“Estaria tot rostit, si el foc no hagués anat a batzegades”

La Quimeta de Can Pol de Vilarnadal està ben convençuda que “això d'aquesta vegada” no té res a veure amb allò de fa 26 anys i tres dies. “Allò sí que va ser ràpid. Com corria el foc aquell any. Marededéu!.” La reflexió la feia ahir al matí, després de no haver dormit gens. “Com vols que dormíssim!.” Mitja hora després, un altre testimoni, que de dormir tampoc res de res, estava ben convençut que el foc de diumenge havia corregut tan de pressa que ell havia vist cremar dos i tres cops el mateix tros. “Era increïble veure com acabava de passar el foc i només cremava un metre i en la segona passada arrasava un metre més.” Cansament, nervis... Eren les primeres hores en què el terror donava treva als seus vigilants. La percepció és subjectiva. Endinsats en l'angoixa i la por, res és objectivable.

En Quim, el fill de la casa, estava fent guàrdia a l'era perquè ningú “emprenyi ni el meu pare ni els meus germans”. “A mi no m'han deixat treballar!” Probablement era la primera broma que es permetia en hores. Moltes hores!

Un grapat de veïns baixaven, contents d'haver ofegat un petit focus que havia revifat al mig de l'olivar. “Encara és per aquí, el periodista?”. “Sí, ja torno a sé aquí!”, goso dir. “Apunta, doncs. Ahir n'hi havia un que em deia que les oliveres no s'apagaven mai. Escriu bé. Hi ha un mètode i es diu inundació.” Provoca rialles. Ja no són de nervis. Són de distensió. La mirada atenta, les cames a punt i el tractor amb la cisterna plena. Però ja res fa pensar que hagin de tenir les corredisses de la nit passada. Comença a ser el moment de pensar què ha estat i, sobretot, imaginar què podria haver estat. “Va pujar per sobre el serrat. Anava fent llengües de foc, a batzegades. Sort en vam tenir, si no ara tot seria rostit.” Ho diu el veí de la Quimeta, home rabassut d'aquells que et genera confiança al primer cop d'ull, d'aquells que només necessita una trucada per enfilar-se al tractor i anar camí amunt, cap a la granja, la de qui sigui, per donar un cop de mà. Això és el que van fer sense dubtar ahir tots els veïns de Vilarnadal, un veïnat de Masarac, que va combatre amb arades, cisternes, regadores, mànegues de jardí, aixades i tot allò que van tenir a mà.

Fins a tres granges van quedar envoltades de foc. Des de la talaia de Can Pol es feia ahir el balanç. “Ens en vam sortir prou bé. Els vedells els van deixar anar i avui ja els han recuperat tots. Molts han tornat sols.” Parlant, parlant, anaven sortint a la conversa les feines, secundàries inicialment, i que ara ja es poden posar a la llista”. “Hauríem d'anar a recuperar els cavalls de l'holandès perquè només n'han tornat tres“, recordava el veí de la Quimeta. Des de la talaia de Can Pol, la reflexió d'en Lluís, l'alcalde, generava unanimitat silenciosa. “Sort n'hem tingut del canvi de vent.”

A la mestressa de Can Pol ahir li passaven pel cap moltes coses. I ja tenia temps per dir-les “Aquí ja en vam passar un altre, de foc. No, no, aquest turonet ja es va cremar el 1985, un any abans del gran foc. Me'n recordo com si fos ara. Les ovelles es van espantar amb les llaunes de Coca-Cola que petaven per l'escalfor. Sort en va tenir el pastor, perquè si no haguessin fugit no s'hauria salvat ningú”.