Sederes
Anuncien l'enderrocament de la fàbrica del passeig de Misericòrdia de Reus
Penúltima oportunitat
Les sederes del carrer del Roser, la de Pich Aguilera i la del passeig, darrers vestigis físics d'aquestes fàbriques a Reus
La memòria intangible i col·lectiva d'aquests importants espais industrials del passat reusenc va desapareixent a poc a poc
L'onomasiòleg Ramon Amigó va enumerar fins a sis exemples diferents de sederes
Lluny de les enceses passions que la proposta urbanística a l'entorn de la sedera del passeig de Misericòrdia de Reus va aixecar a partir del 2009, la recent notícia que, irrevocablement, aquesta antiga fàbrica de seda anirà a terra ha provocat tèbies reaccions en les darreres setmanes a la capital del Baix Camp. Com la majoria dels actors implicats han destacat, el fet que l'antiga indústria es trobi, avui, en mans privades dificulta la salvació d'un espai que, simbòlicament, pot representar el potent passat industrial de la ciutat en el camp del tèxtil. Si bé és cert que la sedera del passeig Misericòrdia n'és un exemple patrimonialment poc interessant, en ser una construcció força recent en el temps, és veritat que es tracta d'una de les escasses mostres encara dempeus d'aquestes fàbriques a la capital del Baix Camp.
Tenint en compte que el tèxtil és “un dels grans referents de la industrialització” a Reus i que encara es conserven alguns vestigis industrials relacionats amb aquesta producció econòmica, l'etnòleg Salvador Palomar considera que actualment el Vapor Vell (que va ser cotonera) seria la millor opció si s'hagués d'ubicar un element d'interpretació d'aquest patrimoni. En aquest sentit, alguns dels factors que converteixen aquest espai en un bon candidat són que “l'estructura de l'edifici” encara recorda els seus antics usos industrials i que la “toponímia també hi ajuda”. Coautor del llibre Memòria de la sedera, publicat el 2002, comenta que “es va perdent la memòria intangible” d'aquests elements industrials reusencs amb la desaparició progressiva de les persones que hi van treballar, mentre que “la memòria material també s'esvaeix més enllà d'algunes fumeres que encara queden” i que són noticia únicament en cas d'algun succés. L'estudiós també incideix en el fet que “seguir la història del tèxtil entre finals del XIX i principis del XX és conèixer la història de les condicions de vida de la classe treballadora”, bàsicament femenina.
Si ens ajustem estrictament al terme sedera, Ramon Amigó va incloure, el 1988, almenys fins a sis diferents empreses d'aquest tipus en un dels seus estudis més emblemàtics. Les sederes van ser unes empreses que, al llarg dels anys, van anar canviant d'accionariat, denominació i, fins i tot, ubicació dins la geografia urbana de la ciutat. Fundada el 1794, la sedera del Pasqual seria la més antiga, tot i que fins al 1864 no va formar part de la societat Antoni Pasqual i Companyia. Aquesta fàbrica, que va funcionar fins al 1934 o el 1935, va ocupar un edifici ben a prop de l'actual hotel Gaudí, amb entrada per la plaça del Baluard. Posteriorment, les instal·lacions van ser ocupades per la sedera Casacoberta, que va acabar traslladant-se al passeig de Misericòrdia i, tal com s'ha anunciat, desapareixerà d'aquí a poc temps.
Històricament, una de les més destacades, però, va ser l'anomenada sedera del Puig, que, inicialment, es trobava al carrer del Batan per traslladar-se, més tard, a la carretera d'Alcolea. Finalment, l'empresa es va denominar Puig i Carcereny i va tancar portes el 1961.
De la seva banda, la sedera Nova va ser una de les darreres a desaparèixer de la fesomia urbana, l'any 2001, víctima del creixement urbanístic. Com a única mostra de la seva existència, es pot observar encara la seva porta a la sortida de Reus en direcció a Tarragona, a tocar dels blocs de pisos que l'envolten. Segons l'etnòleg Salvador Palomar, la sedera Nova tenia unes instal·lacions “potents” i amb interès en què encara es preservava l'estructura del vapor quan es va decidir enderrocar-la.
Menció a part mereixen dues altres sederes, l'antiga Wiechers, emplaçada al carrer del Roser fent cantonada amb el carrer de Miramar, i la Pich i Aguilera, que el consistori hauria pogut recuperar per a usos ciutadans en haver estat de propietat municipal. Documentalment, de la primera es conserva l'autorització municipal a favor d'Antoni Suquer i Nolla per edificar-la del 1866 i va estar en actiu fins als anys seixanta del segle XX. Amb posterioritat, l'edifici va acollir la caserna de la Guàrdia Urbana de Reus fins a la inauguració de l'actual. Actualment, l'immoble es manté tancat sense cap ús conegut previst. Respecte de la de Pich i Aguilera, la raó social es va traslladar, el 1944, a l'avui carrer del president Companys, tot i que la companyia anterior s'havia ubicat a la carretera de Falset. Aquest edifici, avui catalogat com a sòl urbà sobre què, fa ara quinze anys, es va preveure l'ampliació de l'antic hospital de Reus, es troba dins de la cartera d'edificis posats a la venda pel consistori.
Quan la sedera del passeig acabi desapareixent, aquests dos últims edificis representaran els darrers exemples d'una arquitectura i uns negocis que van ser habituals de la vida quotidiana de molts treballadors reusencs. Un record que ja forma part d'un passat invisible per a les noves generacions. I és que, com afirma Palomar, fent una comparació amb una de les etiquetes de la ciutat encara vigents: “D'alguna manera, la idea de comerç continua molt present avui i impregna el que és la memòria col·lectiva, mentre que el tèxtil, ja no.”