Fins ací arribà la riuada

En altres temps, quan el Gua­da­la­viar (per allò de les aigües blan­ques) s'esca­ro­tava i venia embra­vit amb tones de llot en sus­pensió, els valen­ci­ans solien dei­xar com a tes­ti­moni una sèrie de fites en alguns edi­fi­cis senyers dels car­rers del cap i casal a manera de recor­da­tori per­petu de la seua acció ferotge i des­truc­tiva. Un cos­tum que assolí un dels seus punts àlgids fa poc més de cin­quanta qua­tre anys quan el Túria bramà per última vegada.

Aque­lles temu­des riua­des a què acos­tu­mava el nos­tre riu de referència de tant en tant són ara part de la memòria i les joves gene­ra­ci­ons han d'acu­dir a les heme­ro­te­ques, a les con­ta­lles dels vells o a les senyals que –com hem dit adés- s'escam­pen per l'urbs ali­e­nes al pas del temps per ado­nar-se'n de les seues funes­tes con­seqüències.

“Fins ací arribà la riuada” és un dels típics rètols amb què el poble dei­xava constància del nivell extra­or­di­nari que asso­lien les aigües en deter­mi­nats punts. Un feno­men que actu­al­ment resulta extem­po­rani i quasi que curiós des que el Pla Sur des­vi­ara el cai­xer del riu del seu pas natu­ral.

Avui, el llit del Túria esdevé no només un jardí exu­be­rant, sinó l'espai on s'han bas­tit gegan­ti­nes obres públi­ques de dis­seny galàctic, de cos­tos inson­da­bles i d'uti­li­tat força qüesti­o­na­ble. Qui li ho anava a dir fa poc més de mig segle a Rincón de Are­llano quan, a més de con­viure estoi­ca­ment amb la desgràcia, hagué de plan­tar-se al mateix Cau­di­llo per tal d'exi­gir-li solu­ci­ons al pro­blema que patia la ciu­tat cícli­ca­ment. La seua acti­tud bel·lige­rant li costà el càrrec quan no hi havia ni democràcia ni res que se li assem­blara. Cal pen­sar que el deure de l'ales­ho­res alcalde estava per damunt dels seus interes­sos per­so­nals.

En eixos moments, ni Camps ni Costa havien vin­gut al món dels mor­tals, tam­poc Cam­pos, Beto­ret, González Pons (el de la camisa blanca i, pot­ser, els pan­ta­lons cagats), Alberto Fabra ni altres repre­sen­tants de la cosa pública caso­lana cone­guts (i patits) per la ciu­ta­da­nia. Pot­ser Bar­berá, Cotino o Car­los Fabra, entre altres més, eren uns xiquets incons­ci­ents.

Per for­tuna, a València ja no sabem què són les riua­des ni els seus efec­tes per­ni­ci­o­sos per a la població, bé és cert que no podem esbri­nar quant durarà aquesta magna obra del fran­quisme que assecà les ribe­res del Túria abans d'entrar a la capi­tal. Ara patim altres inun­da­ci­ons que, metafòrica­ment, han con­ver­tit València i la seua vasta àrea d'influència soci­o­política en un pai­satge llotós, podrit i pudent mercé als ofi­cis d'aquells que no vis­que­ren la riuada de 1957 –o que, en el seu defecte, no foren ple­na­ment cons­ci­ents d'ella-, els quals s'han encar­re­gat de fer-nos recor­dar que altre tipus d'aigües mal­sa­nes (fecals diríem millor) for­men part quo­ti­di­ana del nos­tre agònic tran­si­tar.

En l'edi­fici comú que repre­senta la memòria col·lec­tiva que­darà gra­vat per sem­pre que “Fins ací arribà la riuada” un 25 de gener de 2012. Una frase lapidària que, fora de con­text però ben eloqüent­ment, ho resu­meix tot a la per­fecció. Men­tres­tant, la vida segueix obrint-se camí per a jus­tos i peca­dors.