El camí que no et porta a casa

La publicitat pot ser molt cruel a vegades o una broma de mal gust. Així ho deuen viure molts nascuts a la Cerdanya amb dificultats d’accés a l’habitatge i que quan pugen de visita o a treballar-hi per la C-16 han de llegir la llegenda El camí que et porta a casa d’una coneguda immobiliària en una tanca just abans d’arribar a la població de la comarca veïna de Guardiola de Berguedà. Deu ser el cas de Nathan García, nascut a Bellver fa 34 anys, que ha de fer cada dia els 80 quilòmetres d’anada i tornada des que fa un any que ha trobat casa a Sant Corneli, també al Berguedà, pagant 500 euros al mes gràcies “a una persona conscienciada que no vol especular”. A la Cerdanya hi treballa de comercial de la restauració, va marxar a estudiar fora als 18 anys –“la primera barrera social que et trobes en no poder estudiar aquí i haver de pagar entre 1.000 i 2.000 euros al mes”, assegura–, es va establir a casa els pares fins que es va emancipar amb la parella i els darrers dos anys va estar de lloguer en un pis a Martinet per 600 euros fins que la propietat va decidir que el volia vendre tenint ell contracte en vigor. Des d’aleshores va viure un calvari i “un conflicte insostenible” i el “desgast va ser tan gran” que van decidir buscar alternatives. “Impossible a la Cerdanya, on et demanen 800 euros” amb un lloguer de temporada sense poder-hi entrar cap animal i “saltant-se la llei demanant un mes de fiança, dos de garantia, nòmines dels últims sis mesos, un aval, que és una invasió de la vida privada”. Comprar “ja no es pot ni plantejar” pels preus, ja que “te’ls trobes per 300.000 euros, amb una entrada de 50.000 euros, i es construeixen només pensant en segones residències, amb sostres de quatre metres, sense bons aïllaments, amb calefacció i un termo elèctric.” Amb altres afectats, va ser un dels impulsors del Sindicat d’Habitatge de la Cerdanya.

Té clar que a la Cerdanya l’habitatge no és l’únic problema i que passa arreu del país. “Se n’ha fet un negoci i no és una comparació per veure a quines zones ho pateixen més.” Demana a la gent que s’organitzi i s’informi de la legislació per defensar els seus drets. És un “problema transversal”, hi afegeix, ja que la feina “està precaritzada, amb sous molt baixos o en negre, i són temporals”, vinculada a la construcció, els serveis i l’hostaleria o les estacions d’esquí. “La gent no hi ve a treballar si no té on viure” i els que s’hi volen quedar “ens obliguen a marxar”. Al seu parer, el problema és de model: “Volem ser un territori de cap de setmana o estiu, amb segones residències només obertes 58 dies l’any?” Per això critica les administracions. La nacional, perquè regula “sense tenir eines d’inspecció”, i les locals, perquè fomenten que això passi: molts polítics estan vinculats al sector immobiliari i dels serveis relacionats amb el turisme. Tampoc té esperança que canviï si l’aposta són, de nou, els Jocs Olímpics d’hivern i lamenta que el problema a la Cerdanya, com passa en part a Andorra i l’Aran, es trasllada a les comarques veïnes amb augments dels lloguers.

En Facu, de 25 anys i veí de Martinet, acaba d’arribar d’Andorra, on ha treballat de maquinista a l’estació Grandvalira. A diferència de la Cerdanya, allà busquen allotjament als treballadors en dos hotels, molts d’ells provinents de l’Argentina o Xile, i paguen uns 250 euros al mes. Durant quinze dies a l’estiu la Cerdanya pot triplicar o quadriplicar els 18.000 habitants; els serveis bàsics no estan preparats, paguen poc i es fan moltes hores i per això vaticina que “a l’estiu no trobaran gent”, tot i que ell és quan treballa de jardiner al càmping de Prullans. Va viure un temps en un habitatge de protecció oficial a Martinet, però quan ho va deixar amb la parella no en va poder assumir el cost i ha anat a viure amb els pares al mateix poble. És conscient que l’alternativa és comprar i està estalviant, perquè l’auge del lloguer de temporada, amb els propietaris “guanyant dues o tres vegades més”, ho fa difícil. Té clar que l’única opció per trobar res en condicions és “el bocaorella”.

També s’havia plantejat l’opció de viure al càmping; diu que hi ha persones vivint-hi tot l’any. Recorda que un company, en l’Amin i la seva parella, hi van viure uns anys, però en exposar la seva situació als mitjans finalment han trobat un habitatge a Bellver. En Cesc Martínez també va treballar en aquest càmping una temporada i certifica que hi havia gent que hi vivia perquè no podia accedir a un habitatge. Ell ara és bomber a la Seu i va fer les oposicions el 2021. Té 27 anys, és de Terrassa i als 18 anys ja tenia clar que volia viure a la Cerdanya. Es va treure el títol de guia de muntanya i va anar a viure al Berguedà, a Bagà, on pagava 250 euros al mes per dues habitacions. Ara viu a Montellà des del 2020, però amb la pandèmia “tot s’ha disparat”. Hi viu amb la Ivet, de 26 anys, que és de Gràcia i porta un dels camions de la recollida d’escombraries del Consell Comarcal mentre també es prepara per ser bombera. A l’octubre se’ls acaba el contracte després de cinc anys de pagar 500 euros al mes i ja es temen que li demanaran lloguer de temporada perquè han vist que altres pisos del bloc ja els tenen publicats demanant 200 i 300 euros més. Per això tenen molts fronts oberts, ja sigui marxar fora o comprar, tot i que fan donar 6.000 euros per avançat o et poden demanar 11.000 euros per llogar una casa, tot és de temporada i “al cap de sis mesos has de canviar, quan hi ha pobles fantasma que s’estan morint, com Das i Alp, amb el 80% dels habitatges tancats”. És crític amb la “hipocresia” de les administracions, perquè reconeixen el problema, es queixen que no tenen treballadors, però no “inverteixen en el que necessita la gent”, no només en habitatge, sinó en serveis sanitaris o de transport, i omplen els pagesos de “paperassa”. Assegura que ara als temporers a les pistes ja no els surt a compte i han de viure en autocaravanes per no haver de donar la meitat o tres quartes parts del sou en un lloguer. “Estan convertint la Cerdanya en un decorat”, sentencia.