“En lloc de més recursos, el que cal és una bona gestió del paisatge”

Amb els incendis dels vuitanta es van reclamar les competències. Als noranta es va dir que calia més recursos, camions, hidroavions, etcètera. El 1998, amb molt més recursos, l’incendi del Solsonès es va menjar en un dia i mig 27.000 hectàrees. A partir d’aquí es va començar a pensar en la planificació i la prevenció, i això va provocar l’aparició dels GRAF. A començaments del 2000, quan cremava Maçanet, Alcover, etcètera, vam comprovar que teníem un problema amb les urbanitzacions. Després va aparèixer el tema de la simultaneïtat i la necessitat de coordinar-se amb bombers d’altres llocs. Ara, després dels focs de Portugal i Xile, veiem que la gran quantitat de càrrega que té el bosc combinada amb la inestabilitat atmosfèrica provoca efectes desastrosos. Es genera molta energia i es creen unes columnes de fum que arriben als 10.000 o 12.000 metres d’altura, on es poden trobar temperatures de -30º. Aquests gasos es congelen i cauen formant les tempestes de foc. Quan cauen generen ratxes de vent molt fortes que fan que l’incendi salti i es desplaci a gran velocitat. Vegetació espessa i inestabilitat atmosfèrica: això és el que anomenem incendis de sisena generació. A cada època hem entès el problema i intentat donar-hi una solució.

Si tinc molta energia però hi ha un anticicló, la columna no pujarà, però si la inestabilitat atmosfèrica és alta, ja hi som. En els darrers anys estem veient molts fenòmens, com ara els fiblons, que indiquen que l’atmosfera està molt moguda. A Portugal, bona part dels morts es van produir quan un dels flancs, al caure la columna, va córrer 17 quilòmetres en 20 minuts. Si tenim un incendi als Àngels i creiem que cal evacuar gent de Llagostera o Calonge, ens tractaran de bojos, però aquesta és l’escala dels focs de sisena generació. Ara ens estem fixant més en l’atmosfera que en les plantes. Cal preveure quins dies es poden donar aquestes condicions. Sabem a què ens enfrontem.

El control d’aquests focs no és un tema de més recursos. Encara que tinguis el doble de camions, els límits físics de radiació són el topall que tenim tots els cossos d’extinció. Els 10.000 kW es considera el màxim que pot suportar un bomber per més ben equipat que vagi. Del que es tracta és que els focs no arribin a aquest nivell. En lloc de més recursos, el que cal és una bona gestió del paisatge. Si reduïm la càrrega de vegetació no arribarem a aquestes intensitats i podrem treballar.

Hem d’aprendre a conviure amb el foc. Forma part de l’ecosistema mediterrani i, encara que millorem el que són les negligències, sempre hi haurà algun accident. En el com crema és en el que podem influir. Per controlar el com crema, el que cal fer és actuar sobre la vegetació. Puc reduir-ne una part o tota, de manera que quan hi hagi un foc no sigui tan intens. Aquestes són algunes de les mesures de prevenció que cal fer principalment a l’hivern.

Com a bombers, el que analitzem quan hi ha un foc és quines estructures vegetals hi ha i veure en quins llocs la intensitat serà menor i, per tant, ens hi podrem fer forts. Hem d’aprofitar els canvis de vegetació o d’estructura per fer-hi les maniobres. Hem d’estudiar molt bé el que hi ha i saber en quins llocs acostuma a perdre intensitat l’incendi. Si aconseguim que aquesta zona estigui gestionada prèviament, les garanties d’èxit seran altes. Són els punts estratègics de gestió identificats a tot el territori basant-se en comportaments històrics dels incendis. Si en aquests llocs mantenim una baixa càrrega de vegetació i un bon accés, els bombers podran actuar. Identificar aquests punts és una de les nostres feines com a GRAF.

Com a societat som un pèl hipòcrites. Demanem que es netegin els boscos però no volem assumir-ne el cost. Si els boscos tenen un aprofitament, fins i tot d’oci, estaran més ben gestionats. Una de les externalitats que poden tenir és la fixació del carboni. Si jo tinc un bosc amb arbres grossos, tinc molt de carboni acumulat i això té un preu. La pregunta és per què aquest mercat del carboni no aconseguim traslladar-lo a la propietat i es queda com a àmbit estatal sense que les altres administracions se’n beneficiïn. Aquests diners no arriben mai a qui ha fet la despesa, i això que hi ha qui cobra o deixa de pagar multes. La ramaderia extensiva o la biomassa són estratègies que permeten gestionar el paisatge. A la zona mediterrània hem de buscar boscos madurs, oberts. Aquest hauria de ser el nostre model. Els boscos densos cada vegada seran més vulnerables, mentre que els oberts es poden defensar millor.