La “impura prostituta”

Amb la història que hi ha al darrere, Espanya ja no s’hauria de considerar una monarquia sinó directament un regne de bastards en què fills i filles no legítims han anat passant la seva sang gens blava d’uns descendents als altres. I encara sort. Ha estat l’única fórmula per saltar-se algunes conegudes malalties que s’agafen quan t’enllites amb familiars molt directes.

De fet, s’ha de dir que Maria Lluïsa de Borbó-Parma (1751-1819) es va vantar en les seves últimes hores d’haver extingit ella tota sola la dinastia dels Borbons. Malgrat l’oposició del seu futur sogre i rei, Carles III, aquella desconeguda princesa italiana es va acabar casant amb el seu fill per raons d’estat. Malgrat que els historiadors tenen diferents versions sobre els seus descendents, ningú podia saber més bé que ella qui era el pare real dels seus 14 fills, dels quals només set van arribar a l’edat adulta.

Si tots els seus petits prínceps i princeses, sobretot els que no van morir, eren en realitat fills de la corrua d’amants que tenia a la cort i no del seu marit, que tenia altres inclinacions sexuals, doncs la línia directa dels Borbons mascles va quedar tallada allà mateix, tot i que ella era d’una altra branca de la família i els més puristes podrien considerar que, malgrat tot, els hereus tenien més o menys la sang reial.

Que en aquells anys no hi hagués xarxes socials no vol dir que tot el regne no anés ple de rumors i algunes notícies certes de la vida conjugal de la reina. La majoria de fills, almenys els quatre últims, van ser del polític Manuel Godoy, que va ascendir ràpidament a la cort de Madrid gràcies a la seva relació privilegiada amb la reina. Entre els súbdits l’expressió amb la qual més es definia Maria Lluïsa i les seves constants relacions extramatrimonials la va saber resumir amb certa elegància l’escriptor romàntic José de Espronceda, membre de la Guàrdia Reial: “Impura prostituta.”

Mentre la reina Maria Lluïsa feia de les seves, Carles IV va portar Espanya a una humiliació mai vista. Va arribar la derrota contra l’armada britànica a la batalla de Trafalgar, el motí d’Aranjuez contra els reis, la seva abdicació i la decisió de lliurar directament la seva corona a Napoleó, que la va cedir al seu germà Josep Bonaparte. Davant d’aquest panorama, l’única solució que li quedava era l’exili a la cort papal de Roma. El Borbó va perdre el regnat però Maria Lluïsa una cosa molt pitjor, el seu gran amant.