“Artitectura”

La novel·lista anglesa Angela Car­ter deia que les ciu­tats tenen sexe: “Lon­dres és un home, París una dona, i Nova York una trans­se­xual ben adap­tada”. Sobre Bar­ce­lona, l'escrip­tora argen­tina Cris­tina Peri Rossi va dir que és una ciu­tat bise­xual, amb ele­ments mas­cu­lins i feme­nins alhora (pot­ser seria més cor­recte par­lar d'her­ma­fro­di­tisme?). La ciu­tat és també el tri­omf apa­rent de l'home sobre la natura (apa­rent, perquè de tant en tant la natura s'encar­rega de recor­dar-nos la veri­tat: inun­da­ci­ons, ter­ratrèmols, vol­cans en erupció, seque­res; l'home queda arrau­lit en un racó men­tre el que ell ha cons­truït des­a­pa­reix). Fins ara, una ciu­tat s'ha cons­truït modi­fi­cant el medi per adap­tar-lo a les neces­si­tats huma­nes: ens en bene­fi­ciem, l'uti­lit­zem. Però ara comen­cem a intuir que aquest model és obso­let. Aga­far el que volem de la natura és una guia de crei­xe­ment insos­te­ni­ble a llarg ter­mini, perquè tot allò que la natura ens ofe­reix és limi­tat: també l'espai que l'home con­que­reix a cop d'asfalt. Amb la pros­pe­rity ame­ri­cana de després de la Pri­mera Guerra Mun­dial van arri­bar els gra­ta­cels (quin nom tan poètic) i sem­blava que s'havia tro­bat solució per­fecta als pro­ble­mes d'espai: no créixer horit­zon­tal­ment, sinó en ver­ti­cal.

Però ningú no és tan pre­tensiós com per obli­dar la lliçó bíblica de la torre de Babel: ja sabem què passa quan els homes, pobres bèsties, inten­ten cons­truir una torre que arribi al cel. Però tot i tenir la lliçó apresa, ben aviat ens tro­ba­rem en un atzu­cac: o la tendència demogràfica can­via, o caldrà cons­truir gra­ta­cels que facin honor al seu nom (arri­bar al cel) per enca­bir-nos a tots.

Per això val la pena fer un cop d'ull a la ini­ci­a­tiva d'ahir al Museu Naci­o­nal d'Art de Cata­lu­nya (MNAC). Des del 2007, un grup de volun­ta­ris de diver­sos sec­tors (sobre­tot arqui­tec­tes, docents i dis­se­nya­dors) sota el nom de Cons­truint a la sala s'encar­re­guen d'orga­nit­zar un taller d'arqui­tec­tura per a nens. Ja fa onze anys, a Holanda, algú es va ado­nar que la gene­ració següent haurà de saber ges­ti­o­nar millor l'espai, i va impul­sar el que ara s'ano­mena Arc­hikidz. A Bar­ce­lona han seguit l'exem­ple holandès i a través de Cons­truint a la sala ens expli­quen que ja no s'hi val, a això de cons­truir para­di­sos arti­fi­ci­als a la costa, amb pal­me­res tro­pi­cals i pis­ci­nes a dojo i canals d'aigua i spas. I fan des­co­brir als nens que pot­ser caldrà arri­bar a un pacte amb la natura i no pren­dre's la civi­lit­zació com a una exclusió d'allò natu­ral. Aquest any el taller ha girat entorn del matri­moni art-arqui­tec­tura: els nens han pogut pen­sar i con­tem­plar l'art en les seves múlti­ples ves­sants (pictòrica, escultòrica, arqui­tectònica) i han pogut dis­se­nyar la casa dels seus som­nis. Els volun­ta­ris de Cons­truint a la sala han entès que cal for­mar futurs adults (arqui­tec­tes o no) capaços de crear ciu­tats res­pon­sa­bles amb l'entorn. Han entès que perquè hi hagi resul­tats dife­rents, s'ha de fer alguna cosa dife­rent pel camí (serà aquesta la missió de l'edu­cació?). Al cap i a la fi, si la casa és la llar pri­vada, la ciu­tat és la llar pública. Per molt que Ortega y Gas­set, com a bon expo­nent del nou­cen­tisme, reduís la ciu­tat als límits impo­sats per la raó (“la ciu­tat és sobre­tot plaça, àgora, dis­cussió, eloqüència”, deia), la veri­tat és que la ciu­tat és també cos, i matèria, i imposa als seus habi­tants una manera de viure. Veu­rem com seran les ciu­tats cons­truïdes per aquests nens que ahir reme­na­ven el cartró i se sor­tien de la rat­lla amb els plas­tidècors. Des d'aquí, tota la sort del món.