El Gremi de Fabricants de Sabadell celebra el seu 450è aniversari amb la visita del Rei
El monarca va encapçalar la presentació del llibre que la institució ha editat per resumir la història del tèxtil sabadellenc
El monarca no visitava Sabadell des del febrer del 1969, quan encara era príncep i va ser convidat pel mateix gremi per conèixer la indústria local. Quaranta anys després, va tornar a trepitjar la seu del carrer Sant Quirze al capdavant del comitè d'honor del 450è aniversari. El president del gremi, Josep Casas va emmarcar els quatre segles i mig d'història «en la defensa dels interessos de la indústria i el sector tèxtil», una activitat lligada a l'evolució de Sabadell «que l'ha configurat i li ha donat renom, relleu i projecció internacional».
Des que, el 2 de novembre de 1559, una trentena de paraires –artesans llaners– decidiren agremiar-se, Casas va recordar que hi ha hagut moments de bonança i crisis econòmiques. L'alcalde, Manuel Bustos, va destacar bona part del segle XX, en què «els telers eren la banda sonora de Sabadell». Tot i la reconversió econòmica dels últims anys, Bustos va explicar que el tèxtil continua generant el 23% del PIB de la ciutat. I va lloar la negociació del gremi amb l'Estat, després de la tràgica riuada del setembre de 1962, que es va materialitzar-se en un crèdit de 1.000 milions de pessetes de l'època.
El ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, va elogiar la capacitat de l'agrupació per evolucionar des del temps «dels oficis artesans cap a la producció industrial, i de la producció industrial cap a la societat de la innovació i el coneixement».
Per impulsar l'activitat, arran de la dura competència de les indústries d'economies emergents –sobretot el mercat xinès–, el ministre socialista va recomanar als empresaris tèxtils que mantinguin l'aposta per la «formació» i els productes amb valor afegit, la recepta perquè «d'aquí a 50 anys es puguin explicar les aportacions del gremi» en mig mil·lenni d'existència.
Les escletxes del protocol
la crònica
Sabadell no va xiular el Rei –només se sentia la feble remor d'un grup crític retingut dues cantonades enllà–, però els estirabots que l'historiador Jordi Nadal va deixar anar des de la taula presidencial encara deuen ressonar a les orelles reials. El protocol, rígid, amb policies a cada cantonada i desenes d'escortes, no havia passat el discurs de Nadal pel detector de raigs X. Una setmana després de la xiulada de Mestalla –en la final de copa–, el Rei ahir no va llegir cap discurs. Es va limitar a saludar, repartir torns de paraula i aixecar la sessió. A la sala hi faltaven dos portaveus municipals, els republicans Magí Rovira (ERC) i Isidre Soler (Entesa) però, en canvi, una altra republicana, Carme Garcia (ICV-EUiA), es va oblidar de la tricolor per un dia i es va asseure al saló. Per tancar la visita reial, un espontani es va colar entre dues desenes de fans. Quan el monarca sortia de l'edifici, el va fer girar: «Juanito!» I després li va etzibar el pitjor: «Ets un xoriço.» La cara dels escortes era un poema.
Una veu incòmoda, a la taula presidencial
En un migdia d'elogis i bones paraules, Jordi Nadal, catedràtic emèrit d'història econòmica, no es va mossegar la llengua en la seva intervenció davant el Rei. Li tocava emmarcar la trajectòria del gremi en la història de Catalunya i l'Estat dels últims cinc segles, i va recordar al monarca episodis com la guerra dels Segadors –que va acabar amb la cessió de la Catalunya del Nord a França– i la guerra de Successió –quan els Borbó van fer pagar a Catalunya el suport a la casa d'Àustria. Nadal va justificar la puixança industrial catalana pel fet que els monarques concedissin a Andalusia «250 anys de comerç en exclusiva amb les Amèriques», i va citar Weber: «Les minories oprimides solen llançar-se decidides a l'activitat industrial.» El discurs, en perfecte castellà, no va fer cap gràcia als membres de la Casa Reial, però n'hi va haver més: «Catalunya, en comptes de millorar Espanya, s'ha contagiat de l'administració pública espanyola», que va qualificar d'ineficient, i de la «bicoca» de voler ser funcionari.