#incendiFoix

Dimarts, 12 de juny, a primera hora de la tarda, després de dinar, al centre de Vilanova i la Geltrú feia un dia assolellat, tendint a calorós, sec i ventós. Ciutadans costaners acostumats que la calor sempre vagi acompanyada d'una humitat més aviat alta (allò que els homes del temps mesuren com a “temperatura de xafogor”), podríem dir que feia un bon dia de finals de primavera, només enterbolit per ratxes de vent més fortes del comú, per tractar-se d'aquestes contrades.

De sobte, una flaire de foguera, de pinassa cremada, va envair l'ambient. Una vella, coneguda olor, que anticipava Sant Joan, potser massa d'hora. La llum del sol es va esgrogueir i una fina, gairebé imperceptible, pluja de cendres va començar a caure sobre la ciutat. La columna de fum de l'incendi del Foix, com se l'ha anomenat, ja era ben visible arreu, no només des de Vilanova sinó des de tota la comarca del Garraf, el Penedès i molt més enllà.

L'incendi havia començat en dos punts simultanis propers a la carretera que voreja el parc del Foix, al terme municipal de Castellet i la Gornal, però on va fer estralls va ser al terme de Vilanova, ja dins del parc del Garraf, on es van calcinar més de 400 de les 636 hectàrees arrasades, finalment. Una herència d'arbrat i margallons fosos, àligues que niaran en d'altres indrets i senglars afamats en un paisatge lunar.