Dos segles amb la bandera al revés
Bèlgica llueix des de la seva independència una ensenya diferent de la que fixa la Constitució
La sortida dels Països Baixos es va gestar a l’òpera, arran d’una funció que va provocar aires revolucionaris
L’obra que va inspirar la revolució és sobre l’alçament de Nàpols contra la monarquia espanyola
L’emblema es va canviar per diferenciar-la de la dels Països Baixos però es manté el text constitucional
“La nació belga adopta els colors vermell, groc i negre.” Això és el que estipula l’article 193 de la Constitució de Bèlgica, que marca l’ordre en què els colors s’han de mostrar en la bandera el país. I sí, aquests són els colors que llueixen a la bandera belga, però al revés. Bèlgica és un país jove –la seva existència no arriba als 200 anys– i, a més, el seu origen és molt particular: va néixer a l’òpera.
Era finals d’agost del 1830 i Pierre van Gobbelschroij, un dels dos únics ministres del darrer govern del Regne Unit dels Països Baixos, va autoritzar la representació a Brussel·les de l’obra La Muda de Portici. L’obra, del compositor francès Daniel Auber, es basa en l’alçament històric de Nàpols contra la monarquia espanyola el 1647. “Malgrat algunes emocions, no veig raó per la qual hauria de representar cap perill”, va deixar escrit Van Gobbelschroij tot justificant el perquè havia decidit autoritzar la representació de l’obra a La Monnaie de Brussel·les, que encara avui acull l’òpera oficial de la capital belga.
Les paraules del ministre buscaven alleugerir uns temors que després es van manifestar ben certs: el fervor patriòtic va esclatar entre els espectadors després de veure l’espectacle, i aquell mateix dia les llambordes van començar a volar a Brussel·les contra els centres de poder dels Països Baixos. Els vents d’independència bufaven a Bèlgica, mentre el rei Guillem I dels Països Baixos intentava governar una amalgama de pobles amb accions que van generar malestar, especialment a les províncies del sud. Per exemple, Guillem I va intentar imposar el neerlandès com a llengua sense tenir en compte que l’idioma que feia servir la burgesia belga era el francès.
“Poques vegades un producte artístic ha estat tan estretament relacionat amb un esdeveniment mundial”, va deixar escrit el compositor alemany Richard Wagner sobre les revolucions que va inspirar la representació, també a Brussel·les.
Bèlgica va néixer sota el model de monarquia constitucional i parlamentària, després que Leopold de Saxònia acceptés convertir-se en el primer rei dels belgues. El moment és tan clau que la festa nacional de Bèlgica, que se celebra el 21 de juliol, commemora el discurs de coronació del que després passaria a ser conegut com Leopold I. Aquest discurs marca simbòlicament l’inici de l’existència de l’estat belga, i va ser en aquest moment quan els belgues van adonar-se que calia tenir una iconografia pròpia. Van optar per adoptar com a bandera els colors de la revolució brabançona de 1789.
L’elecció va ser aquesta en fer referència a una revolta sorgida a Brussel·les contra l’emperador d’Àustria, també per haver volgut imposar unilateralment decisions sense tenir en compte l’opinió de les províncies. La referència a la revolució brabançona –també sorgida a Brussel·les i que va resultar en el breu Estats Units de Bèlgica, que no va durar ni un any– estava lluny de ser trivial: els historiadors l’han considerat clau en la formació de l’estat belga en creure que va tenir una gran influència en la posterior revolució que va portar Bèlgica a la independència.
Revolució brabançona
Amb la creació del nou estat belga, el país va començar a pensar en una iconografia que pogués ser ja permanent, i la bandera de la revolució brabançona va evolucionar. La Constitució, del 1831, va establir que la bandera de Bèlgica seria amb franges horitzontals de color vermell, groc i negre, en aquest ordre, però alguns criticaven que s’assemblava massa a la dels Països Baixos. La intenció era simplement desmarcar-se del país del qual s’havien independitzat i el govern provisional va impulsar un decret per fixar que les franges no fossin horitzontals, sinó verticals.
Ara bé, a la pràctica no va ser tan fàcil. Els vaixells de la marina belga van reservar el color més fosc, el negre, per a la posició on hi havia el pal de la bandera i aquesta nova disposició es va anar estenent fins a esdevenir la dominant. Es va popularitzar fins al punt que el govern va publicar un altre decret per fixar l’ordre en negre, groc i vermell. Tanmateix, l’article de la Constitució belga mai no es va modificar i encara avui es llegeix que els colors de la bandera són vermell, groc i negre, en aquest ordre. Així, Bèlgica és l’únic país del món que exhibeix una bandera que no es correspon amb allò fixat en la Carta Magna del país.
Festa nacional
És precisament el 21 de juliol, en la festa nacional de Bèlgica, quan la bandera llueix arreu del país. Es tracta d’una festivitat estival en què la família reial i les autoritats del país assisteixen a una desfilada solemne pel centre de Brussel·les, que es vesteix de gala amb multitud de banderes belgues mentre se celebren diferents esdeveniments, com ara concerts, especialment a parcs i jardins. És especialment aquest dia, quan els edificis públics també estan obligats a hissar la bandera, quan es fa més visible l’anomalia de la bandera, que tot fa pensar que es mantindrà.
Ja fa 193 anys que Bèlgica té la bandera al revés i no es preveu que es pugui modificar: ni la bandera canviarà els colors ni es planteja cap esmena en la Constitució del país.
