L’extinció de la pesca tradicional

L’Adan i Eva II espera al Port de Ciutadella el Jaime Gomila i les seves filles, la Jessica i la Maribel, per sortir a pescar. Avui llagosta i sípia i, de fons, Ràdio Tramuntana. “Quan estic a la mar em passen tots els problemes, no m’imagino tornant a treballar a terra”, explica la Jessica, que fa 6 anys que pesca amb el seu pare. “No podrem treballar de pescadores quan el pare es jubili. Tot el coneixement que ell té a nosaltres ens falta. És una feina inestable econòmicament que requereix molta inversió”, argumenta la Maribel.

“El problema del relleu és bàsicament burocràtic; les normes i les lleis estan fetes perquè pescar cada cop sigui més difícil”, assegura el Jaime. Amb la pesca sostenible per bandera, el Comitè de Pesca de la Unió Europea des de fa anys va aplicant lleis cada cop més restrictives. La política de pesca comuna que segueix l’organisme europeu homogeneïtza la normativa: “Brussel·les té un gran desconeixement, perquè amb les lleis comunitàries no es permet aplicar particularitats, i els vaixells de pesca nòrdics són diferents dels del Mediterrani”, argumenta el Domingo Bonnín, president de la Federació de Confraries de les Balears.

La desaparició d’aquesta pesca va paral·lela a la desaparició de les embarcacions i, amb elles, de la història pesquera del país, explica Manolo Gómez, de l’associació d’Amics del Museu Marítim: “Al final els vaixells s’han salvat gràcies als pescadors.” Una de les mesures que la Unió Europea està aplicant des del 1991 és la compensació econòmica a canvi de la paralització definitiva: una partida de diners perquè la barca ja no estigui mai més al mar.

“L’objectiu era reduir la flota, però es van perdre moltes barques tradicionals i autòctones de les Balears. Als anys noranta i els primers 2000 va ser quan més pescadors es van unir a la mesura”, explica el Manolo. Fins l’any 1994 era obligatori demostrar la destrucció de l’embarcació per rebre la retribució econòmica, però gràcies a una recollida de firmes es va poder negociar rebre la subvenció si la barca es registrava en una associació o institució. “Algunes d’aquestes barques centenàries, però, han acabat en rotondes i en mal estat o cremades en places dels pobles. Falta consciència de la importància del patrimoni històric marítim”, recalca el Manolo.

El Tòful Mus té la clau de Robadones, una pedrera menorquina de 5.000 m² on s’hi guarden un centenar de barques. “Hi ha un 88% d’humitat, i gràcies a aquest microclima les embarcacions es poden conservar bé”, assegura. L’associació d’Amics de la Mar és qui gestiona l’espai i qui va salvar als anys noranta tres dels bots descoberts que s’haurien desballestat: La Paloma, la Moby Dick i la Calesfonts II. La destrucció de les embarcacions tradicionals es repeteix també a les altres illes de l’arxipèlag, com a Mallorca, on les embarcacions menors s’han reduït de 1.365 el 1996 a 563 el 2020.

“Qui incentiva la recuperació i la restauració de les embarcacions tradicionals són els ajuntaments i les organitzacions civils”, detalla el Bernat Oliver, tècnic de patrimoni del Museu Marítim. Un dels projectes que ha liderat porta el nom de Gàlics i té l’objectiu de recuperar les plantilles úniques que els mestres d’aixa mallorquins havien utilitzat per fer les embarcacions.

La revaloració de les embarcacions tradicionals a les Balears es relaciona com a primera opció amb el turisme, critica el Bernat Oliver: “No es tracta de turistificar el patrimoni, sinó de reorientar-ne la conservació amb fórmules noves de participació, d’ús.” Les embarcacions de pesca tradicionals no disposen de línies de subvenció per afrontar la seva restauració. La tendència és apostar per barques de fibra de vidre, més econòmiques i amb menys manteniment. “És molt difícil protegir les barques que segueixen pescant. Són eines per als pescadors i perquè siguin registrades com a bé d’interès cultural tens moltes limitacions administratives”, comenta el Bernat.

El Joan Portell treballa al Taller de Mestres d’Aixa del Consell de Mallorca, on restauren embarcacions tradicionals de l’administració pública. Hi va estudiar i fa 11 anys que té un taller propi. Actualment ja no s’ofereixen formacions per a la seva feina: “Ara no hi ha una formació reglada per ser mestre d’aixa. La feina està coberta amb els tallers que existeixen. Dels deu que érem a classe soc l’únic que m’hi he acabat dedicant”, destaca. Fa trenta anys hi havia llistes d’espera per construir llaüts. Ara, fa ja més de deu anys que en va construir el darrer. (Aquest article ha estat desenvolupat amb el suport de Journalismfund Europe ).