Els castellers obren les portes de Londres

“Primeres ready!” (‘preparats, primeres mans!’). La veu contundent, en anglès, de la Laura ressona pel pavelló de Bermondsey, al sud de Londres, on assagen els Castellers of London, la colla castellera de la ciutat. El sostre està a uns deu metres d’alçada. La Laura és una arquitecta tècnica argentina que feia escalada i es va apassionar pels castells quan vivia a Dinamarca. Va entrar a la colla en arribar a Londres, fa vuit anys, i ara n’és la cap de colla.

El John i el Rodrigo són els més alts de la colla i fan de primeres mans, que són els qui subjecten els qui estan al primer pis. El John és anglès i hi va entrar fa deu anys perquè uns amics buscaven canalla per crear la colla. Hi va anar amb els seus fills de 10 i 7 anys. El Rodrigo és uruguaià i professor universitari d’economia. “Em recorda una comunitat, i, en una ciutat tan gran com Londres, és molt important, perquè pot ser freda i hostil per d’adaptar-se”, diu. D’alguna manera, els castellers faciliten la integració a aquells que venen de fora perquè creen uns vincles molt forts entre els membres.

“First vents in!” (‘primers vents!’), se sent. Els vents són els qui subjecten les cames de dues persones diferents al pis de dalt amb els braços estesos. És curiós veure com es comuniquen en anglès però diuen els termes tradicionals en català. “Vam decidir no traduir-los per mantenir la tradició catalana, de la mateixa manera que en el ballet es mantenen els termes francesos”, explica el Cuss, un dels fundadors. El Cuss també és anglès i té una empresa de maquinària industrial. Es va enamorar dels castells quan, fa vint anys, va visitar uns amics anglesos a Valls i el van portar a la Colla Jove.

Va quedar tan fascinat que, durant anys, va viatjar cada cap de setmana a Valls per assistir als assajos. El 2015, amb quatre famílies, va fundar els Castellers of London. Van començar a practicar a l’aire lliure, en un parc de Candem. El primer cap de colla va ser Jan Creixell, excap de tronc dels castellers de Sant Cugat que llavors vivia a Londres. Va ser clau perquè va transmetre els coneixements tècnics per aixecar un castell i això va donar confiança als pares perquè permetessin pujar als seus fills. Una de les primeres a fer d’enxaneta va ser la Júlia, la filla del John. Ara té 17 anys i segueix a la colla, que ja té setanta membres. Aquest any, celebren el desè aniversari.

“Els castellers són una segona família”, diu el Cuss, que fa de vent. Als baixos, al centre de la pinya, hi ha l’Ana, la seva parella, una bioquímica portuguesa que es va enamorar d’ell en l’etapa de Valls i va acabar atrapada pels castells. Després, es va traslladar a Londres. “No importa la nacionalitat, l’edat, el gènere o la professió –assegura–. Tothom pot tenir una posició en un castell.”

El silenci, ara, és total. Els qui estan fent la pinya no poden mirar amunt. Només saben el que passa a sobre per la veu de la Laura, que s’ha allunyat una mica per comprovar l’estabilitat de l’estructura. En les actuacions, es guien pel toc de les gralles. Fan quatre diades a l’any. Han aconseguit fer un quatre de sis, que no està gens malament per a una colla d’una ciutat sense tradició castellera.

També fan petites exhibicions als barris per apropar els castells a la gent. En una d’aquestes exhibicions, fa dos anys, s’hi va aficionar la Maija, una nena anglesa que ara té 11 anys i fa d’enxaneta. Passa bona part del temps en un racó, asseguda, llegint. I quan la criden, s’aixeca, es posa el casc i s’enfila fins a dalt de tot. “Tenia por a les altures, però, des de que faig això, se m’ha passat”, diu.

“Segons on the pinya!” (‘segons, amunt!’), ordena la Laura. Els segons són els qui es col·loquen a la base del tronc. Un dels quatre segons és el Qaisy, un arquitecte malaisi que va venir a parar aquí mentre buscava pis i s’hi va quedar per curiositat arquitectònica. “S’hi creen una camaraderia i amistat que són molt difícils de trobar a Londres”, explica.

El Qaisy posa un peu a la faixa de l’última persona de la pinya que li fa d’escaleta i hi puja a sobre. Posa els peus als baixos i s’agafa als altres segons, formant el primer pis. Enseguida comencen a enfilar-se l’Alexa i els altres terços. L’Alexa és una noia escocesa, divertida i carismàtica, que va descobrir els castells quan treballava a l’empresa de vermuts El Bandarra i oferien als clients britànics l’experiència de visitar els Castellers de Vilafranca. Fa dos anys i mig que és a la colla i és sotscap de pinya.

Estenen el braços, s’agafen entre ells i s’eleven alhora formant un nou pis. L’Alexa s’agafa la Laura, que és mallorquina i duu un mocador a la faixa dels Al·lots de Llevant, la colla castellera de Manacor a què va pertànyer fins als 18 anys. Ella i la seva parella, el Víctor, de Barcelona, tenen dos fills, el Fèlix i la Iona, de 7 i 3 anys, que passen l’estona pintant estirats a terra mentre els seus pares assagen. “És una de les poques activitats que permeten als nens relacionar-se amb persones de totes les edats amb naturalitat –diu la Laura, la mallorquina–. Jo ho vaig viure de petita i volíem que els nostres fills també ho visquessin.” “No els pressionem perquè hi participin”, diu el Víctor, que fa de primera mà. Fa dues setmanes, el Fèlix li va dir que volia pujar.

Per l’esquena del Qaisy puja la Kerrie, una historiadora nord-americana, d’Alabama, que va venir a fer un doctorat sobre els refugiats de la Guerra Civil espanyola. Per entendre els textos originals, es va apuntar a classes de català, on va conèixer un membre de la colla. “Feia ja uns anys que era a Londres, però no hi tenia gaires amics, i va ser com tenir cinquanta amics de cop”, diu.

La Kerrie és un dels dos dosos, que són els qui es col·loquen a dalt, per sota de l’acotxador o cassoleta i l’enxaneta. L’altre dos és la Júlia, que va començar en aquell parc de Candem i té un accent osonenc preciós quan parla en català, tot i haver nascut a Londres, perquè la seva mare és de Torelló. “Recordo el Fèlix des que era a la panxa de la seva mare”, diu. Ara, el Fèlix li passa per sobre als castells.

“Acotxador ready!” La cap de colla crida el Fèlix i la Maija. El Fèlix es posa dret. La seva germaneta se’l queda mirant. La Maija deixa el llibre i es posa el casc. “Enxaneta up!” Comencen a pujar, àgils i lleugers, pels costats. El Fèlix es col·loca entre la Júlia i la Kerrie i s’eixarranca. La Maija passa un peu per sobre del Fèlix, aixeca la mà, fent l’aleta, creua l’altre peu i comença a baixar.