat amb un cas de bruixeria.
Titulat Iuris responsum pro Catherina Frexer et de Prat, termini Artes, parochiae Sanctae Mariae de Horta, dioecesis Vicensis, uxore Iacobi Frexer, el van signar catorze prestigiosos advocats de Catalunya –entre ells Pere Antoni Jofreu, Jaume Càncer i Pere Fontanella– en defensa de Caterina Freixa, acusada de bruixeria.
Caterina era una dona de classe benestant que vivia a la parròquia de Santa Maria d’Horta, al terme d’Artés (actualment al municipi d’Avinyó, al Bages). S’havia casat amb un petit propietari rural quan va ser acusada de bruixeria, inicialment per una veïna (que la culpava d’haver extirpat part del fetge d’un infant mitjançant arts diabòliques, sense deixar cicatriu).
Josep Capdeferro explica que mai no havia pensat que enmig d’impresos jurídics com els que ell estudia, que se solien presentar a tribunals de primer ordre, hi trobaria un document sobre bruixeria. “Aquesta al·legació favorable a Caterina Freixa és tècnica, ben fonamentada jurídicament, irritada i alhora irònica contra els supersticiosos”, assenyala.
La rèplica
L’escrit encaixa i complementa un altre document, que ja s’havia localitzat, però que ningú havia analitzat fins ara, i que amb la troballa de Josep Capdeferro adquireix tot el seu sentit: es tracta de la rèplica a l’al·legació anterior, feta per Felip Vinyes, advocat i fiscal acusador, centrada en el testimoni de catorze dones, presumptament bruixes confesses. Totes elles havien testificat i inculpat Caterina en cadena, “segurament amb declaracions obtingudes sota tortura”, amb l’objectiu que el procés es completés i conduís a una condemna de mort.
En casos com aquest, el catàleg de delictes es podia ampliar amb acusacions com ara provocar calamarsades que devastaven camps o mataven animals, renegar de la fe, fer adoració i un pacte amb el dimoni, heretgia...
L’al·legació de rèplica de l’acusador “és tècnicament molt més pobra, obscurantista, a estones sembla un tractat de demonologia i porta un dictamen incorporat, on un doctor en medicina conegut a l’època (Joan Francesc Rossell) afirma que es podia seccionar part de l’òrgan d’una persona i que seguís vivint unes hores o dies”, Capdeferro. S’ha de tenir en compte que Catalunya és un dels indrets pioners pel que fa a l’aparició de legislacions específiques documentades contra crims i processos de bruixeria, com ho demostra la celebració del sisè centenari de les Ordinacions d’Àneu (1424), el primer instrument jurídic a Europa que va regular aquest àmbit.
A l’època en què va tenir lloc aquest conflicte (la segona dècada del segle XVII) era freqüent que en grans debats jurídics o polítics l’advocat que portava directament un cas busqués el suport de companys per fer més pressió sobre el jutge o l’opinió púbica, i aquest devia ser el cas dels catorze juristes que van defensar Caterina Freixa, vinculats a la Generalitat i possiblement influïts per la Companyia de Jesús.
El 10 de gener del 1619 el jesuïta Pere Gil havia lliurat un document al virrei duc d’Alburquerque en contra de la cacera de bruixes. “Va tenir mèrit que l’any 1619 catorze advocats de primera fila es mullessin sense embuts a favor d’una presumpta bruixa, tenint-hi molt a perdre en termes reputacionals. És senyal que la societat, almenys a les ciutats i viles més dinàmiques de Catalunya, ja estava preparada per aquell gest”, explica Capdeferro. La detenció de Caterina Freixa el 8 de novembre del mateix any i el risc que fos condemnada després d’un procés carregat d’arbitrarietats i confessions sota tortura d’altres acusades de bruixeria van fer que l’advocat Jofreu i companyia fessin un pas endavant i diguessin: “Prou! Hem de contribuir a aturar aquesta barbàrie que des de fa massa temps està fonamentant gent supersticiosa i s’executa en tribunals menors, sense garanties judicials!”, emfasitza l’investigador de la UPF. El debat que hi va haver entre el 1619 i el 1622 devia ser una mena de “guerra cultural” amb opinions confrontades. Com a exemple, a principis del 1620 a Catalunya hi va haver quatre bisbes declaradament contraris a les persecucions de bruixes i dos manifestament favorables, entre ells el de Vic, dins de la diòcesi en què estava detinguda Caterina Freixa. Capdeferro ha descobert que el 1622 va ser traslladada d’Artés a Barcelona però no va ser executada.. Va fer testament l’any 1633 i aquest va ser obert tres anys després.
Capdeferro, però, continua investigant. “En la recerca en arxius les coses van aflorant mica en mica. Una sessió pot donar molts fruits i a les tres següents l’investigador pot no aconseguir absolutament res. No cal dir que segueixo treballant en aquest cas, perquè transcendeix la figura de Caterina Freixa i ens posa com a societat davant d’un mirall incòmode: les omissions, fins i tot complicitats, que s’acumulen quan els discriminats, perseguits o odiats són uns altres, i la dificultat de trencar els murs de silenci”, conclou.
