La corredora de fons que ha superat la mitjana
Al març va fer cinc anys que a Judit Xiberta li van diagnosticar càncer de mama metastàtic
Denuncia les pedres d’una motxilla que inclou la renúncia a la maternitat o a una hipoteca
“Hi ha moltes pedretes a la motxilla; no se’ns ensenya a acompanyar malalts”, explica
Li agrada fotografiar ocells. Li ve de petita quan el pare l’acompanyava a bosc. “Hi dediquem tots els caps de setmana que tenim lliures amb la meva parella, en Jordi Vilà; ell és més dels rapinyaires”, explica Judit Xiberta (Riudellots de la Selva, 1983), psicòloga al departament de recursos humans d’Embotits La Selva. Com a pacient de càncer de mama metastàtic no fa plans a mitjà o a llarg termini. Quan començava a construir un projecte de vida a Cassà de la Selva, el càncer l’hi va “desordenar i sacsejar” per després tornar-l’hi. “T’has d’espavilar i recol·locar-ho; molt del que havies planificat no ho podràs fer. És un moment personal de canvis, tant amb la parella, la família o els amics com en l’àmbit professional.” És el que explica en xerrades d’Oncolliga i amb pacients.
Tot és l’ara i l’aquí, des que l’agost de l’any 2015, abans de dutxar-se, va notar un bony al costat d’un pit. La van operar al Santa Caterina: li van treure un gangli de grau 2 amb una micrometàstasi. Després van venir les sis sessions de quimioteràpia, les 33 de radioteràpia; en total, uns deu mesos. I el tractament hormonal de cinc anys. En aquest període, a més, les proves per comprovar si tot va bé. “L’espera del resultat de les proves és una de les pitjors parts”, destaca. Va congelar els òvuls perquè la maternitat formava part del seu pla de vida. Quan faltava poc perquè superés els cinc anys, el termini establert per donar l’alta, el març del 2019 li van detectar la metàstasi; set nòduls als pulmons. La porta a ser mare es va tancar definitivament. No pot adoptar perquè el càncer és una malaltia de risc i l’exclou del procés. “Emocionalment és molt dur. La mitjana de vida són cinc anys. Jo els he superat. Hi ha noies que viuen més anys i noies que menys; al capdavall és una mitjana”, uns números amb els quals ha tingut molta sort, reconeix contenta. Ha superat la mitjana, segueix en primera línia i dins la sort vol destacar els dols per les companyes que ja no hi són. Va ser al passadís de l’ICO on va conèixer la banyolina Judit Bosch, amb qui compartia nom, edat i nom de pila del marit. Va morir el 2023.
La xarxa és fonamental i també aquí Judit Xiberta se sent afortunada: el suport de la parella, incondicional; el de la família, que hi és, però en silenci. I amb els amics hi ha hagut decepcions: “Hi ha moltes pedretes a la motxilla; no se’ns ensenya a acompanyar malalts.”
Adaptar-se al canvi
La maternitat és la gran renúncia però no l’única. Tampoc pot demanar una hipoteca al banc. En l’àmbit laboral, destaca el suport que té de l’empresa –a l’entrevista de feina els va comunicar que era pacient oncològica i calia fer-se revisions–, però al mateix temps recorda les dificultats que els malalts tenen per ascendir. No es parla tampoc dels efectes secundaris d’una medicació de per vida. De la llarga llista, assenyala els trastorns digestius, l’insomni, la pèrdua de visió, la fatiga constant...
Remarca la molta feina a fer en la investigació, més fons per a la recerca perquè el càncer sigui una malaltia crònica, però també molta feina a fer com a societat, que s’ha de mirar al mirall. Recorda encara les mirades de les dependentes de les botigues de roba quan entra i li etziben: “Ja tinc talles per a tu.” Amb el tractament hormonal del càncer tot canvia, també el cos.