Els pobles afectats per la dana –o barrancada, com en diuen els valencians– comencen a sortir del fang sis mesos després de l’aiguat que es va emportar, entre moltes altres coses, la confiança de la ciutadania en les administracions i institucions que els governen.

La reconstrucció de l’Horta Sud està sent liderada per comitès veïnals que lluiten, des del 30 d’octubre, per recuperar una normalitat que encara sembla molt llunyana. A simple vista, els carrers estan pràcticament nets i la sensació és de sorpresa i alegria en veure que, en part, s’ha pogut remuntar aquella barbaritat. Però només cal gratar una mica i parlar amb la gent per descobrir la realitat que s’amaga darrere d’aquesta aparença: una cortina de fum.

Ruth Moyano, integrant del comitè de reconstrucció de Benetússer, exposa les dues visions en joc sobre el futur de les hortes. D’una banda, el govern de la Generalitat Valenciana, presidit per Carlos Mazón, aposta per “deixar els pobles tal com eren”, és a dir, reconstruir allò que ha caigut. De l’altra, els veïns i veïnes reclamen aturar-se, repensar i dissenyar pobles centrats en les persones: “Ara tenim un llenç en blanc, i l’hem d’aprofitar per construir el poble que volem, amb materials que filtren l’aigua”, reivindica Moyano. Per això, els comitès s’han unit per exigir ser escoltats i apartar el govern autonòmic de la seva pròpia reconstrucció.

Gairebé mig any després de la riuada, la majoria dels ascensors continuen fora de servei, i es calcula que hi ha més de 1.000 persones atrapades a casa seva per aquest motiu. “Ara ens ofeguem d’una altra manera”, afirma Moyano. “Fa just una setmana em van trucar de Serveis Socials per si necessitava res.” Les escoles, instal·lacions municipals i comerços continuen tancats, les connexions elèctriques i d’internet depenen encara de generadors provisionals que fallen sovint, i les arquetes del clavegueram continuen plenes de fang sec, fet que provoca obstruccions a les canaletes de les cases. Els ajuntaments, però, no se’n fan càrrec: “Hem de pagar nosaltres la cuba per netejar l’arqueta, i són 50 euros cada vegada. Pràcticament, cada setmana”, explica una veïna.

Una altra preocupació greu és l’estat dels forjats sanitaris sota els blocs de pisos i edificis. Són plens de fang –i no només fang–, pràcticament fins a tocar el terra dels baixos. Això ha generat conflictes entre veïns: qui viu en un baix no vol aixecar el terra per buidar el forjat, mentre que qui viu a dalt vol fer-ho per evitar riscos sanitaris. Malgrat tot, els consistoris afirmen que no hi ha cap problema. Però el forjat sanitari serveix per evitar la humitat i les floridures a les parets. “Des del govern d’Aldaia ens deien que ja estava net i desinfectat, però des del carrer pots tocar el fang”, denuncia Maria Giménez, una veïna afectada, i continua: “Els militars de l’UME no el van retirar perquè els regidors no els van donar permís, tot i que ells en van advertir.” Ara pateix tos persistent i problemes respiratoris, que atribueix a la insalubritat de casa seva.

D’altra banda, tot i que hi ha menjar, roba i estris procedents de donacions, s’han vist obligats a tancar els punts solidaris als pobles: “Han tancat tots els supermercats socials tan bon punt ha obert el Mercadona”, explica Moyano, que desconeix què farà l’Ajuntament amb les donacions que encara es troben emmagatzemades als pavellons. També és fàcil veure, a simple vista, la diferència entre classes econòmiques en la reconstrucció: tot i que els carrers estan pràcticament nets, entre barris hi ha una diferència abismal pel que fa a la recuperació dels edificis. Alguns ja tenen les parets reconstruïdes, mentre que als barris més humils encara hi ha apuntalaments d’obra que sostenen estructures a punt de caure.

A Mas del Jutge i el Xenillet –els barris més vulnerables de Torrent i situats al peu del barranc de Torrent (el conegut “barranc del Poio”)– la situació és especialment greu: han estat completament oblidats per l’administració i es troben en el mateix estat que fa sis mesos.

A més a més, denuncien que encara hi ha molts edificis sense peritar, persones que no han rebut cap ajuda o que han rebut ajudes del tot insuficients: 6.000 euros per rehabilitar l’habitatge, 2.000 per comprar un cotxe i zero euros per als familiars de les víctimes mortals. Aquesta última dada és especialment dolorosa, perquè fa que moltes famílies senten que no se’ls reconeix com a víctimes.

En aquesta línia, la Rosa Maria, veïna de Catarroja, va perdre el seu pare, que es va ofegar dins de casa seva. El van trobar set dies després, a quilòmetres del poble, després que es formara un forat en una paret. La Rosa Maria estava parlant amb ell en el moment de la riuada i, des de llavors, viu amb impotència el tracte que han rebut per part del govern valencià. Reivindica que, com a familiars de víctimes mortals, només volen reconeixement, atenció psicològica per part de professionals i esclarir responsabilitats. “Se’n riuen a la cara dels valencians”, assegura.

Allà, tothom té una història. La Ruth, per exemple, va compartir el seu quart pis amb 25 veïns durant la nit de la riuada. Un home gran hi va morir d’un infart. La seua filla adolescent, des d’aleshores, ha desenvolupat moltes pors: ha estat confrontada amb la mort de manera abrupta. La reconstrucció emocional és, ara mateix, gairebé més important que la material. Molta gent de l’Horta Sud està de baixa laboral.