Esclat popular

Andreu Bue­na­fu­ente con­si­dera que ens ho hem de pren­dre tot ple­gat amb més bon humor. Que l'il·lus­tre pre­go­ner d'enguany de les fes­tes de la Mercè doni aquest con­sell en un acte tant solemne, però, no s'ha d'inter­pre­tar forçosa­ment com que troba que els bar­ce­lo­nins són enso­pits de mena. En gene­ral, als con­ciu­ta­dans de la capi­tal cata­lana no els calen gai­res excu­ses per abra­o­nar-se sis­temàtica­ment al car­rer. Tota cele­bració és bona per fer-ho, i més encara si es tracta de la festa major ins­ti­tu­ci­o­nal de la ciu­tat. La Mercè con­vida a fer mol­tes coses, menys a que­dar-se reclòs a casa.

El parc de la Ciu­ta­de­lla és un dels esce­na­ris que pos­si­ble­ment millor il·lus­tren el caràcter des­bor­dant que ha asso­lit l'esde­ve­ni­ment. Hi ha gent per­tot. Des de ja fa anys és l'espai que con­cen­tra la pro­gra­mació d'espec­ta­cles de car­rer, aco­lo­rits amb l'oferta autòctona de la ciu­tat con­vi­dada de torn de la festa bar­ce­lo­nina. Enguany és Bue­nos Aires. De les mol­tes essències de la capi­tal argen­tina, el tango sigui pos­si­ble­ment una de les més genuïnes. La Compañía de Danza Aérea Brenda Angiel pre­senta aquests dies en un dels esce­na­ris del parc una versió espe­ci­al­ment sin­gu­lar d'aquest gènere, en què els intèrprets de la com­pa­nyia no només ballen. També flo­ten. És clar, però, que hi ha truc. I ben a la vista. Són les cor­ret­ges que els sos­te­nen i els per­me­ten fer gira­vol­tes gai­rebé impos­si­bles, acom­pa­nyats d'aque­lla essència dramàtica tant carac­terística del tango.

El de la Ciu­ta­de­lla, però, és un espai ico­no­clasta, on tenen cabuda pro­jec­tes i pro­pos­tes de múlti­ples orígens i for­mats. Com el de l'humor. D'això en saben molt Lean­dre, una pare­lla de còmics que en el seu espec­ta­cle Ice­berg simu­len les vicis­si­tuds que pot arri­bar a patir un nàufrag. La cana­lla hi riu, de la mateixa manera que remena i poti­neja uns ginys estranys –des d'un visor este­re­oscòpic de Hol­mes o una càmera fosca a una escala de Jacob– situ­ats al racó científic de la Ciu­ta­de­lla. Uns metres més enllà hi ha un dels reclams més con­cor­re­guts. Una immensa cúpula de plàstic bate­jada com La Gran Tem­pesta. És fàcil enten­dre el perquè. Quan s'hi entra, es des­en­ca­dena una pluja tor­ren­cial de con­feti. La cua per entrar-hi és qui­lomètrica.

Anti­gua i Bar­buda ja comen­cen a ser uns clàssics de la Mercè. Després d'uns anys al cas­tell de Montjuïc, ara ja sem­blen haver ins­tal·lat defi­ni­ti­va­ment el seu parc de fira vin­tage a tocar del Par­la­ment. Entre les atrac­ci­ons, no falta la tra­di­ci­o­nal roda. Està, clara­ment, entre les més sol·lici­ta­des. Davant la cas­cada del parc la gen­tada també s'amun­tega per entrar a l'Avió Nave­cul­tu­ral, un antic DC9 que s'han trans­for­mat en un espai expo­si­tiu.

La Mercè, però, són molts regis­tres. Com la música, amb el fes­ti­val BAM com a prin­ci­pal esten­dard. Ahir va ser un dels seus dies forts, amb el con­cert a l'antiga fàbrica Damm amb tri­ple reper­tori: Oce­llot i el seu pop electrònic, el verb i posat irre­ve­rent de Sènior i el seu inse­pa­ra­ble Cor Bru­tal, i Crys­tal Figh­ters, el plat fort del car­tell. D'humor, el que és humor, pot­ser en falta un pèl. Però de festa, més que sobrats.