La unitat d’addiccions conductuals de l’hospital de Bellvitge es va crear fa un quart de segle per tractar les problemàtiques associades al joc patològic. Amb el temps va anar incorporant casos d’addicció als videojocs, el sexe, la pornografia i les compres compulsives. La seva responsable, la psicòloga Susana Jiménez-Murcia, explica que de moment l’ús del mòbil i de les xarxes socials no està considerat una addicció però alerta que pot arribar a ser un problema social si no actuem amb pedagogia i regulació.
Com ha anat evolucionant el perfil de l’usuari que tracteu en aquests 25 anys?
En el joc patològic, que continua sent el majoritari, l’evolució ha estat claríssima. El 2005 el 85,5% dels nostres pacients consultaven per problemes amb les màquines escurabutxaques, una taxa que ha baixat fins al 54,1% l’any 2024. En canvi, ha augmentat de forma significativa el joc d’aposta esportiva en línia, especialment entre els joves entre 17 i 25 anys.
Heu anat ampliant l’atenció a altres conductes amb el temps. Quines altres addiccions conductuals tracteu?
Atenem també l’addicció al sexe i a la pornografia i als videojocs. I també tenim algun cas d’ús problemàtic d’internet en general i de xarxes socials.
Parles d’ús problemàtic però no d’addicció al mòbil. Per què?
L’addicció a internet i a les xarxes socials no està reconeguda en els manuals de trastorns mentals. L’OMS reconeix únicament l’addicció al joc d’apostes, el trastorn per ús de videojocs i també el trastorn per conducta sexual compulsiva, tot i que no la classifica dins de les addiccions. La resta de conductes, que poden ser problemàtiques i que també ens arriben en menys proporció, no estan reconegudes per manca d’evidència científica.
Però els casos que us arriben entenc que són greus. No s’haurien de canviar aquests criteris?
Jo crec que és qüestió de temps. Aquí arriben els casos més complexos, més greus, que són pocs si tenim en compte que entre la població general la prevalença d’ús problemàtic de videojocs i de xarxes socials és molt més alta. Si no arriben a consulta vol dir que encara que siguin problemàtics s’acaben autoregulant. No cal alarmar i demonitzar perquè la taxa és petita comparant amb el gran ús massiu però les persones que acaben desenvolupant una conducta addictiva tenen perfils i comportaments molt similar a les altres addiccions.
Com diferenciem un ús problemàtic d’una addicció?
Tenim tres criteris fonamentals. El primer és la rellevància en la vida de la persona. L’activitat ha de desplaçar absolutament qualsevol altra obligació o responsabilitat. El segon, una pèrdua de control, tu saps que això t’està generant problemes i has perdut el control però ets incapaç de dominar-ho i autoregular-te. I el tercer, que malgrat el daltabaix que suposa persisteixes en aquella activitat.
Amb aquests criteris, molta gent pot pensar que té una addicció al mòbil...
Moltes vegades internet i mòbil és només el mitjà… Si ens fixem en la compra compulsiva, per exemple, que no està reconeguda, nosaltres tenim prou evidència. Entre els 5 i el 6% dels nostres pacients tenen problemes gravíssims amb deutes gravíssims…
Com es pot lluitar contra aquests impulsos si els algoritmes procuren que ens enganxem, que comprem?
La societat afavoreix això, la impulsivitat. Busquem la gratificació, la recompensa immediata. Però quan parlem d’addiccions cal afegir-hi el concepte de compulsivitat. Ja no busquem una recompensa com al principi, ja no gaudim però continuem amb el comportament que ens perjudica per treure’ns l’estrès i l’ansietat que ens provoca.
L’esport o la feina tampoc estarien considerats ara addiccions però s’hi podrien incloure en el futur?
Potser també. Perquè, igual que passa amb els mòbils, ens arriben casos d’addició a l’esport amb una repercussió també molt alta. Que compleix els tres criteris. Pacients que fins i tot han perdut la família, la parella, perquè l’esport ha passat al davant…
Recentment s’està parlant també de l’addicció al menjar processat.
Sí, i els estudis que s’han fet fins ara descarten que sigui un trastorn alimentari. No compleix els criteris. Tampoc de trastorn per afartament.
Llavors...
Ho estem estudiant. És menjar amb molt sucre, molt greix, molt salat. Estem explorant aquest menjar com si fos una substància addictiva.
Sempre que hi ha una addicció hi ha problemàtiques prèvies o tots som addictes en potència?
No hi ha un únic factor de risc. És la interacció de diferents factors. Individuals, socials, demogràfics. Un home jove té més factors de risc per tenir problemes d’addicció als jocs d’apostes que una dona. En canvi, si ets dona tens més factors de risc de tenir problemes de compra compulsiva o d’addicció al menjar. Ara bé, no ens refiem. Sempre hi ha un subgrup molt funcional i que no té problemes previs que cau en l’addicció com una forma d’escapar dels problemes.
Dius que cal tenir en compte factors socials. No és la mateixa societat, individualista i enganxada, la que generarà més addictes?
És difícil de pronunciar-se si un vol emparar-se en l’evidència empírica però jo m’atreviria a dir que els problemes poden augmentar si no fem res. Cal prevenció, anàlisi crítica i molta pedagogia.