Parlar de la mort, una gran lliçó de vida

Per què ens hem de morir? És la pregunta més difícil, feta pel meu fill gran als set anys, que mai no he hagut de respondre. Curiós de mena, des de molt petit obria grans debats al voltant de quants anys podem arribar a viure, què passa quan el cor s’apaga, què ens fa emmalaltir o si ens pot atropellar un cotxe i sortir-ne vius. No em resultava fàcil abordar-ho, però me n’havia anat sortint perquè eren dubtes que, jo ho veia, no li traspassaven l’ànima. Fins que va arribar el dia que va copsar la immensitat del que parlàvem: va entendre que un dia jo deixaria d’estar al seu costat i va ser llavors quan amb els ulls vidriosos em va preguntar no quan morim ni com sinó quin sentit tenia aquella amarga certesa. I aquell dolor i aquella transcendència em va sobrepassar. Costa molt tractar amb serenor temes que ens trasbalsen. Reconec ara i aquí que amb 46 anys encara no entenc perquè ens morim.

Quan vaig veure la balsàmica pel·lícula de Pixar Coco, el primer que vaig pensar és que si fos mexicana potser tot plegat no em costaria tant. És evident que a casa nostra se’ns fa molta muntanya parlar de la mort no només perquè és un tema dolorós, sinó perquè vivim en una cultura que fins que no la té davant per davant intenta ignorar-la. L’hem defugit per no patir i el resultat ha estat que quan ens hi hem d’enfrontar fa encara més mal perquè no l’hem paït, abans hi hem passat massa de puntetes. Fa temps que com a societat en som conscients i hi ha canvis –els nous espais per al dol perinatal en són un clar exemple– però van massa lents, també a les escoles. La gestió de les emocions és una assignatura que en molts centres, per sort, ja té tanta importància com les matemàtiques o la llengua, però la mort continua sent encara un gran tabú. Massa tràgica per abordar-se de forma sistemàtica, es fa quan a l’aula, malauradament, hi ha algun cas molt pròxim, d’aquells que fan impossible amagar el cap sota l’ala. Per ajudar a reflexionar sobre la importància de tractar aquest tema també a escola i donar eines per fer-ho de forma natural, desdramatitzada i inspiradora, Cementiris de Barcelona acaba de presentar un projecte destinat als alumnes de 14 a 18 anys. La Maleta Pedagògica del Dol està ja disponible en format pilot i s’oferirà als centres el curs que ve. Desenvolupada per l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós (Audir), conté diverses explicacions i propostes per treballar el dol. Enviar una carta de suport a un company que ha patit una pèrdua, veure com ha estat pensada i interpretada la mort al llarg del temps, conèixer com s’hi relacionen les diferents religions o organitzar un acte per commemorar un esdeveniment de dol col·lectiu són algunes de les activitats proposades. “Poden servir o no a aquella persona en concret, però parlant de tots els rituals que hi ha al voltant de la mort poses sobre la taula que hi ha molts recursos disponibles”, exemplifica el codirector d’Audir a Barcelona, Sergio Arévalo, que destaca que gràcies al material els joves “no trobaran totes les respostes però sí que es plantejaran totes les preguntes” que durant tanys anys hem cregut, erròniament, que era millor esquivar.