Picasso, entre joies i la seva germana
La nova temporada d’exposicions del museu de l’artista, molt tocat per la pandèmia, entrarà en el seu món més íntim i familiar
Al Museu Picasso, la pandèmia el va agafar en el seu millor moment, si més no econòmicament. El 2019 va ser un any excepcional: es va poder autofinançar íntegrament gràcies al milió de visitants que va rebre, en la seva gran majoria turistes. Va tenir superàvit i tot. Els mesos de gener i de febrer del 2020, el ritme de les entrades feia presagiar un altre any de rècord. Però al març el coronavirus va canviar radicalment aquell feliç escenari. El museu va tancar l’any negre amb 800.000 visitants menys, cosa que es va traduir en una reducció d’ingressos d’uns vuit milions d’euros.
L’Ajuntament (al qual, recordem-ho, el 2019 el Museu Picasso no li costar ni un trist euro) va aprovar una injecció de sis milions per socórrer la institució. El 2021 s’afrontarà amb una altra aportació municipal de tres milions. És un any encara ple d’incògnites en allò que s’ha anomenat la recuperació de la normalitat, és a dir, el retorn dels turistes, previsiblement a l’estiu. Sense ànim de marejar més el lector amb xifres, el pressupost per a aquest any és un 30% inferior als pressupostos pre-Covid. Set milions.
La bona notícia dins del desastre és l’esforç que ha fet l’equip del museu, amb Emmanuel Guigon al capdavant, per tirar endavant uns continguts dignes, amb més imaginació que diners. I amb “sentit social”, defensa la cap de programes públics, Anna Guarro. “Som un ens rizomàtic”, diu per expressar la idea d’un museu obcecat a enxarxar públics molt diversos, tant si es poden desplaçar a les seves instal·lacions com si no. El concepte de museu portàtil, tant en l’espai físic com en el virtual, es privilegiarà més que mai.
El cicle d’exposicions s’obrirà aquesta primavera amb la gran proposta que es va haver de cancel·lar l’any passat, Picasso i les joies (del 21 de maig al 26 de setembre). Les restriccions pressupostàries però també les dificultats per fer venir obres de l’estranger han aprimat el projecte d’aquests diminuts objectes que l’artista va dissenyar per a les seves dones, fills i amics. “Tot i així, no perdrà la seva poètica”, assegura Guigon, que té en cartera altres exposicions de caràcter internacional que hauran d’esperar temps millors, com una de dedicada al marxant de les avantguardes de principi de segle Daniel-Henry Kahnweiler. També deixa per més endavant la renovació del recorregut del museu, que vol que posi més èmfasi en “el context” en què Picasso va crear. El director pensa en el 2023, una data clau: els 50 anys de la mort del geni.
A la tardor, l’enginy per concebre exposicions singulars en moments tan adversos portarà el nom de Lola Ruiz Picasso, “germana, filla i mare d’artistes”. “I també artista”, hi afegeix la seva comissària, Malén Gual. La mostra (del 12 de novembre al 27 de febrer) reunirà pràcticament tots els retrats que li va fer Picasso entre el 1894 i el 1900, més de seixanta. La primera model del que seria l’artista més important del segle XX també serà reivindicada com la “guardiana del tresor”, al seu pis de passeig de Gràcia, que Picasso acabaria donant al museu fa 50 anys. És a dir, el llegat d’obres de la seva joventut a Barcelona.
El Picasso que es va formar a la capital catalana, trepitjant-la i vivint-la com un ciutadà més, serà cartografiat en un llibre dirigit per Claustre Rafart. La guia de Picasso a Barcelona, en què el guia serà el propi artista, mapejarà llocs desapareguts però molts d’altres conservats en la ciutat d’avui. Es publicarà a principi del 2022, un any que el museu ja veu amb més optimisme i que també vol encetar amb una exposició que partirà d’un estudi científic de les obres de l’època blava dels seus fons, a cura de Reyes Jiménez, responsable del servei de conservació i restauració.
A l’horitzó de l’any que ve hi ha dos llibres més, que tindran versió expositiva. Una antologia dels textos de Brigitte Baer, la principal experta en gravats picassians. I un reportatge fotogràfic de Bernard Plossu dels paisatges catalans que va recórrer Picasso, propulsat per la xarxa d’espais de l’artista que es va constituir el 2009 (Barcelona, Gósol, Horta i amb un vincle amb Cadaqués).