Falangistes, la mirada delatora
Eren els ulls indiscrets del règim. Milers d'ulls i d'orelles arreu del país per controlar una població sotmesa, sempre a punt de denunciar el roig, el díscol, el desafecte
amb llibres redactats
en català i d'autors d'ideologia esquerranosa”
La nit de l'11 de maig del 1941 Leandre Ventura i Lucía Sallés van decidir aparcar el cotxe a la confluència de l'avinguda de la Victòria –avui en dia avinguda de Pedralbes– amb el passeig Manel Girona de Barcelona, a tocar de la Casa Güell i de la portalada reixada en forma de drac d'Antoni Gaudí. Distrets com estaven en allò amb què s'acostumen a distreure les parelles quan aparquen el cotxe en un carrer desèrtic i fosc d'una gran ciutat, no van veure a venir un home armat amb una pistola que els va demanar diners i que va acabar ferint d'un tret al pobre senyor Leandre.
La notícia d'aquest insignificant incident ha transcendit perquè de la seva existència en va deixar constància un personatge de nom Guillermo Ten que aleshores exercia el càrrec de delegat de la Falange Espanyola del subsector IV del sector XIV de Barcelona. Ten va redactar un informe complet dels fets que va dirigir al “camarada cap del servei d'informació i investigació de la plaça” i que va encapçalar amb la crida: “Saludo a Franco, arriba España!”
Guillermo Ten era un dels molts informadors de què disposava la Falange a Barcelona i que aixecaven acta de tot el que veien o sentien, tingués o no component polític, i que pogués ser d'interès per als serveis d'informació del partit únic que va imposar el règim del general Franco. La Falange havia de saber tot el que passava a la capital catalana, fins i tot un succés com aquest, del qual ja havia tingut notícia la mateixa Guàrdia Civil i la policia, segons va escriure l'informant.
El document amb la història de Leandre Ventura i Lucía Sallés és un dels 63 que a principi dels anys vuitanta va trobar abandonats al costat d'un contenidor un jove estudiant del barri de Sant Andreu que els va entregar a la seva professora d'història de l'institut. Els documents van ser analitzats per l'historiador Francesc Espinet, que el 2006 va publicar un interessant article a la revista HMiC de la UAB que detalla la importància dels informants falangistes en la Barcelona dels primers anys de la postguerra.
La dedicació d'aquests personatges a ficar el nas en tot allò que passava al seu entorn permet entendre de manera diàfana la importància de la Falange com a peça clau en l'organització del règim feixista, no només en la seva funció de partit únic i vertebrador del món associatiu, sinó també, i sobretot, en el seu rol d'aparell repressor de l'Estat. Els falangistes, distribuïts per tots els racons de la ciutat, eren els ulls que tot ho veien, les orelles que tot ho sentien, i el dit acusador per acabar de fer neteja entre els desafectes al règim.
El contingut dels informes redactats pels informadors de la Falange és, en molts casos, de matèria delictiva. D'aquesta manera aixequen acta de robatoris de menjar o de casos d'estraperlo amb la venda del pa o l'adulteració de productes de primera necessitat, com ara la farina, o l'emmagatzematge il·legal de tabac o espelmes.
Però els documents dels falangistes tenen també una claríssima vocació de control polític sobre la població. Per exemple, en un escrit datat el 9 de juny del 1941 s'acusa de ser roges quatre dones treballadores. En un altre document, amb data del 13 de gener del 1942, s'informa que entre les parades de llibres de la rambla de Santa Mònica hi ha exemplars “redactats en català i d'autors d'ideologia esquerranosa”.
En relació amb l'ús del català hi ha un segon informe, del 20 d'abril del 1942, on explica la realització d'uns exercicis espirituals a l'església de Montesinos, i “el més estrany de l'afer és que aquests exercicis es fan en català i no en castellà com seria normal i natural”.
Les orelles dels agents falangistes ho sentien tot, i d'aquí un informe del 23 de juny del 1942 sobre el costum d'uns veïns del carrer Mañé i Flaquer, número 13, al barri de Sarrià, de sintonitzar Radio Londres amb el volum alt i les finestres obertes “perquè pugui escoltar-se perfectament des del carrer”.
En un altre informe del juliol del 1942 un quadre falangista posava en coneixement dels superiors els següents comentaris escoltats en un tramvia: “A cada porc li ve el seu sant Martí, més us valdria que desfiléssiu pel camp de la Bota.”
La salvaguarda de la moral catòlica també era un dels objectius dels espies de la Falange. Com a mostra hi ha un informe de l'estiu del 1942 que denuncia la presència de banyistes a Can Tunis “amb banyadors” que resultaven “un atemptat a la moral”. L'autor de l'informe proposava: “[Prendre] mesures per tal que no es produeixin aquests casos que només serveixen com a mal exemple de la nostra joventut.”
Del proselitisme dels falangistes també en queda constància en un document signat per un tal Evaristo Picazo, que considerava que els barris alts de Barcelona eren terreny abonat per aconseguir noves afiliacions al partit: “La barriada de Pedralbes, molt extensa i habitada per gent de posició, necessita que s'hi realitzi alguna acció per animar-los a entrar a la Falange.”
Amb més o menys necessitats de ser convençuts, el cert és que acabada la guerra Catalunya va viure una febrada falangista important, amb una afiliació massiva. Les xifres s'expliquen per si soles; el 1936, abans de l'inici del conflicte, la militància de la Falange a Catalunya era només de 200 persones. La xifra era tan baixa perquè l'opció de militància conservadora dels catalans era la Lliga de Cambó. En canvi, l'any 1940 els afiliats a la Falange només a la província de Barcelona arribaven ja als 100.000. Convenciment polític, però també necessitat de sobreviure i oportunitat de progressió econòmica i social van animar l'afiliació al partit de les camises blaves, tant entre els nois com entre els adults.
L'inici de la dictadura
Capítol 66
