El llegat del món grecoromà

El filòsof Rémi Brague, en l’assaig Europa, via romana, ens ofereix una aproximació lúcida i fonamentada de l’herència cultural del món clàssic en la construcció europea i, en especial, de la importància de l’Imperi romà com a cadena de transmissió. El jaciment arqueològic d’Empúries és una cirereta indispensable que serveix com a punt de partida excepcional per fer-ho. Explicar el passat és clau, com apunta Brague, per entendre el present.

A l’Escala, l’associació Untikesken –la ciutat dels indigets a Empúries– organitza, des de fa quatre anys, el festival de cinema Pèplum. Un dels impulsors, Josep Maria Guinart, llicenciat en història i exalcalde de l’Escala, explica que aquest gènere de pel·lícules, de temàtica grecoromana, forma un binomi excepcional, perquè, i d’una banda, permet fer una declaració d’amor a aquests films, carn de les antigues sessions dobles, i, de l’altra, permet reflexionar amb historiadors sobre el nostre passat.

El pèplum, batejat així per la crítica francesa, té l’origen en l’explotació que va fer la indústria del cinema italià dels films de romans i, també, en els decorats, que eren de cartó pedra. Aquest gènere, en un principi, es va convertir en el germà petit, i a vegades degradat per la crítica, dels films de Hollywood. Amb els anys, la mateixa crítica el va posar amb valor –com va passar amb l’spaghetti western o western mediterrani. Guinart explica que el jaciment d’Empúries, que considera únic, ha estat determinant per plantejar aquest festival que, a banda de la reflexió sobre història, reivindica l’època d’or del gènere i la seva evolució fins a l’actualitat, quan el film Gladiator (Ridley Scott, 2000) el recupera amb força. Aquesta edició s’ha centrat en els emperadors, amb la projecció de Juli Cèsar (Joseph Leo Mankiewicz, 1953) i el seu nebot Augustus: El primer emperador (Roger Young, 2003). “Tenim moltes idees, com ara recuperar una pel·lícula del cinema mut i projectar -la amb música. A més, els films i les temàtiques són inesgotables per continuar reflexionant”, destaca Guinart. I té molta raó quan diu inesgotables. Des de produccions molt destacables a obres mestres i a d’altres de menors, el gènere no té fi. Un exemple seria la fundacional del pèplum, Hèrcules (Pietro Francisci,1958), amb l’actor referent del gènere, Steve Reeves, que va derivar en una saga, com ara la de Maciste, El colós de Rodes (Sergio Leone, 1961), passant per films d’autor, com ara Electra (Michalis Kakogiannis,1962) i Medea (Pier Paolo Pasolini, 1969). I en aquest marc, les grans produccions americanes no hi poden faltar: Quo Vadis? (Mervyn LeRoy, 1951), l’oscaritzada Ben-Hur (William Wyler, 1959), Espàrtac (Stanley Kubrick, 1960), Cleòpatra (1963), La caiguda de l’Imperi romà (1964) i l’espanyola Àgora (A. Amenábar, 2009).