Cohabitatge sènior a Badalona
Les entitats Fundació Llars Compartides, Fundació Llegat Roca i Pi i Càritas tiren endavant un projecte de pisos compartits per a jubilats majors de 60 anys
Llars Horitzó s’orienta a persones amb autonomia física i mental però en situació de vulnerabilitat per la falta de recursos per accedir al mercat lliure d’habitatge
La Rosario té poc més de 70 anys i viu en un dels dos pisos que s’han incorporat recentment al projecte Llars Horitzó per a gent gran. Els dos pisos, al barri de Coll i Pujol de Badalona, són per a un total de vuit persones jubilades majors de 60 anys, amb autonomia física i mental, però en situació de vulnerabilitat per la falta de recursos per accedir a un habitatge. El projecte és fruit de l’aliança entre la Fundació Llegat Roca i Pi, la Fundació Llars Compartides i Càritas Diocesana de Barcelona. “Estava en una situació desesperada”, explica la Rosario. “Pràcticament em quedava al carrer. M’havien de desnonar del pis de lloguer on vivia, a Santa Coloma de Gramenet. Vaig acumular un deute i quan el vaig poder pagar els propietaris no el van voler cobrar. Es volien vendre el pis. Són gent amb empreses, i molts pisos i locals. Es van quedar amb totes les meves pertinences, que eren a dins. Tot.” Això va ser el desembre passat. Va picar a tot arreu per resoldre la seva situació, però no va poder conservar el pis.
La Rosario va estar un temps a casa d’un familiar, però no era la solució definitiva. Fins que la van ajudar a arribar a Llars Horitzó. Explica com és: “Cadascú té la seva habitació i hi ha espais comuns. Pots compartir si vols. I si no vols, no; no és obligatori. El principal és el respecte i així la convivència funciona.” Es reparteixen les tasques de neteja de la llar, vivint un equilibri entre estar acompanyats i mantenir la independència. Fa poc la Rosario va anar al cinema amb dues companyes de l’altre pis del projecte –els dos pisos són al mateix replà–. Els residents són autònoms en el seu dia a dia i disposen de l’acompanyament d’una educadora social de l’equip de la Fundació Llars Compartides, l’entitat que gestiona el projecte. A aquests dos pisos, s’hi han d’afegir les disset places de l’edifici de Llars Horitzó a la Rambla de Badalona. Va començar a funcionar el 2020, durant la pandèmia.
Lloguer assequible
Cada resident paga un lloguer assequible, d’acord amb els seus ingressos, i mai per sobre del 30% de la seva pensió. Es tracta de millorar la qualitat de vida i fer-se gran dignament. La Gala és l’educadora social. “La meva funció és fer acompanyament, sobretot. Normalment fem una visita per setmana als pisos per fer seguiment de la convivència. Els tracto com a persones adultes que són. S’han d’autogestionar, és cert, però hi pot haver incompatibilitats, com passa a tot arreu, i una mica d’orientació va bé.” L’educadora també està alerta per detectar necessitats, si alguna persona comença a tenir limitacions. El paper de la Gala és facilitar que es coneguin els uns i els altres i es puguin crear vincles.
És casa seva
Fer-se gran ara és molt diferent de com era fa 30 anys. Jubilar-se és iniciar una altra etapa vital, en cap cas és sinònim d’incapacitat. La directora de la Fundació Llars Compartides, Alícia Vallet, explica: “Hi ha d’haver altres recursos que no siguin residències, perquè les persones que continuen actives trobin el seu espai. El cohabitatge no és solament una solució des del punt de vista econòmic, sinó que també posa fi a la soledat no volguda.” Les persones tendim a mantenir la vida activa i autònoma tant com podem i, de fet, cada vegada se sent parlar més d’iniciatives de convivència sènior. “Parlo amb persones grans i m’adono que, a mesura que passa el temps, es dona més importància a les relacions personals.”
Llars Horitzó és un recurs finalista. És casa seva. Ho serà mentre aquestes persones vulguin. L’acompanyament fa que, si es presenten dificultats o necessitats particulars, es puguin entomar. Si apareix alguna dependència, es buscarà un altre tipus de recurs, el més adient. En tot cas, tornem-hi, és casa seva. “El projecte que desenvolupem pretén que les persones considerin casa seva allà on van a viure. No és un altre recurs més, no és simplement un sostre. És la seva llar i, com qualsevol família, han d’organitzar casa seva. Aquest dia a dia, aquesta quotidianitat, és molt important també, perquè és vida!”, diu Vallet.
Cada resident té situacions particulars i familiars, i motxilles. “Quan hi entren tornen a tenir il·lusió, perquè tenen estabilitat.” És cohabitatge, no és llogar una habitació en un pis: “Aquell pis és casa teva i tens dret i llibertat per utilitzar-lo tot, respectant els espais de cada persona.” Estar en una residència, en canvi, és estar en un centre institucionalitzat, que marca horaris per a tot. Són situacions vitals completament diferents. Ara “només” cal que hi hagi més recursos econòmics per fer créixer la fórmula de cohabitatge.
