Abstracció o tecnologia

Si repassem la llista de pel·lícules premiades els darrers anys, veurem que els Oscar no només han consagrat alguna bona pel·lícula, sinó que han exalçat algunes coses veritablement indomables, com Slumdog millionaire o Una ment meravellosa. De totes maneres, però, no recordo cap decisió dels membres del gremi hollywoodià que hagi provocat tant de malestar en els mitjans de comunicació com el fet de no haver tingut en compte Avatar. L'endemà dels Oscar, per exemple, una emissora de ràdio afirmava que aquest any el premi havia estat per a una obra clàssica i previsible com és En tierra hostil, de Kathryn Bigelow, i que s'havia menystingut una pel·lícula innovadora i oberta al futur com és Avatar, de James Cameron. Bona part dels mitjans donaven per fet que el gran èxit comercial de Nadal triomfaria de molt, sense tenir en compte que els únics blockbusters reconeguts amb estatueta han estat Titanic i El retorn del rei.

Els comentaris sobre la innovació d'Avatar en relació amb la previsibilitat de Kathryn Bigelow em desconcerten, ja que sempre he pensat que la primera pel·lícula no és res més que un refregit de fórmules clàssiques que mira al passat, mentre que la de Bigelow em sembla una de les pel·lícules més suggeridores que he vist darrerament sobre el tractament del temps a la pantalla. Mentre que Avatar utilitza la tecnologia més sofisticada per crear unes imatges que acaben desembocant en el kitsch, la pel·lícula de Kathryn Bigelow utilitza un format petit per crear un seguit de situacions que porten els paràmetres del relat cinematogràfic hollywoodià cap a l'abstracció. Avatar posa la més nova de les tecnologies al servei de la reformulació d'uns paràmetres que són més vells que les pel·lícules de Griffith. En tierra hostil, en canvi, ens demostra que el relat pot posar-se en crisi per construir una obra a partir de moments de tensió. És cert que els acadèmics no s'han complicat la vida i han buscat un premi políticament correcte que els permetés reconèixer una pel·lícula que parla de l'Iraq sense buscar una clara implicació política i sense qüestionar el sentit de la política de Bush. De tota manera, en un moment de crisi de les fórmules independents, la posició de Kathryn Bigellow em resulta reconfortant, perquè és algú que sap assimilar una lliçó provinent de Budd Boetticher de partir d'allò que és concret per arribar a l'abstracció, i la lliçó de Samuel Fuller de convertir la pantalla en un veritable camp de batalla en què allò que domina és l'emoció destil·lada de tota mena d'embolcall.