Custòdia compartida

Sóc un pare separat amb fills. Arran de la separació, la mare es va negar a una custòdia compartida –aconsellada pel seu advocat– i va lluitar per tenir una pensió al més elevada possible, a més de l'ús de l'habitatge. Ho va aconseguir fàcilment. El jutge no va acordar la custòdia compartida –tal com jo demanava–, al·legant un informe desfavorable dels psicòlegs judicials en què s'argumentava que la falta de comunicació entre els progenitors la impossibilitava, si bé reconeixia que tots dos érem prou hàbils per tenir-ne la custòdia.

Passats ja quatre anys, i després d'alguns recursos, els meus fills estan pràcticament la meitat del temps amb cadascun, amb la qual cosa, tàcitament, compartim la custòdia dels nens. Els meus fills tenen dues famílies, diferents i autònomes, i penso que tots –incloent-hi noves parelles i fills– ens hi hem adaptat prou bé. Paradoxalment, jo assumeixo totes les despeses dels nens, tant quan són amb mi com quan són amb la seva mare, cosa que em converteix, de retruc, en patrocinador substancial i involuntari d'una família que ja no és la meva. A mi ningú em passa cap pensió.

Recordo que una psicòloga judicial ja va dir-me durant les entrevistes inicials: “Aquesta és una lluita que guanyaràs molt a poc a poc”. I ara veig que tenia tota la raó. Ens hauríem estalviat molts maldecaps si, des d'un bon principi, s'hagués acordat la custòdia compartida. Ara, amb la nova llei, suposo que hauré de tornar als jutjats, dedicar-hi temps i diners, i m'imagino que les psicòlogues voldran tornar a dir-hi la seva. M'agradaria confiar que, aquest cop, ningú posarà en dubte que la custòdia compartida és la millor opció per als meus fills, i que el jutge es limitarà a regular aquesta realitat ja existent. Tant de bo es generalitzi la custòdia compartida preferent i s'evitin aquestes situacions. Tots hi sortirem guanyant.