Societat

BENET ROVIRA I BLANCH

PENDONISTA MANAIES

“Crec que la gent té tendència a ser bona”

Que suposa per a vostè ser peno­ner?
No sé per què m'ha tocat a mi. Hi ha per­so­nes que han fet molts més mèrits, em va sor­pren­dre. Ara, també li diré que crec en la gent que entén la soli­da­ri­tat com una feina con­ti­nu­ada, i això és un plus per a la soci­e­tat. No li negaré que el nome­na­ment ha des­per­tat la meva petita vani­tat, però tam­poc que no m'ha fet pujar la sang al cap. Con­ti­nuaré tre­ba­llant els dis­sab­tes, els diu­men­ges, els dies que faci falta, fent el que m'agrada, donant un cop de mà en allò en què pugui aju­dar. Tant a Girona com a Bar­ce­lona, a Madrid, a Can­ta­llops, a la Xina o a Panamà, hi ha gent que s'invo­lu­cra i fa que les coses fun­ci­o­nin. Hi ha qui diu que això ho fa la soci­e­tat civil. Jo tinc una altra teo­ria: la gent té tendència a ser bona.
Hi ha qui pensa que els Mana­ies son una rèmora del pas­sat, una cosa car­rin­clona.
Aquesta és una afir­mació sub­jec­tiva. Per­so­nal­ment no crec que sigui car­rin­clona, crec que hi ha gent que pensa que és car­rin­clona, que semànti­ca­ment és dife­rent. Avui els Mana­ies són una con­fra­ria inte­grada per veïns dels dife­rents bar­ris de Girona, per­so­nes que saben que si els que els impul­sen renun­ci­es­sin no en que­da­ria res.
Que li cedis­sin l'església de Sant Lluc va donar nova vida a la con­fra­ria?
I tant, va ser un ele­ment que va donar segu­re­tat. El fet de tenir un refe­rent que et fa sen­tir com a casa teva cohe­si­ona molt.
Con es finan­cen els Mana­ies?
Amb peti­tes aju­des i sobre­tot gràcies al volun­ta­riat. Els cas­cos i les cui­ras­ses son molt reful­gents i alguns inte­grants dels mani­ples es cre­uen que estan a la Via Augusta, a més hi ha un ordre que pobre de tu que no el seguei­xis, però fun­ci­o­nen perquè hi ha un grup de per­so­nes que volen que fun­ci­o­nin. A més, aquest any hem tin­gut la sort que ens han tocat uns quants euros a la lote­ria.
Un peno­ner que alhora és con­sol de Panamà?
Va ser una casu­a­li­tat. El pre­si­dent, en Juan Car­los Valera, em va tru­car per dir-me si accep­tava el càrrec i no vaig tenir altra sor­tida que dir que sí. Això, però, no és impor­tant;el més impor­tant és que, si Déu vol, la meva mare, que és de la Tallada d'Empordà i té vui­tanta-set anys, em vindrà a veure por­tar el penó.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia