Cultura
Cartes escrites i sentides per dones
L'exposició ‘Correspondència femenina (1780-1939)' fa un retrat sociològic dels s. XVIII i XIX a partir de 1.500 epístoles
És part de la recerca que fa deu anys va començar el Grup d'Estudis de Gènere de la UVic-UCC
“Estimat para: ahí me va compareixa una criada ab un paparet de vosté encara que me va semblà mol poch llesta y al mateix tems bruta. No he tingut valor de despedir-la perque la pobre avia fet lo camí.” És un petit fragment del comentari sobre una assistenta nova que Felipa Baldrich va enviar per carta al seu pare des de Tarragona, el 1840. Aquestes ratlles tan sinceres formen part de les 1.500 cartes escrites per desenes de dones utilitzades per donar cos a l'exposició Correspondència femenina (1780-1939), al Casino de Vic, fins al 24 de juliol, i a un llibre amb voluntat de publicar-se l'any que ve.
La mostra de Vic, que també conté alguns objectes i postals, és un petit tast del treball de recerca que fa deu anys va començar el Grup d'Estudis de Gènere de la UVic-UCC. “Ha estat molt lent, hem mirat molta documentació i hem fet arbres genealògics per entendre la relació que hi havia entre aquelles dones que s'enviaven cartes”, explica Carme Sanmartí, comissària de l'exposició junt amb la seva germana Montserrat Sanmartí (URV), Teresa Julio i Caterina Riba. El punt de partida són les cartes que trametien quatre famílies: dues de Valls (la Baldrich i la Moragas), una del Pont d'Armentera (la Prats), i una originària d'Alins però establerta a Tarragona (els Castellarnau).
Gràcies a les missives que van guardar de parents i amics –avui custodiades en diferents arxius de la demarcació de Tarragona–, s'ha pogut fer tot un estudi sociològic, lingüístic i històric de les dones del s. XVIII –quan la correspondència es converteix en un canal habitual de contacte entre elles– i del s. XIX. Les epístoles reflecteixen com s'expressaven les dones (amb molta frescor i un estil proper al llenguatge oral –tot i que a la segona meitat del s. XIX perden espontaneïtat per influència de nous ordes dedicats a l'educació femenina i a la llei Moyano (1857)–, amb pocs signes de puntuació, escrites d'un sol cop...). Però el més interessant és sobre què escrivien. “Veiem que el que comenten no s'ajusta al que la història o la literatura ha explicat d'elles”, diu Sanmartí. “Estaven molt assabentades dels negocis dels marits, n'hi havia de cultíssimes que parlaven i escrivien tres llengües, i solien tenir una relació molt sincera amb el pare. Eren dones estressades, molt fatigades, la salut de la família les posava en una situació de molta tensió”, explica la comissària.
Un canal de comunicació
La salut i la família és un dels deu apartats en què s'han estructurat els temes de les cartes, junt amb l'amor i el matrimoni, la maternitat, la llar, el servei domèstic, l'educació i la lectura, la religiositat, l'oci, l'administració de béns i negocis, i les referències històriques, com ara la guerra de Cuba o la guerra del Marroc. Les cartes van ser un mitjà per demanar ajut a persones influents per localitzar familiars propers que eren a l'exèrcit, o bé per treure de la presó algun conegut.
Llegint entre línies, les missives denoten una relativa desconfiança envers la classe mèdica o exposen les vicissituds que es vivien als convents. Altres vegades servien perquè les dones s'intercanviessin receptes, per fer-se portar barrets o per anunciar prometatges.