Barcelona honora Puig Antich

Un podi allargassat, amb un pendent suau en forma de rampa, com una clara i evident al·legoria als camins de la llibertat. Així és el monument que la ciutat de Barcelona erigeix a Salvador Puig Antich, l'últim ciutadà de Catalunya que va morir víctima de la violència exercida per la repressió del règim del general Franco.

L'obra suposa esmenar un greuge històric, ja que, si bé l'any 2006 la ciutat va decidir donar el nom d'una plaça del barri de Roquetes al jove llibertari, fins ara no hi havia cap placa ni cap altra indicació que permetés identificar l'indret, i això ho convertia en un espai invisible.

Amb el monument que aquests dies acaben de posar a punt els operaris de l'empresa Vidal Metal·lúrgics es dóna compliment a la declaració aprovada ara fa un any pel plenari municipal de la ciutat, coincidint amb el quarantè aniversari de l'execució de Puig Antich pel sistema del garrot a la presó Model. En aquella declaració, el consistori va adquirir el compromís de dignificar l'espai.

La història de la plaça Puig Antich arrenca l'any 1999 quan, a instàncies del grup del Partit per la Independència, d'Àngel Colom i Pilar Rahola, la comissió de govern de l'Ajuntament de Barcelona va prendre l'acord de dedicar un espai de la ciutat al jove llibertari. L'alcaldia l'ocupava aleshores el socialista Joan Clos i aquell compromís va quedar en el fons d'un calaix fins que, ara fa nou anys, el districte de Nou Barris, a instàncies d'una associació veïnal, va decidir posar el nom de Puig Antich a un indret de Roquetes que fins aleshores portava el nom de plaça del Carib.

Sorprenentment, però, el districte no va fer res per senyalitzar convenientment l'indret. El compromís adquirit l'any passat pel plenari, a instàncies del grup d'ERC, es va començar a fer realitat després de Nadal, quan van començar les obres d'adequació del monument.

La plaça és un espai que es va guanyar al pendent de la muntanya a base de funcionar com una pedrera durant els anys en què es va construir el barri. Quan es va urbanitzar definitivament s'hi va habilitar una àrea de jocs i al mig de l'espai es va aixecar un edifici en forma de prisma rectangular que està destinat a aparcament públic. La plaça està dividida entre l'espai de jocs infantils i l'espai que hi ha a la part superior d'aquest aparcament, que funciona com una terrassa oberta al públic i des d'on es divisa una vista espectacular de la ciutat de Barcelona. És en aquest espai superior on s'hi ha instal·lat el monument.

L'homenatge a Salvador Puig Antich evoca la llibertat i també remet a l'espai urbà del districte de l'Eixample, tan lligat a la història de la seva detenció, al número 70 del carrer Girona, i la seva execució, al presidi d'homes situat al carrer Entença. És per això que els creadors del monument, l'arquitecte Nicolás Aparicio i l'artista Gerard Quartero, han prioritzat l'ús de materials estretament vinculats a aquesta zona de la ciutat on va florir l'estil modernista, com el ferro i, sobretot, el panot de Barcelona (rajola amb un dibuix de flor que és considerada un dels símbols de la ciutat).

El monument té dues parts. La primera, a l'entrada, on hi ha un plafó construït amb ferros i rajoles i on s'hi han de situar dues plaques amb textos relacionats amb el personatge. Davant per davant s'hi ha construït un banc de ferro i pedra on es podrà seure per llegir els textos. Gravat en el banc s'hi llegeix ja el nom de Salvador Puig Antich.

La segona part del monument arrenca al peu del banc, amb uns panots que s'han posat a terra en forma de camí i unes guies a banda i banda que condueixen el visitant fins al mig de la plaça. Allí comença una rampa de poc més de dos metres d'amplada i setze metres de llarg que es va enfilant fins a arribar al metre d'alçada. La rampa està flanquejada per uns barrots que en un primer moment creen la sensació d'empresonament, però que a mesura que la construcció va agafant alçada van disminuint fins a arribar al punt més alt del podi, on els ferros deixen de ser un impediment als ulls del visitant.

Des d'aquest lloc es té la sensació d'estar suspès sobre una vista única de la ciutat de Barcelona i el litoral del Besòs. “Buscàvem aconseguir una sensació d'ingravidesa”, resumeix l'arquitecte Nicolás Aparicio.