El batalló 134: una única missió, fer d'enterramorts

Una de les fei­nes més tris­tes i des­a­gra­da­bles que van haver d'afron­tar els pre­so­ners tre­ba­lla­dors va ser la de fer d'enter­ra­morts. Aque­lla penosa labor va ser encar­re­gada a la pri­mera com­pa­nyia del batalló de tre­ba­lla­dors núm.134, amb seu a Gan­desa, a la Terra Alta, la qual es va encar­re­gar d'enter­rar els cadàvers, en dife­rents fos­ses comu­nes, que havien que­dat dis­per­sats per aque­lles ter­res com a con­seqüència de la bata­lla de l'Ebre. A causa del gran nom­bre de morts que hi havia sense sepul­tar en indrets com ara les ser­res de Pàndols i la de Cavalls, i cer­cant impe­dir que es declarés alguna epidèmia a la zona, les auto­ri­tats fran­quis­tes van deci­dir crear un cos de sani­tat que es va fer càrrec de por­tar a terme aque­lles inhu­ma­ci­ons, sota la direcció del tinent de sani­tat Gre­go­rio Zama­ni­llos. Pre­so­ners com Romà Pérez, que van estar des­ti­nats a aque­lla com­pa­nyia –entre un cen­te­nar i una cin­quan­tena segons el moment–, recor­den amb molta tris­tor com havien d'anar cada dia a la feina escor­tats, amb la cara mig tapada per higi­ene, per enter­rar aquells homes, que havien estat sol­dats com ells, i que ara es tro­ba­ven total­ment irre­co­nei­xi­bles. La seva feina con­sis­tia a tro­bar cos­sos i a enter­rar-los en fos­ses comu­nes sense iden­ti­fi­car. Els cos­sos es trans­por­ta­ven en mules fins a les fos­ses, que eren exca­va­des pels pre­so­ners amb pics i pales, esforç que feien sense poder evi­tar pen­sar que els fami­li­ars d'aquells sol­dats mai podrien saber on esta­rien sepul­tats.

La com­pa­nyia es va posar en marxa el maig del 1940 i la feina es va per­llon­gar fins al 1941, temps en què, segons les dades dels coman­da­ments fran­quis­tes, es van enter­rar més de tres mil cadàvers. Tot ple­gat mos­tra la diver­si­tat de tre­balls forçats que van haver de fer els pre­so­ners de guerra repu­bli­cans. Un tre­ball en aquest cas que com­bi­nava la duresa per­so­nal de la cap­ti­vi­tat amb la duresa d'haver d'enter­rar tots aquells homes que havien mort durant la guerra i havien estat aban­do­nats durant més d'un any.

Una de les pri­me­res obres que van tren­car el silenci de la repressió fran­quista va ser la publi­cada l'any 1975 per l'escrip­tor bar­ce­loní Joan Llarch i Roig (1920-1987) sota el títol de Bata­llo­nes de tra­ba­ja­do­res. Joan Llarch, com bona part de la seva gene­ració, va que­dar pro­fun­da­ment mar­cat per la Guerra Civil. Mem­bre de la lleva del biberó, va par­ti­ci­par en la bata­lla de l'Ebre, va ser fet pre­so­ner i reclòs als camps de con­cen­tració a San Gre­go­rio (Sara­gossa), Miranda de Ebro (Bur­gos) i Deusto (Bil­bao) i en bata­llons de tre­ba­lla­dors forçats.