“La renovació de l’Església ha de ser espiritual i estructural”

Està molt connectada. És com una progressió del Concili Vaticà II. El document Lumen gentium ens diu que l’Església “són les persones de Déu”. En vista de la missió que té l’Església avui, el sínode intenta esbrinar quina és la renovació que busquem. Necessitem una renovació estructural i espiritual. Cap de les dues al davant de l’altra. A més, hi ha una crida a la participació. El fet que tots puguem participar des de la laïcitat amb totes les diferents personalitats en aquesta crida de renovació des de l’Esperit Sant i el baptisme ens fa entendre que no és només interna, sinó que hi ha un objectiu més gran, que és el món en ell mateix. Hem de preocupar-nos de la comunitat del món, de les injustícies i de la pau que hi ha al món. Aquesta també és una corresponsabilitat nostra.

Estem en una Església global i a l’haver-hi tanta diversitat i contextos diversos pot ser molt diferent del que és necessari a cada lloc. Hi ha països on les veus de les dones ja són molt prominents i involucrades, i altres països on no ha passat gaire. Aleshores, un dels reptes és afrontar la nostra diversitat i mantenir aquesta unitat. També, una part del repte del sínode és la implementació del document final. Ha sortit de Roma i s’ha de veure com arriba a les diòcesis i les parròquies.

És una de les coses que aniran canviant. S’aniran aprofundint les relacions entre laics, religiosos i bisbes i es trobaran maneres de treballar plegats. Això ens demanarà no estereotipar-nos. És un nou moment per a noves relacions a les nostres parròquies, a tot arreu. Ens qüestionarem què és essencial per al rol del capellà i què no ho és. Algunes estructures i procediments han de canviar. Però quan hi ha canvi les persones es posen nervioses. El sant pare diu que és qüestió de fer-ho entre tots. Un exemple clar d’aquest canvi de rol és que el papa Francesc no va escriure un document propi arran de les conclusions del sínode com es feia històricament. En aquest cas, el papa va ser part del discerniment i quan va acabar el procés ell va firmar el document com un més amb les persones que havien format part de l’assemblea. Això comporta que tot el que va sortir al sínode és part de l’ensenyança de l’Església universal.

Tenim l’exemple de Joan XXIII, que va morir enmig del Concili Vaticà II. Pau VI va continuar amb el moviment. És la mateixa aspiració. Un senyal que apunta maneres és que el papa va fer arribar una carta als bisbes i, posteriorment, als que van treballar al sínode en què explicava que ara s’iniciava un procés de tres anys que culminarà el 2028 en una assemblea on es presentarà un full de ruta. I demana a la gent de diferents nivells que hi participi. Aleshores, l’esperança és que la cultura sinodal s’estableixi arreu de la institució. Quan arribi aquesta assemblea, els bisbes, tot i que tinguin la seva autoritat, no han de sentir que tot és a les seves mans perquè precisament la naturalesa del sínode és que hi ha moltes mans. Amb aquesta assemblea hi haurà continuïtat de la feina de tots, no només dels bisbes. A més, un dels altres elements d’aquest procés és que tothom faci discerniment comunitari. Totes les persones, parròquies i les diòcesis estan convidades a tenir aquesta conversa. El discerniment comú és una idea molt important que, fins i tot, sembla que s’acompanya amb les formes, que és tenir una taula rodona a les reunions sinodals. I més en un moment en què hi ha tanta polarització, sembla que aquesta crida de Déu al discerniment comú pot ajudar a aquest diàleg global entre continents i comunitats.

És clar, no vol dir que sigui fàcil. Això és més gran que el papa Francesc, ell ja ho ha dit: “El protagonista del sínode és l’Esperit Sant.” Hem de tenir clar que això sobrepassa la figura del sant pare, sigui qui sigui. Per tant, aquí el protagonista del sínode és la paraula de Déu. Això és el que ha de tenir el protagonisme, complementant-se amb el discerniment comú.

L’escolta. Una escolta recíproca i responsable. Ha de ser el tipus d’escolta en què m’obro per entendre l’altre, tot i que la seva veu sigui diferent de la meva. També penso que és important tenir un respecte profund pel proïsme. Un altre valor seria la comunitat. Haurem de trobar formes per construir la comunitat. Sense oblidar que haurà de tenir una base espiritual, si no només seria canviar la meva cadira. La pregària ha de ser un aspecte intrínsec en aquesta transformació. En aquest sentit, el baptisme ha d’estar també en el centre. Un sagrament que ens dona igualtat sobre la dignitat entre homes i dones. I ens haurem d’atrevir a provar coses noves, també. Si volem canviar, haurem de provar diferents formes de fer. Per tant, també necessitem participació, gent que les provi.